Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

—Me n’oferiu vós?

—Quan l’Astrea estiga a punt, podríeu fer una xicoteta ruta de prova. Us caldria anar a València.

—Interessant. Bona ciutat. M’han dit que té algunes semblances amb ciutats italianes com Gènova. Si no m’han informat malament, per allí encara hi ha gent enfadada amb els borbons d’ençà que el pare del rei va entrar-hi per les braves...

—Res d’això ens ha de preocupar. Anireu a València i al mateix port anirà a buscar-vos un contacte: Josep Montbou. Aquest home us conduirà al lloc de reunió.

Malaspina es va quedar pensarós, començava a fer-se-li la cara de conspirador, tan bon punt acceptava la faena ja estava entrant en jocs de contactes i reunions secretes, perquè estava segur que la reunió seria secreta. El capità va dir amb aire sigil.lós:

—I com coneixeré aquest Montbou?

—És un home alt i una mica desmanyotat, però és d’absoluta confi ança. Ah! I no patiu per reconéixer-lo, ell us trobarà. L’Astrea no és un vaixell qualsevol i el seu capità no passa desapercebut.

Malaspina va tornar a callar, anava paint pacientment tot el que el ministre li anava dient. Les ones trencaven contra la proa del galió i el so net de l’aigua corria pels costats de l’embarcació. Una miqueta després el capità tornava a deixar anar la llengua:

—Aquest acompanyant és només un guia o farà funcions d’àngel de la guarda?

El ministre somreia, estava clar que Malaspina necessitava poques paraules per a entendre com li venien les coses al damunt. Sense perdre l’angle del somriure de la comissura dels llavis li va dir:

—Si no el necessiteu, el necessitareu. Res de l’altre món, ja ho veureu, però amb el temps viureu més tranquil pensant que a l’ombra hi ha algú que es preocupa constantment per vós. Montbou no és precisament una llapassa, més aviat hi haurà ocasions en què l’haureu d’anar a buscar, és un home molt lliure i amb molta iniciativa. No semblarà gens que estiga pendent de vós però no perdrà de vista la vostra ombra.

—I la reunió... —el capità volia més informació, volia saber on anava, a què anava. Estava massa acostumat a dur ell el control de les coses. Deformació professional, és clar. El ministre ho va veure de seguida i es va afanyar a calmar-lo.

—És una reunió «d’amics»... en secret. Us donaran les línies mestres del que volem que feu... a més, és clar, de demostrar que el comerç amb les colònies més orientals es pot millorar, recordeu que és la missió oficial.

—El tal Montbou... és un «amic»?

—No, no! Encara que coneix l’existència dels «amics», ell no hi entrarà, ell farà la celestial faena d’àngel de la guarda.

D’antuvi, el molestava, tenia clar que intentaria llevarse de damunt aquell mussol.

Es va tornar a obrir un silenci aiguós. Malaspina prenia consciència del pes que se li anava posant a l’esquena. El capità, home astut i ple de recursos, va començar a omplir el buit silent parlant de coses que res, o quasi res, tenien a veure amb l’assumpte que es duien entre mans.

—Sabeu, realment, què m’agradaria fer?

El capità havia fet una pregunta retòrica perquè Valdés sabia perfectament les aspiracions de Malaspina. És per això que li va respondre:

—El mateix que Cook o Lapérouse...

Don Alessandro Malaspina va fer un sospir carregat d’admiració, desig i enveja. Un viatge com el d’aquests dos grans mariners estava en el punt de mira d’un ofi cial il.lus trat de l’Armada, era el gran objectiu de Don Alessandro.

—No sospireu —va dir el ministre—, algun dia es parlarà de Cook, Lapérouse i Malaspina com els grans navegadors del segle.

—No podeu imaginar-vos quantes vegades hi he pensat: zoologia, botànica, astronomia, cartografi a, antropologia... Això s’ha de fer, i s’ha de fer ací. Aquest imperi tan gran hauria de tindre voluntat pròpia, hauria d’elaborar un punt de vista propi. Si no estem a l’aguait, ho faran tot anglesos i francesos. Senyor ministre —va dir mentre el mira-va fixament als ulls—, no tingueu el més mínim dubte que aquest viatge amb l’Astrea acabarà amb unes línies directrius per a fer un viatge d’aquest tipus. Després només esperaré la decisió política.

El ministre Valdés va agafar el braç esquerre del capità amb contundència, com per transmetre-li confiança, i li va dir:

—La faena dels axiomes que us he encomanat serà un dels arguments de més pes que hi podreu aportar.

—Em faria il.lusió —va dir el capità relaxadament— que per a aquest viatge només embarcara la ciència.

—Malaspina, de quina figuera esteu a punt de caure? Penseu de veritat que Cook i Lapérouse viatgen només amb l’enciclopèdia sota el braç? Alessandro, dirigiu l’Astrea i somieu el futur, el teniu de cara.

Malaspina va girar la cara en direcció al vent i es va sentir posseït per una metàfora eòlica. La vista fixa en l’horitzó occidental, cap allà hi havia el futur, la glòria, el treball; se li feia clarivident. El ministre Valdés, conscient de l’estat en què estava el capità, va deixar passar uns instants perquè Malaspina gaudira del somni. Poc després va traure un paper plegat de dins la casaca i li va dir:

—Açò és un regal per al seu contacte a València, segur que li plaurà d’allò més.

El capità va desplegar el paper, el va llegir i va somriure; si més no, ja sabia alguna cosa del seu contacte.

VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786

Un magnífic gat terrós senyorejava pel moll del grau de València, no tenia rival en tot el port. El dia s’havia alçat boirós, borrós, imprecís; per això ningú no va veure arribar l’Astrea a la bocana. La calma era tal que el vaixell s’acostava silent i invisible, a bord s’escapava algun badall ganavorrit dels mariners abocats a popa i proa, àvids de veure terra, de xafar-ne.

Quan els mariners de l’Astrea van veure un vaixell que eixia per la bocana del port van començar a llançar crits d’avís. Alguns passatgers van guaitar per veure l’Astrea. Don Alessandro Malaspina, falcat al castell de popa, va creuar els ulls amb una passatgera, era una monja. Alguna cosa li va trobar d’especial en la cara. Tenia una barreja d’il.lusió i por alhora. Li va arribar a l’ànima. Va continuar observant-la fins que la boira va enterbolir la visió.

Don Alessandro, igual que el gat del port, lluïa els galons de capità i els feia notar a bord, sense passar-se’n, també cal dir-ho. Els mariners escandallaven el fons per tal d’evitar l’encallament. El capità dirigia des del castell les maniobres d’aproximació. La visibilitat era escassa però sufi cient. Al fons, els mariners amb bona vista ja hi podien albirar el final del trajecte. El viatge de proves havia sigut un èxit, l’Astrea tallava l’aigua amb una precisió i una finor de navalla de barber. El port tenia a aquelles hores del matí un tràfec bastant intens de persones, de mercaderies i d’altres conxorxes.

Don Alessandro seguia ert al castell de popa mentre, a sota, la marineria formava per a la revisió. Les exigències primordials eren la higiene i la uniformitat que havien d’estar presents, si més no, mentre no tocaren terra, després... bé, només era important tornar tan impecables com se n’havien anat, cosa per la qual duien un farcell amb roba vella. D’un en un van anar baixant tots, llevat, és clar, de la gent de guàrdia. El capità es va posar al cap del pont per fer-se veure més. El que intentava, en realitat, era descobrir entre la gentada la persona que l’havia de conduir per València, és a dir, Josep Montbou. El ministre Valdés li havia assegurat que es trobaria amb ell al port. «Ja comencem amb les informalitats», va pensar Don Alessandro en veure que ningú, llevat de les autoritats del port que li havien donat la benvinguda, s’hi acostava. Decidit a no avorrir-se, va començar a prendre notes mentals d’aquell port, res a veure amb el concepte de port que ell tenia. Un petit caos organitzat va ser la descripció que li va vindre al cap. Gent que esmorzava fent rogle, alguns carros esperant que els descarregaren, uns quants munts de farcells de cotó en pèl, alguns homes d’uniforme que custodiaven el port xarraven amb poca actitud de guàrdia. Definitivament, si ell manara, hi posaria una miqueta d’ordre.