Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

Era l’hora d’anar a dormir, tothom estava cansat, rebentat en algun cas. Malaspina va recordar a Montbou que encara els quedava una bona cavalcada fins a València.

—Això farem! —va renegar l’homenàs—. Anit a penes vaig dormir per anar a buscar-lo, no farem nit a València, sinó ací.

El mariner sospitava que alguna cosa se li escapava. El casalot estava tancat amb pany i clau. Per prudència no va dir res, només va esperar que els esdeveniments parlaren amb veu pròpia. El que va seguir no eren esdeveniments, sinó una autèntica temeritat. Els homes es van dirigir cap als estables en unes condicions pírriques: suats, bruts, algú mascarat de les boles del bou, és a dir, la flaire que desprenia aquell grup humà era més aviat de bestiar enfurismat. L’estable no oferia unes condicions reparadores, ans al contrari: palla, fang, humitat, olor de bestiar de veritat... Havien tocat la nineta dels ulls al capità perquè, si d’alguna cosa estava convençut, era que la higiene personal era la cosa més important en un vaixell. Es trobaven en terra, això era clar, però Malaspina pensava que la higiene havia d’estar present en tots els ambients humans. Per tot això, quan va veure el que l’esperava es va encarar a Montbou i, discretament, amb una intervenció curta i carregada d’intenció li va preguntar:

—Què és açò?

—Una quedà, capità. Quan no es pot tornar a casa s’ha de fer alguna cosa. No penseu vós el mateix?

I tant que pensava el mateix, però Malaspina tenia una altra solució, és a dir, si es posara a pensar, trobaria moltes opcions que no passarien per aquella quedà.

—Hi ha una estona de viatge —va suggerir el capità—, però preferisc cansar-me més que passar la nit en aquestes condicions. Què en dieu?

El capità recordava el gest de Montbou de passar-se la llengua pels llavis quan havia dit alguna cosa que li semblava d’obligat compliment. En aquell moment va ser Montbou qui va sentir atacats els esquemes. Anar a València significava una llarga passejada nocturna. Encara no havia contestat a la pregunta del capità perquè el cervell li anava a colps. D’una banda, l’haguera enviat a pastar fang, però, de l’altra, es tractava de la persona que li havien confiat i no el podia abandonar per res del món, de manera que primer es va gratar el cap, després va traure la llengua per la comissura dels llavis i després va dir:

—On va el capità, va Montbou. No podríeu haver escollit millor companyia: Montbou coneix l’Horta com la palma de la mà. Serà per a mi un plaer conduir-vos a València i, valga’m Déu! Un passeget a aquestes hores és ideal, és un bon remat per a un dia tan complet.

Els dos van arrear els cavalls i, després d’acomiadar-se i excusar-se per no dormir a l’estable, van emprendre la ruta.

De camí cap a València, cansats i amb poca gana de conversa, Montbou i Malaspina raonaven sobre algunes coses dels bous per les quals el capità sentia curiositat.

—Per què feu açò?

—La pregunta —va respondre Montbou— no és per què, sinó per a què.

—I doncs...?

—Provem els bous per a les festes. Els hem de triar perquè donen bon joc.

—Però... a aquest Batiste ja el coneixeu...

—Sí, n’estem segurs, però fa un gran goig córrer aquest bou i, a més, és un privilegi fer-ho amb tan poca gent. Hauríeu de veure com es posa el poble en la festa gran.

La curiositat del mariner ja el feia pensar en un estudi antropològic d’aquella festa, de fet van estar-ne raonant una estona llarga.

Després d’allò es va deixar caure el silenci. En un moment donat, Malaspina va veure que el cavall del seu acompanyant es detenia. Montbou tenia el cap caigut: s’havia adormit com un beneit. Primer va pensar a despertar-lo, però després va ordir una altra solució. El cas era que el paratge oferia per ací bardisses i canyars, i per allà senillars i conreus.

—Montbou coneix l’Horta, va dir Malaspina xiuxiuejant i somrient alhora. Va agafar les regnes del cavall de Montbou i va continuar fent camí.

Van parar en un clar. Malaspina es va traure una brúixola de la butxaca, va mirar el cel, va observar la brúixola amb l’escassa llum de la lluna i va dirigir els cavalls cap a l’est. Buscava la mar i seguidament el Grau de València. Havia decidit dormir a l’Astrea.

Al cap d’una estona van arribar a la costa i, vorejant-la, es va fer present el Grau. Els guardians del port dormien, potser més profundament que Montbou, tant que ni van sentir els cascos dels cavalls. Quan van arribar al costat de l’Astrea un mariner els va fer parar. Allò va alegrar el capità sobre manera perquè això volia dir que els seus mariners sí que feien el que se’ls havia ordenat. Malaspina es va identificar i va demanar ajuda. Era el moment de la neteja. Per res del món pensava pujar a bord aquell home amb aquella fortor. Entre el mariner de guàrdia i el capità van agafar Montbou, el qual va començar a deixondir-se. Quan va voler reaccionar ja era massa tard, volava cap a l’aigua del port. Les escridassades de qui havia estat en braços de Morfeu es van sentir per tot el port. Malaspina li va llançar una llesca de sabó i li va suggerir que aprofitara l’avinentesa. Després de tots els renecs del món, van acabar dormint en un senyorial Astrea que, amb el velam plegat, semblava nerviós per fer-se a la mar.

SPAP

La campana de l’Astrea va sonar amb estrident insistència. Quasi d’immediat va haver-hi gran moviment de tropa. Uns moments abans Montbou somiava que era com un munt de creïlles en un sac que vaivejava suaument. La veritat és que, vista des de fora, l’hamaca on dormia no semblava una altra cosa i el conjunt de mariners hamacats pareixia més una bodega que no un dormitori; amb tot, amb el vaixell amarrat a port era molt poc el moviment que hi havia, en alta mar era un poema visual que bé podria anomenar-se «crisàlides feculars».

Montbou va obrir l’hamaca com si fóra un ull, aquesta va girar sobre si i l’homenàs caigué estrepitosament a terra. Va restar immòbil mentre tractava de lligar caps i peus. De sobte recordà el bany nocturn i el rastre de brofegades irreproduïbles que van seguir al patatxap. Amb la nafra oberta i la sang encesa es va alçar disposat a dir quatre coses al mariner que li havien encomanat. En eixir a coberta hagué d’asserenar-se. El capità passava revista a la tripulació, tots en silenci, en perfecta uniformitat, un a un, pas a pas. Montbou girà els ulls cap a la mar i es va sentir immers en un espectacle celestial i marítim que el va deixar corprés. El sol no havia eixit, però estava a punt de fer-ho, la seua llum escapava cap al cel; no obstant, un autèntic ramat de nuvolets menuts (borreguets, en diuen) impedien que tota la llum se n’anara. El sol, enfurismat, intensificava la força i els núvols es feien purpurins. A sota, la mar encara mostrava una cara plumbosa, filla de la nit. Era, en defi nitiva, un d’aquells moments en què s’entén l’adoració pagana al sol, a la terra, a la mar, als núvols... a la natura.

De vena poètica no li’n faltava a Montbou, certament, però de sobte va recordar que havia pujat a coberta per un assumpte més prosaic, més allunyat de qüestions líriques. Va oblidar aquella contemplació melancònica i es dirigí cap al capità, el qual ja havia acabat la revista de la tropa. Una petita bambolla d’escuma aïrada se li va escapar mentre feia camí cap al mariner. Montbou, però, encara no sabia del cert qui tenia al davant.

—Mai no he consentit tindre al meu vaixell un home tan descurós, a mig vestir, despentinat i sense haver-se rentat la cara per saludar un nou dia. Aneu, feu tot el que necessiteu i torneu, he de parlar amb vós.

Ben lluny de renegar, Montbou va seguir les ordres del capità, s’havia deixat intimidar per aquelles paraules tan persuasives, com si formara part de la tripulació i acatara una ordre. Per això, quan es va adonar que era un home lliure i que no rebia ordres de quasi ningú, acabà de posar en ordre la vestimenta i els cabells i se’n va tornar enfurit cap amunt.