Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

—Que bé us escau l’uniforme de capità!

—Me’l van fer a mida i a més hi ha la perxa.

Va haver-hi un lleuger silenci. La presència del ministre a Cadis no era fortuïta. De fet, hi havia hagut molt de moviment de despatxos d’ençà que la Real Compañía de Filipinas havia estat capitalitzada pel Banco de San Carlos, amb Cabarrús al capdavant. El comerç entre Espanya i Filipines era ruïnós amb el sistema d’un galió anual. Era per això que s’havia arribat a un tracte amb la Real Armada per tal d’utilitzar els seus vaixells. Malaspina estava organitzant-ne el primer viatge perquè era un dels oficials més experimentats en aquelles rutes i per més coses.

—Hui han fet un altre sabotatge, han llançat al fons del port les planxes de coure amb què estem carenant l’As trea —Malaspina estava decebut.

—Aquesta gent del galió tem pels seus interessos, saben que amb un oficial com vós es quedaran al descobert. Hem de tindre paciència i posar el màxim de mesures de seguretat. No patiu, que acabareu fent aquest viatge. Capità, és hora que comenceu a fer altres serveis a la corona espanyola, pensem que la faceta militar l’heu demostrada amb escreix. Què us sembla fer política?

Les orelles del govern espanyol estaven com les d’un gos des que les colònies de Nova Anglaterra s’havien independitzat, entre altres raons gràcies a l’ajuda francoespanyola, i havien creat un estat modern, il.lustrat, amb els ideals maçònics repartits a tort i a dret. Era simple qüestió de temps que a les colònies espanyoles començaren a bufar vents d’independència.

—Necessitem —va continuar el ministre— un informe sobre l’estat actual de les colònies. Què fan, què pensen, com comercien, què fan els indígenes, què caldria canviar per millorar les relacions... Ho volem saber tot. La independència acabarà sent inevitable i ens hem d’organitzar per a quan això ocórrega; el risc no és imminent, els nostres informadors ens tenen al corrent.

—Aleshores...

—El que cal és una informació contundent que canvie definitivament les relacions entre les colònies i la metròpoli. Hem de convéncer el rei. L’informe que us demane ha de tindre el caràcter d’axioma. Nova Anglaterra s’ha independitzat, sabeu que estem ajudant-los a suportar aquesta primera càrrega, aquest primer envit, però no tardareu gens a veure com Anglaterra continuarà traient profit de la relació amb les seues colònies o excolònies. Aquesta és la saviesa dels britànics.

—Ben cert és això, però no penseu que fer un canvi unilateral és una cosa ben inútil? Don Antonio, no podem canviar les relacions entre les colònies i la metròpoli si abans no canviem la metròpoli.

El ministre va deixar anar un somriure, va començar a caminar cap a la finestra i, abans d’arribar-hi, es va girar. «Sí que és polític!» pensava. No badava boca, observava el capità amb aquell uniforme, la casaca, les solapes llustroses, els cabells pentinats cap arrere. Un nas aguilenc i un posat seriós rematava la seua estampa.

—No m’hi havia fixat! Teniu cara de conspirador! Això de la metròpoli ja vindrà, Malaspina, de moment hi ha al tres faenes.

—Com? Em dieu conspirador? —la paraula no havia agradat gens al capità—. Jo estic al costat del rei... inequívocament!

—Precisament en aquest punt raurà el problema, sobretot si pensem que el nostre rei, lamentablement, no serà etern. Em podria equivocar però el que ve darrere no té vocació de rei. Els nostres esforços se centren ara a guanyarnos, a poc a poc, la confiança de l’hereu al tron i això no està garantit. És per això que cal anar fent camí. Cal anar treballant amb el rei que tenim... i el tenim de cara.

Malaspina va veure que era el moment de dir alguna cosa més sobre el que estava demanant-li el ministre.

—Si voleu que us diga la veritat... fa temps que viatge pel món, per les possessions espanyoles sobretot. Principalment tinc una idea clara del que s’hauria de fer a Amèrica. També és veritat que, per fer uns «axiomes», com dieu vós, hauria d’aprofundir in situ els meus coneixements...

—Per què penseu que he vingut a posta de Madrid?

—Si jo fóra vós, vindria a veure la mar, a tocar-la, a ensumar-la, a navegar, a veure l’horitzó, a buscar els alisis, a veure com s’infla el velam, a gaudir, en definitiva, de la immensitat blava.

—També teniu vena poètica? —va dir el ministre—. Ja fa temps que no tinc la salut suficient per a fondre’m molts dies amb la mar, això és per a gent jove com vós. Però, ja que estic ací, m’agradaria salpar amb vós en alguna embarcació que hi haja al port. Així podríem seguir parlant tranquil.lament.

—El seu desig és ben fàcil d’acomplir. Anem-hi, tinc una goleta ancorada, just ahir la van acabar de netejar a fons, fins i tot hi hem cremat herbes aromàtiques. Havia d’anar-hi a passar revista, de manera que ens podem fer a la mar.

Anant cap al port repassaven les coses que feia el capità a Cadis. Havia intentat dirigir una acadèmia per a ofi cials. Malaspina pensava que era imprescindible una sòlida formació científica de l’oficialitat. Ho considerava bàsic. Com sempre també va topar amb els rupestres que només pensaven en un ensinistrament amb fi nalitats bèl.liques, els semblava de senyorets allò d’estudiar. No cal dir que el ministre lloava la faena, la il.lusió i la tenacitat de l’oficial.

La conversa es va acabar de sobte. Caminaven silents cap al port. En realitat el ministre esperava un bram de Malaspina, una cosa que no podia callar i que tampoc no podia dir. Però, com que la situació era favorable, el capità es va llançar.

—No vull cap capellà a l’Astrea...

Ho deia enrabiat, com un xiquet que renega innocentment quan no vol una cosa.

—Malaspina, sabeu que això és del tot impossible...

—Amb aquesta gent només tinc problemes, són... són més antics que les pedres. Pareix que, en lloc de passar els anys cap endavant, els compten cap enrere. Fiquen el nas en tot, en sàpien o no en sàpien, sembla que no tenen prou amb allò de ser guies espirituals.

—Amb ells s’ha de tindre mà esquerra, capità, mà esquerra i paciència.

—Però si és una expedició comercial, i, si m’obligueu, una expedició política... què hi fan els capellans? Quan en veig un, sent dins de mi el desig de fer tot allò que no he de fer... M’inspiren.

—Capità —va tallar en sec el ministre—, triareu la vostra tripulació, marcareu la ruta, ja esteu remodelant l’Astrea, fins i tot podreu fer el reglament propi per al viatge... tot serà del vostre gust, tot llevat del capellà. Doneu-li ració extra de vi i maregeu-lo bona cosa.

—Això és la mà esquerra? Tirar-lo per la borda seria mà dreta?

Malaspina tornava a remugar entre dents quan arriba-ven al port, els treballadors que carenaven l’Astrea pensaven que encara estava renegant des que havia estat amb ells. El ministre i el capità van anar cap a la goleta i van embarcar.

—Tota seua —va dir alegrement el capità al ministre.

El ministre, com un xiquet de content, donava instruccions a la marineria perquè salpara el vaixell, el qual va anar encarant la bocana del port. El poc vent que bufava anava traient plàcidament el vaixell cap a la mar. Els dos homes estaven callats, de tant en tant creuaven alguna mirada de complicitat marinera. El ministre es veia feliç i li’n quedava una per contar.

—Quan tindreu l’Astrea operatiu?

—Encara caldrà esperar uns mesos —es va afanyar a respondre el capità—, a més de les planxes de coure, voldria fer-hi alguna modificació més. Que teniu pressa?

—No és la pressa el que em preocupa, sou vós. Esteu a punt d’entrar en el joc dur de la política i això requereix algun aprenentatge. Sou massa impulsiu i necessiteu ajuda.