Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

—Únicament que hauré de confiar en la bona mà de la gent d’ací, no em queda més remei.

—No passeu ànsia, és un lloc segur. Té les millors eixides d’emergència de tota la ciutat. M’hi acompanyeu ara?

—És clar, això faltava.

Els dos homes van eixir de la cabina i es van dirigir cap al pont en direcció al moll. Don Alessandro tenia la cara roja de vergonya, pensava que tots estaven mirant-lo i tots s’imaginaven, justament, el que no havia fet. El Montbou li havia tirat per terra la reputació d’home seriós, però pel terra que hi ha al fons de la mar. Un parell de cavalls van ser muntats pels dos homes i van desaparéixer pel camí del Grau cap a València.

Monsieur Belier, el Messié, era l’amo de l’hostal on Montbou havia reservat una cambra. El tal Belier, home vingut de França feia molts anys era, sense saber-ho, descendent de catalans, el cognom autèntic del qual era Bellver, que els francesos havien acomodat a la seua llengua. El Messié, com tothom el coneixia, d’això ja ni se’n recordava i lluïa la nacionalitat francesa a tort i a dret. Montbou es va acomiadar del capità, li va recomanar que descansara i que, a poqueta nit, aniria a recollir-lo.

Don Alessandro va aprofitar la vesprada per a deixarse caure pels carrers de València: el carrer de Cavallers, la plaça del Mercat, alguna llibreria... En algun moment va tindre la sensació que algú el seguia, però era home de poques manies, acostumat a plantar cara quan feia falta, de manera que va pensar que si algú volia alguna cosa d’ell ja es donaria a conéixer.

Montbou va anar a buscar-lo cap a tres quarts de vuit, o això deien les campanes. Es van saludar i se’n van anar passejant cap al carrer de les Comèdies. —Us he preparat una sorpresa —va dir Montbou—, espere que us agrade.

Havien anat a una fonda on Montbou havia llogat una cambra apartada del públic. Hi havia sobre la taula una font de pebreres torrades a la brasa amb bacallà esgarrat i un bon raig d’oli. En una altra font hi havia conill amb tomaca, un bon pa i un excel.lent vi de Torís. Aquest últim va ser el que va convertir aquell mà a mà en un monòleg montbovià. Malaspina, prudentment, el va deixar anar. Montbou va fer una apologia de València i els pobles de l’Horta, els costums, els menjars, les festes... Si no fóra perquè Malaspina també va acabar amb un bon núvol al cap, hauria aprés prou d’aquelles contrades. Els comensals, a poc a poc, intercanviaren algunes qüestions de caire més personal. Finalment, els dos van canviar d’opinió respecte de l’altre. A les postres van aparéixer quatre músics amb instruments, hi havia dos violins, un violoncel i un contrabaix: música de cambra! Això sí que era una sorpresa. En honor a l’italià, la música de Vivaldi va omplir l’estança. Els músics no eren virtuosos, però la interpretació era d’allò més acceptable.

—De veritat —va dir el mariner— que m’heu sorprés molt agradablement.

—Gràcies —va replicar Montbou—, però açò no ha fet més que començar.

Només dir això Malaspina va veure que els músics feien uns moviments que el van alertar. Els uns als altres es tapa-ven els ulls amb un mocador, després van tornar a tocar els instruments. Amb l’inici de la música van entrar a la cambra la Maleneta i una amiga amb uns moviments sensuals corprenedors. Montbou ja estava fent gala del seu malnom. No cal dir com va ser d’agradable la vetlada. Quasi defi nitivament Malaspina havia canviat d’opinió: el ministre Valdés l’havia encomanat a bona gent.

De nit ben fosca van eixir de la fonda, Malaspina va agrair tot el que li havia preparat, es va desfer en elogis i agraïments.

—Descansaré ben a gust —va dir el capità—, demà serà un altre dia. M’heu de dur al lloc de reunió.

—Què dieu de demà? —va exclamar Montbou—. El dia d’avui encara no s’ha acabat. Sabeu quin és el meu lema? —va dir mentre es passava la llengua pels llavis.

Malaspina no sabia el lema, però sospitava que quan Montbou es passava la llengua pels llavis era perquè tenia alguna cosa interessant a la punta de la llengua.

—Montbou mai no en té prou. Aquest és el meu lema —va dir satisfet l’homenàs—. Ara anem a portar els cavalls, anirem prop d’ací, pel camí de Sagunt. Embolem un bou, sabeu? Una xicoteta festa d’amics.

—«D’amics»?— va emfasitzar el mariner.

—«Amics» no, no. Només amics clars i rasos.

Malaspina s’havia quedat una miqueta inquiet per la confusió, a més s’havia fet els comptes d’anar a descansar després de la «sorpresa» del Montbou. Però estava clar que seguia el lema al peu de la lletra. Per no fer-li-ho lleig va accedir a l’embolada, a més li abellia veure en què consistia allò, n’havia sentit a parlar i ja estava encuriosit. Malaspina es va posar la mà a la butxaca i en va traure una petita coixinera de cotó, de l’interior va traure unes fulles seques i va oferir-ne al Montbou.

—Es diu coca, els indis de l’altiplà en roseguen quan han de fer faenes feixugues. Potser ens ajudarà en aquesta petita festa.

Les portes de les Torres de Serrans rarament es tancaven, aquella pràctica ja havia passat a la història. La lluna plena siluetava tot l’entorn, era per això que les cavalcadures no van tindre problemes per a seguir el camí. Semblava que les bèsties tingueren pressa per arribar al lloc de la festa, intuïen un descans. Es trobaven al bell mig de l’horta, una masia blanca destacava amb força a la llum de la lluna, emblanquinava el verd terrós de la nit. Darrere hi havia un corralot ben gran. Quinze o vint homes hi parlaven animadament. En arribar Montbou i el capità, es van saludar els uns als altres.

—Un amic foraster que no ha vist mai açò— va dir lacònicament als presents.

Hi va haver una salutació coral, una cosa semblant a la resposta dels fidels a la lletania, ningú no va fer cap comentari, era amic de Montbou i punt. Els dos van desmuntar i van deixar els cavalls lligats a un arbre. Acte seguit es van dirigir cap a una espècie de caixa de fusta enorme que hi havia a la vora del tancat. Se sentien esbufecs.

—Mireu —va dir Montbou encarant-se al capità—, es diu Batiste. És el millor bou que he conegut.

Una bèstia negra amb unes banyes imponents potejava nerviosa en un tancat tan menut que no hi podia ni girar el cap. Els esbufecs que s’havien sentit provenien dels narius potents i redons de Batiste. Pressentia que anava a passar una estona desagradable amb foc a les banyes i gent fent-li retallades a tot arreu.

El ritual va començar: van enllaçar la bèstia, després van passar la corda pel piló. Van obrir la porta del tancat i Batiste va eixir prou enfadat, buscava algú que pagara el que li estaven fent. La corda va córrer rapidíssima pel forat del piló i el bou va acabar amorrat al piló, com se sol dir. Entre quatre homes li van posar uns ferratges a les banyes acabats en una bola de teda, uns altres dos l’agafaven de la cua. Es van encendre les boles i Montbou va traure un ganivet que feia feredat. Amb el ganivet davant la cara va anar a buscar el capità.

—Voleu ser vós qui talle la corda?

—Agraïsc sincerament l’oferiment, però vull cedir-vos aquest dubtós honor, permeteu-me abans que em pose a bon recer.

—Sí, més valdrà que en aquesta ocasió exerciu d’espectador.

Ganivet en mà se’n va anar cap al bou i va tallar la corda. El bou, en sentir-se lliure, va començar a perseguir tot allò que li semblava estar en moviment. El corralot es va convertir en una remor de cridòries, semblava que els homes tenien la sang encesa i que circulava amb una fortor imparable. «Incauts ritualistes», pensava el capità.

La festa del bou va acabar quan se li va apagar el foc de les banyes i, a més a més, un núvol gros va tapar la lluna. Encara que hi havia alguna torxa encesa ara el bou era massa poderós. Llevat d’algun rebolcó i algun cremat sense importància, el joc del bou va acabar bé.