Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

La reunió va acabar quan el sol feia les primeres i tímides pessigolles a la nit. Eixien de l’església a poc a poc, discretament, embolcallats encara per la foscor. Mentre la congregació eixia, Cabarrús va agafar el plec de fulls que s’havien escrit aquella nit i els va donar a Malaspina.

—El viatge que heu d’emprendre és llarg, treballeu en aquestes idees i prepareu un bon escrit. En tornar del vostre viatge serà hora d’anar a veure el rei. Tingueu clar que us espera.

Malaspina va agafar els fulls mentre Cabarrús encara els subjectava a les mans, era una magnífica imatge per a un quadre. El capità es va enfilar cap a l’eixida i Eufrasieta es va afanyar a arribar al seu costat per dur-lo cap a fora. A la porta del confessionari el va parar un moment.

—M’agradaria ser els vostres ulls per tot allò que heu vist i per tot el que veureu. Ací dins hi ha ben poc espai per a les alegries i les grans empreses.

—Sor...

—Eufràsia, em dic així i, encara que em vegeu amb l’hàbit, no he professat els vots, però per al cas és el mateix.

—Eufràsia, en aquest engranatge tots som necessaris, hi ha qui fa el seu treball a l’ombra, però és tan necessari com qui el fa al sol. Sapieu que estem agraïdíssims per la vostra faena com a amfi triona. Promet que us duré alguna cosa especialment per a vós.

—Decidiu per mi, perquè és tan poc el que he vist a l’aire lliure que no sabria què demanar. Els llibres són l’única manera d’eixir d’aquestes quatre parets.

Malaspina va sentir un pèl de llàstima per aquella dona que a la força havia de viure reclosa, sense possibilitat d’eixida. El mariner la va agafar pels muscles i la va prémer amistosament, intentant transmetre-li energia i ànims.

A l’interior de la biblioteca ja quedava ben poca gent, hi havia, però, un vell emperrucat en un racó que es va alçar i va dir als pocs presents que hi quedaven:

—Si en Gregori, que en glòria estiga, haguera viscut per veure açò, hauria dit «o ara o mai». Cavallers: va de bo!

Don Alessandro va eixir al carrer i no va trobar Montbou. «No tinc altra faena que esperar-lo», recordava que li havia dit. Evidentment, alguna li n’havia eixit. Va decidir anar fent camí, s’apegà al mur del convent en un intent de recordar per on l’havia guiat Montbou, però no ho aconseguia. De sobte, amb el cap ocupat en l’elecció de camí, algú va caure de dalt del mur. L’esglai va ser important, perquè tot i que hi havia una claror primerenca, la foscor encara regnava. El mariner es va posar la mà a l’empunyadura de l’arma, però prompte deixà de fer-ho, havia reconegut l’home que havia botat des de l’altra part de la tanca: era Montbou.

—No em digueu que també lluïu el malnom pels claustres de monges...

Montbou es va sorprendre en veure que quasi cau damunt d’algú, però en sentir la veu de Malaspina es va refer d’immediat. Quina casualitat, i és que quan el dimoni vol ser sabater... Sense desdibuixar-se-li la cara, va traure la llengua per la comissura dels llavis i li va dir:

—No és el que us penseu... bé, sí que ho és, però al capdavall una monja és una dona i si us fixeu bé, ho tenen més difícil que altres, per això vinc a facilitar-los les coses. Capità, no penseu tan malament, es tracta d’una antiga amiga d’un poble prop del meu.

—I, no penseu que això que feu és una gran falta?

—Qui diu que és una gran falta?

—Els nostres pares espirituals. Segur que coneixereu la doctrina de l’església pel que fa a les coses de la carn.

—Els rectors parlen de moltes coses i després no prediquen amb l’exemple. Supose que això també ho sabreu. Pel que fa a la carn jo tinc un altre mestre, es diu Ausiàs March. Aquell sí que sabia de carn i d’esperit.

—Em sorpreneu, Montbou. De manera que coneixeu aquest gran poeta?

—Més m’estranya que el conegueu vós, al capdavall sou estranger. «La carn vol carn», deia el poeta. A aquesta doctrina òbric les orelles, les altres m’avorreixen.

—Però, i la vostra ànima?

—Això és de senyorets i de gent d’església. Si aconseguisc travessar aquesta vall de llàgrimes amb dignitat i amb més glòria que penes, ja hauré fet prou. El dia que passa no torna i si després em trobe amb una altra vida, ja veuré com me la plantege.

—Carpe diem! Quina filosofia més ufana!

—Mireu, jo si puc «carpar», «carpe» tant com puc, i si pot ser tots els dies, millor.

Malaspina va esclatar en una rialla homèrica imparable, tant que Montbou el convidava a callar per l’hora que era.

—Us veig content capità, cosa de la qual m’alegre. Però, d’altra banda, no esperava que un home com vós us preocupàreu tant per l’ànima de la gent. Pel que jo sé, no és precisament el braç clerical d’aquell que millor concepte teniu. Vaig errat o teniu algun assumpte lleig amb aquesta gent?

—Amic Montbou, comence a tindre certa estima per vós i és per això que vull saber coses dels meus amics. O molt m’enganyeu o estem del mateix costat. Teniu molta raó amb el que dieu, els clergues no són precisament el tipus de gent amb qui volguera compartir res. Com en tots els estaments hi ha excepcions però, en general, em duc prou malament amb ells; tan desastrosa és la meua relació, que tinc obert un plet amb el Sant Ofici de part contrària.

—Amb el Sant Ofi ci! —va repetir Montbou mentre arquejava les celles, feia cara d’admiració i llançava un xiulit—. Mal assumpte, mariner. I, si no és indiscreció, què heu fet?

—Uf! Coses dolentíssimes com llegir llibres estrangers i ser una mica irreverent en les celebracions dels rituals eclesiàstics. Però d’això ja fa temps, el procés està parat.

—Aquesta cançó ja l’he oïda en altres ocasions. Prohibeixen llibres que ells han llegit i es creuen els únics amb la sensatesa d’interpretar-los sense caure en heretgies. Aneu amb compte capità, ara teniu amics importants que paren els peus a qui faça falta, però el temps passa i la gent també. Haureu de veure com us aneu cobrint les espatlles.

—Ara no em preocupa això, tinc el cap completament ocupat. Sóc feliç de tanta faena i tan bona com m’han encomanat aquesta nit. Veieu aquests fulls? Ací hi ha el meu futur i el del nostre país. Anem a descansar i us contaré alguna cosa de camí.

A l’interior del convent ja quedava ben poca gent aliena a l’espai religiós. Quan Eufrasieta va tornar a la biblioteca es va trobar sor Almudena parlant amb Francisco Cabarrús i algun altre home més. Per prudència i mirament es va mantindre al marge d’aquella conversa a què ningú l’havia convidada a participar. Poc després sor Almudena i els contertulians van partir cap al confessionari. En tornar a la clausura, la monja va fer gestos ostensibles perquè Eufràsia se li acostara.

—Eufràsia, no cal que us diga la importància del que s’ha parlat ací aquesta nit. Espere que cresca en vós l’esperit que ha mogut aquesta reunió i que estigueu disposada a ajudar en el que faça falta, aquesta pot no ser l’última vegada que us trobeu involucrada en una d’aquestes històries.

Les monges van desaparéixer pels passadissos de la clausura.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.