Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

La gran quantitat de materials recollits durant el viatge també ha viscut una història atzarosa. D’una banda, hi ha la ingent col.lecció de dibuixos, tant d’escenes del viatge com d’història natural, que ha romàs oculta fins fa ben poc al Museu Naval de Madrid, que finalment ha publicat un catàleg en tres volums on es recullen bona part dels gravats així com els diaris del mariner. D’una altra, hi ha l’anomenada Col.lecció Bauzà, integrada sobretot per materials cartogràfics i hidrogràfics. Aquests valuosos documents, després de diversos recorreguts a mans de Felip Bauzà, membre de l’expedició encarregat de la secció cartogràfica i hidrogràfi ca, es troben dispersos; se’n conserven alguns al Museu Britànic i d’altres a l’Archivo Histórico Nacional de Colombia.

Es pot parlar, certament, d’una fantàstica generació de mariners il.lustrats, alguns dels quals van desaparèixer en la famosa, i estratègicament nefasta, batalla de Trafalgar, com ara Jorge Juan, Vicente Tofiño, Alcalá Galiano, Cayetano Valdés, Federico Gravina, Cosme Damián Churuca i molts altres. Malaspina, home del seu temps, havia intentat crear a Cadis una acadèmia per a oficials de l’Armada que transmetés molt més que els coneixements nàutics. L’italià pensava, tot i que la seua proposta no va tenir molt de ressò, que els oficials de l’Armada havien de ser alhora científics destres i assenyats.

Ell va ser, potser, la primera gran víctima de la lluita entre el pensament liberal i el conservador, que al segle XIX —i també al XX— va causar tants sotracs a la societat espanyola. Si acceptem que la Revolució Francesa enceta l’edat moderna, podem dir que Malaspina és un modern convençut, si bé no un revolucionari: «Desgraciat qui intenta fer filòsofs de la plebs, només farà fanàtics».

Pluja a la mar

El somni impossible

d’Alessandro Malaspina

PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785

L’ombra d’un home empipat passava pel costat del pal de la bandera espanyola que ondejava a la bocana del port. Davant seu, quatre o cinc metres cap avall, hi havia la fragata Astrea, tombada. Estaven carenant-la amb planxes de coure per fer-la més lleugera i més segura contra les algues que acostumaven a fer vida als bucs de fusta. Uns homes vestits només amb pantalons amples i desgastats discutien a la vora de la fragata. L’amo de l’ombra empipada, el capità de fragata Don Alessandro Malaspina va fer un parell de crits interrogatius.

—Han desaparegut les planxes de coure! —va escridassar un dels discutidors—. Ahir estaven ací mateix, li ho puc jurar per allò que més vulga.

Don Alessandro, contrariat, va anar a buscar l’escala per acostar-se als mariners. Ja li n’havien fet més d’una d’ençà que preparava aquell viatge. Alguns interessos s’entrecreuaven amb els seus. Encara que feia caloreta, el capità anava impecablement vestit, donava exemple a tot aquell que volguera reflectir-se en ell. Els botons de la casaca llampurnejaven juganers, aliens al mal geni del portador. Les botes negres que arribaven fins als genolls es van detindre just on s’acabaven les pedres de la drassana. Es va posar a escorcollar l’interior de l’aigua i ordenà que miraren el fons del mar per tots els voltants. A uns altres els va dir que pujaren al rai i que miraren una mica més enllà. Van ser aquests els qui ensopegaren amb les planxes.

—Ací n’hi ha una! —va bramar un.

—Una altra per allà!

Es van sentir uns renecs provinents de totes les boques allí presents i que ningú no va entendre. Ni calia.

Don Alessandro encara remugava entre dents quan va arribar al pati d’armes de l’escola de guàrdies marines de Cadis. El sol encara timidejava per les teulades, semblava que fóra un sospitós de l’afer de les planxes de coure. Els soldats de guàrdia van saludar militarment el capità, era un home molt ben considerat entre la marineria, diversos actes heroics avalaven el seu treball, ara defensant la plaça de Melilla, ara escaramussant per Gibraltar a veure si tornava a ser espanyol d’una urpada definitiva. Malaspina admirava la marina anglesa, perquè era mariner, però n’estava tip perquè servia la corona espanyola i ja n’hi havia tingut més d’una.

Lluïa l’uniforme, que a més li venia ajustat com un guant. Roig, negre i daurat feien bon joc amb la pell bruna i colrada de mariner. Feia temps que estava en dic sec, als despatxos, i encara que semble paradoxal, allò el marejava més que una tempesta al cap d’Hornos. En entrar a l’edificació va girar les passes cap a l’escala que menava a les seues dependències, ubicades al primer pis de l’ala nord. Tan bon punt es va trobar prop de la porta es parà sobtadament perquè la va veure entreoberta. Es posà la mà a la butxaca per comprovar que duia la clau. La mà va anar instintivament a l’empunyadura de l’espasa, però s’ho pensà i va canviar d’empunyadura. La dirigí cap a la de la pistola, la va preparar per disparar. Només li faltaven atacs personals. Que les coses de l’administració anaren lentes era una cosa a la qual ja s’havia acostumat feia temps; ser objecte de sabotatges, li costava d’assumir, però venia de veure’n un, és a dir, un altre. Ara venien a buscar-lo a ell? Recordava les paraules del seu amic Paolo Greppi: «Sou molt bo, Alessandro, molt. Però sou italià, un italià, un altre italià a la cort del rei Carles III. Sabeu que assumiu un risc, però segur que s’ho val».

Don Alessandro començava a ser incòmode per a les ments raquítiques del país. Els molestava per tot: era estranger, era il.lustrat. Com que il.lustrat? Il.lustradíssim. El dia que no s’il.lustrava, ni que fóra només una miqueta, no dormia. A més, no podia veure els capellans ni pintats de mascara. De fet ja havien aconseguit obrir-li una instrucció amb la Santa Inquisició per dir quatre coses ben dites al capellà de bord. Per tot això, el seu imparable ascens en l’ofi cialitat de la marineria espanyola feia augmentar la gelosia, el recel i fins i tot la desconfiança. «Un altre italià!» era el comentari de les ments més conservadores, més ancorades en pensaments rupestres.

Hi havia algú al seu despatx. Fóra qui fóra havia gosat descórrer les cortines de vellut roig fosc i havia obert les finestres. Don Alessandro, pistola en mà, va obrir la porta lentament, primer hi entrà la pistola, després ell. Vista al davant, a l’esquerra, a la dreta: res. Just enfront de la porta hi havia la taula de treball, la cadira era buida. Les dues cadires iguals que la d’ell, amb el respatler alt a l’altra banda de la taula també semblaven buides, però no.

—Aquesta vegada podeu estar tranquil —la veu va eixir d’una de les cadires. La persona estava asseguda, oculta. El capità va abaixar l’arma perquè la coneixia.

—Don Antonio? Valga’m Déu! Sou més desficiós que jo!

Don Antonio Valdés era el ministre de Marina, home de tarannà liberal i algunes coses més. Considerava Malaspina l’ull dret de l’Armada espanyola, arribaria a ser un grandíssim mariner. El ministre veia en Malaspina l’home que podria fer realitat tots els projectes que es proposaren. La relació entre els dos, en un àmbit tan particular, va permetre que a més de la salutació oficial n’hi haguera una altra de més cordial. El ministre li va agafar els dos braços i després li va fer uns colpets a l’esquena.