Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

—Malaspina! —va bramar.

No calia tant de crit, el capità estava al seu davant amb el braç allargat i amb un paper a la punta dels dits. Era el regal que el ministre Valdés li havia donat per al contacte a València. Era el millor moment per a traure’l. Montbou el va agafar. Malaspina no es va sorprendre que aquell tros de carn esbufegadora sabera llegir. Els ulls de l’homenàs s’anaven esbatanant a mesura que anava llegint.

—Per tots els llepacrestes, escarbacalius i esgarrabanderes del món! —això li havia eixit de l’ànima—. D’on heu tret aquest paper?

—És una invitació per a vós i per a mi... em fareu l’honor?

Era una invitació, sí, era això. Ni més ni menys que un permís reial per a caçar un porc senglar al paratge de l’Albufera. Allò era més del que Montbou haguera pogut somiar, de manera que, de bell nou, s’havia tornat manyac, avinentesa que va aprofitar el capità per suggerir-li que amb aquella traça no el deixarien entrar-hi. Li tallaren els cabells, el tornaren a banyar i el vestiren amb roba nova.

—Ara sí! Anem-hi! —va exclamar el capità.

Un reduït escamot militar rondinava pels accessos al paratge de l’Albufera. L’oficial, de baixa graduació, amb prou faenes sabia llegir, però en veure el segell del rei els va preguntar a què havien vingut. Després d’obtindre resposta digué a un dels soldats que els acompanyara a la passera i a altres dos que feren batuda. La peça que van abatre era un mascle vell de més de noranta quilos. Una autèntica bèstia. Encara van tindre unes últimes paraules amb el militar. Calia deixar la peça cobrada per a la manutenció de la tropa. El permís era per a caçar, no per a endur-se la caça. Amb tot, Montbou aconseguí que li donaren els ullals com a record.

A poqueta nit, quan els ratpenats estiren les capes i fan giravolts entre l’arquitectura ciutadana, Montbou i Malaspina sopaven a la fonda del francés. No hi havia pressa, la reunió era molt més noctàmbula, molt més secreta i arterosa. Montbou semblava un senyoret, Malaspina ho era. Montbou repassava mentalment com havia anat la inusual cacera que havia tingut al matí, necessitava contar-ho a algú. Res semblant al furtivisme habitual, allò d’estar esperant enmig de la passera, tranquil.lament, més mudat que si anara a missa major, amb l’arma preparada, la bala preparada per a eixir xiulant cap a a la presa. Soroll d’homes i gossos, grunys de porc, papallones estomacals, «tot per a vós», dit al gallet, porc molt a prop... pum! Entre ull i ull, fulminant. Malaspina tenia raó, li l’havien parada com li la paren a un rei. Malaspina ordenava les idees sobre Amèrica, calia exposar i convéncer; ara bé, els que acudirien a aquella reunió estaven convençuts de la necessitat de canvis en les relacions entre la metròpoli i les colònies d’ultramar, semblava que, més aviat, anaven a fer una posada en comú, una petició de pluja d’idees per tal de millorar el projecte i una cerca de diners per a finançar l’expedició, perquè això el capità ho tenia molt clar, calia fer una expedició científica, tan necessària com el rerefons polític. Potser per això, ambdós comensals menjaven amb molta calma, assaborien cada mos.

A l’horabaixa hi havia tots els dies missa al convent. Alguns pecadors hi anaven buscant el perdó dels abusos que, sovint, confonien amb pecats. Devia ser un dia propici per als abusos de qualsevol tipus perquè l’església tenia més feligresos que de costum. Alguns hi entraven directament pel lateral de la dreta i s’acostaven a fer pregàries a la capelleta de la Mare de Déu, dirigien les passes cap al confessionari i desapareixien. Així va ser com Malaspina es va acomiadar de Montbou abans d’anar a confessar-se.

—No patiu per mi —va xiuxiuejar Montbou—, no tinc més faena que esperar la vostra eixida.

Els membres de l’SPAP (Societat Pecadora d’Amics del País) eren els amfitrions. Tot i el sarcàstic nom que havien triat, eren d’allò més seriosos quan calia, sobretot en ocasions com la que aquell dia els oferia. Es tractava del sector més liberal i il.lustrat de la Societat Econòmica d’Amics del País de València. Havien batejat la subsocietat així perquè acostumaven a reunir-se en aquell convent i l’accés a la biblioteca els va resultar tan original que en una reunió amb traces informals va haver-hi molt de temps per al comentari jocós i distens.

Quan Malaspina va travessar el confessionari se sentí confús perquè una obscuritat quasi absoluta regnava al lloc on havia accedit. La confusió es traduí en sorpresa quan va veure com una tènue llum de cresol s’acostava cap a ell; encara es va quedar més bocabadat quan va veure que era una monja qui duia el cresol a la mà. Era Eufrasieta que, tot i no haver fet els vots, vestia de monja. Ambdós es van observar per un moment.

—Seguiu-me —va resoldre la novícia.

El capità havia acudit a moltes reunions secretes i, per tant, els llocs compartien l’adjectiu. Havia tingut reunions en vaixells, masos, baixos de museus, fins i tot en alguna cova; però en un convent de monges no, i menys passant a la clausura. Li resultava original, li agradava que dins l’estament eclesiàstic hi haguera lloc per a la saviesa, la conxorxa i la «llum». Monja i mariner van passar pel vell claustre empedrat, les cames d’Eufràsia menaven cap a la biblioteca. Don Alessandro es quedà de pedra quan va veure la vella, bella i preciosa biblioteca, tant que no s’adonà dels homes que hi havia fins que va sentir algú que deia:

—Senyors, heus ací Don Alessandro Malaspina, capità de l’Armada espanyola, enviat pel ministre Valdés.

Uns aplaudiments sords fets només amb dos dits de cada mà es van ofegar entre els llibres i la fusta. La llum produïda per unes llànties d’oli va ser suficient perquè el capità reconeguera algunes persones de les presents que ja havien estat en altres d’aquelles reunions secretes, saludà amb lleugers moviments del cap a tots i acte seguit tothom va continuar parlant en els seus rogles, fent temps mentre arribaven tots els convocats. Malaspina es va afegir al grup de persones on es trobava el que l’havia presentat. Eren moments distesos, aptes per al comentari banal i l’acudit del moment. En un d’aquells acudits el mariner es va assabentar del nom de la societat que albergava la reunió. Per un moment va pensar que es tractava d’una paròdia, però el tarannà de la gent que hi havia no deixava lloc a dubtes. Intel.lectuals i burgesos, algun noble d’idees liberals i fins i tot algun clergue, i com no, dues monges que, tot i ser amfitriones, exercien el paper de convidat de pedra.

La tertúlia de grups es va acabar quan entrà a la biblioteca un home vestit amb pantalons genollers, armilla i casaca de color groc daurat, mitjons blancs i sabates negres. Duia un barret tricorni sota el braç i una estupenda perruca blanca acabada en uns caragols d’allò més impactants. Era Francisco Cabarrús, director del Banco de San Carlos i home de gran infl uència en la Compañía de Filipinas. L’home va enviar una salutació general i inicià la reunió.

—Sa majestat el rei Carles III m’ha traslladat la seua preocupació per les colònies ultramarines, és tema de gran debat entre els governants i persones que tenim treballs de responsabilitat en aquesta nació. La tasca de protegir i enriquir les vastes extensions de terra que posseeix la corona és quasi impossible. Corsaris, anglesos, francesos, russos, indis i no se sap quanta gent de quantes nacionalitats van fent assentaments en territoris allunyats dels nostres destacaments militars. Cal, per això, reorientar la política pel que fa a les relacions de la metròpoli amb les colònies. Cal crear felicitat i riquesa per a ambdós pols.

Recentment el Real Banco de San Carlos ha assumit la funció de dirigir la Real Compañía de Filipinas. És idea del banc reorganitzar el comerç amb l’Extrem Orient; per a tal fi hem aconseguit el vistiplau del rei per a noliejar vaixells de l’Armada espanyola comandats per ofi cials experimentats. És per a mi un plaer comptar amb el capità de fragata Don Alessandro Malaspina, mariner expert en aquest tipus de navegacions llargues. Si algú de vostés vol, pot anar a veure l’Astrea fondejat al port de València, aquest vaixell, després d’algunes modificacions que el capità ha supervisat personalment, ja està a punt per a fer la primera singladura al nostre servei.