Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

Alguna cosa va fer que mirara un dels munts de cotó en pèl, li havia semblat que es movien una miqueta. Els farcells es van tornar a moure just quan anava a apartar-ne la vista. Era un moviment com si algú els estiguera sacsant. Després d’uns instants va cessar el moviment i, en un no res, una xica ben plantada va eixir per un costat arreglant-se la roba, al seu darrere va eixir un homenàs cordant-se els pantalons i cridant la xica pel seu nom. La xica no li feia gens de cas, cosa per la qual l’home va pegar dues camallades i la va enxampar pel cul (amb la consegüent cridòria) i, després, la va agafar del braç. Quines coses s’havien de veure! Al capità aquella escena no el va interessar gens ni miqueta però no va tindre més remei que fixar-s’hi de nou, perquè home i dona es dirigien cap a ell. Quina barra! Per tal d’evitar un incident poc agradable Don Alessandro va girar les passes cap al vaixell, però, novament no va tindre més opció que girar-se, l’homenàs i la dona pujaven pel pont sense permís, ni preguntar, ni res de res.

—Fora del meu vaixell —va escridassar el capità—, depravats!

—Torne-m’ho a dir després d’estar amb la Maleneta!

L’home va riure i va soltar quatre brofegades que no vénen al cas i va tornar a insistir al capità sobre les virtuts de la Maleneta.

Don Alessandro estava per a pocs romanços, esperava l’arribada del contacte a València i li feia una gran vergonya que el trobara en aquelles circumstàncies tan allunyades de la seua manera de ser. Va fer, de nou, mitja volta i va pujar a bord. L’homenàs, com si no haguera sentit res, el va seguir i li va fer un senyal a la Maleneta perquè anara darrere d’ell. Quan el capità va sentir les passes que el seguien, es va girar i, d’una manera més que convincent, és a dir, pistola en mà, va comminar l’home i la dona perquè abandonaren el vaixell. Però, quan Malaspina estava traient la pistola, ja tenia damunt d’ell l’home, que el va agafar pels muscles i li va fer un escoltellet.

—Sóc Montbou, el seu contacte a València —va dir l’home mentre treia la punteta de la llengua i la feia córrer per la comissura dels llavis.

El mariner va tindre una successió d’impressions que se li amuntegaven al cervell i que calia aclarir. No era possible que el ministre Valdés li haguera posat un contacte tan destrellatat i que, a més, havia de tindre cura d’ell. Per pura lògica havia de ser de l’enemic. Estaven cridant l’atenció de tot el port. I per si el Montbou no fóra prou, venia acompanyat per la Maleneta, que, ben mirada, era una dona massa bonica per a estar venuda als mariners que recalaven al port. L’altra sensació que el va deixar torbat era que el Montbou feia olor d’això, de bou, o vaca... o cavall, no ho podia acabar de defi nir.

—Que ens quedarem ací tot el matí... o passem a un lloc més privat? —va interrogar Montbou, que, acte seguit va tornar a traure la llengüeta pels llavis—. I abans que us manifesteu al respecte, ho dic jo: la Maleneta també ha d’entrar en l’estratègia i formar-ne part.

El capità es va sentir una miqueta intimidat i sorprés. Aquell sapastre deia tindre una estratègia? Sense llevar-li l’ull de damunt, va guardar la pistola, tot i que va conservar la mà a l’empunyadura, i va decidir donar un vot de confiança al contacte. Abans d’entrar li va fer una lleugera observa-ció sobre l’olor que feia.

—Si voleu —va respondre ràpidament—, podeu fer l’acudit fàcil amb el meu cognom, però la veritat és que anit vaig estar embolant bous a Meliana i he vingut d’allà sense temps de fer-me una rentadeta.

Alguna cosa havia sentit Malaspina d’aquells costums ibèrics amb els bous, no sabia exactament com es feia, però estava clar que Montbou havia estat ben a prop d’aquelles bèsties.

Mentre anaven cap a la cabina, el capità tractava d’ordenar les idees. Allò li semblava una paròdia mal feta. Quan el ministre Valdés li va proposar un home de confi ança perquè tinguera cura d’ell, ja li havia paregut que exagerava un poc. El capità pensava que ell era prou fadrinet per a cuidar-se. El va admetre en qualitat de guia i per fer callar el ministre. Ara bé, una altra cosa era el numeret que estava muntant el contacte: si algú no sabia que Malaspina havia arribat a València, ara era més que un escàndol.

Allò va ser, precisament, el primer que el capità va dir a Montbou. Aquest es va gratar el cap com si estiguera obrint un solc en les idees o en les paraules.

—Mire —va dir Montbou resolt a deixar clares les coses—, jo sóc Josep Montbou, conegut en tota l’horta com «el Folladoret de l’Horta». Modestament li he de dir que lluïsc el malnom i el passege pertot arreu. Ara mateix ja hem fet tard per a canviar d’estratègia. Tot el port pensa que us estic col.locant la Maleneta i no cap altra cosa. M’enteneu? I no cap altra cosa —va repetir emfàticament— que, al capdavall, és del que es tracta. No?

La veritat era que Malaspina no coneixia de res el seu contacte a València i el fet d’haver-lo acceptat a la força feia que estiguera prejutjant-lo a tota hora. Al capdavall l’estratègia no era tan dolenta.

Montbou era un home pròxim a la quarantena d’anys, uns quants més que Malaspina. S’havia adobat a la mar, de ben jove es va enrolar en un vaixell de mercaderies entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Tenia un caràcter rebel, cosa per la qual en una ocasió l’havien condemnat al pitjor dels castics que es podien fer a un mariner: passar-lo per davall la quilla del vaixell. Ben pocs eixien vius d’aquell suplici, però Montbou ho va poder contar de miracle. Absolutament encabritat per aquell succés, va desertar al primer port on el vaixell va deixar caure les àncores. Poc després va tornar a la mar en un vaixell de corsaris anglesos, on va treballar de cuiner. La vida li va fer un tomb. El vaixell duia un ostatge, un anglés de bona sang i alta nissaga, a qui va aconseguir alliberar quasi per casualitat. Fruit d’aquest esdeveniment, va entrar al seu servei i arribà a ser el seu home de confiança. Aquest lord anglés era un home de tarannà liberal que va aconseguir introduir-lo en el món de la lectura i els ambients de la maçoneria. Així va ser com acabà treballant de contacte dels liberals anglesos quan venien a Espanya, i així, també, va ser conegut pels polítics reformistes espanyols. Evidentment era més del que semblava, i això, Malaspina encara ho havia de descobrir.

—Mireu —va continuar Montbou—, tinc entés que sou una persona a qui agrada fer la faena a la seua manera, cosa que trobe natural perquè vós sou un gran oficial i, a més a més, teniu la confiança de Valdés. Doncs mireu-ho d’aquesta manera i ho entendreu fàcilment: jo treballe a la meua manera. No us negue que pugueu desaprovar el procediment, només us demane que n’espereu els resultats.

—Ja me’n puc anar? —va dir de sobte la Maleneta que feia cara d’avorrida al costat de la porta de la cabina.

—Sí —va respondre Montbou—, però no isques a coberta encara, semblarà que no has fet res. Espera’t una miqueta més i, quan te’n vages, fes-ho arreglant-te la roba... tot ha de tindre les seues aparences.

—Don Alessandro —va prosseguir Montbou—, la reunió dels «amics» és demà a la nit. El lloc és inusual o, si voleu, original. Mentrestant, i si m’ho permeteu, us he preparat algunes activitats. Espere que siguen del vostre grat.

—Com d’original és el lloc? —El mariner s’havia quedat intrigat. Ell havia experimentat llocs de reunió poc usuals, era la millor manera de camuflatge: ermites, tavernes, coves, praderies, clarianes de bosc, etc. Sempre es tenia la pretensió de no posar cap «amic» en evidència i perill.

—En un convent. Un de monges, què us sembla?