Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

7.1.5 Les exigències

La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: l’estalvi que implicaven per l’economia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels propis afectats, malgrat les exigències que se’ls plantejaren a canvi. Entre aquestes exigències es comptaven un seguit que gravaven el gra que els obligats pel destret portaven a moldre al molí. Citem, per començar, la mulneria: una taxa que ens consta des de mitjan segle XII i que es lliurava bé al moliner bé al titular de la molineria. [169]La multura, per la seva banda, era una exigència percebuda pel senyor i que podem documentar des del final del segle XI. La seva taxa resulta difícil de precisar perquè acostumava a ser variable d’un lloc a altre. Per al segle XIV i al Rosselló s’ha constatat que la moltura representava entre una setzena i una divuitena part de la farina molta al molí. [170]De la moltura sols quedaven exempts el senyor i els seus familiars, tot i que a vegades els beneficiaris d’aquesta exempció havien d’assumir altres càrregues relacionades amb el molí senyorial, com el transport de les moles. Un repartiment de la moltura podia acordar-se entre el senyor i el moliner (i la quota atribuïda al moliner s’assimilava potser a la mulneria). Un repartiment podia pactar-se també entre el senyor i aquell que es responsabilitzaria de construir i mantenir el molí en virtut d’una cessió indefinida o temporal a canvi del pagament d’un cens. A vegades un repartiment de les despeses precedia al repartiment dels rèdits. El 1144, per exemple, el bisbe de Barcelona s’encarregava de la meitat de les despeses que ocasionaria la construcció d’un molí al terme de Barberà del Vallès. Una vegada construït, percebria un terç dels rèdits del molí, però assumiria també un terç de les despeses requerides per al manteniment de la instal·lació. [171]La molitja (molegia), per últim, era una exigència que es constata vinculada als molins des de la segona meitat del segle XII. Aquesta acostumava gravar els masos que feien ús del molí. Sobre la seva taxa no sabem res i tampoc podem precisar fins a quin punt no es tractava sinó d’un equivalent de la multura. En qualsevol cas, tant la molitja com la moltura i la mulneria, s’han de considerar com unes exigències lliurades a canvi d’un servei, com unes taxes pagades a canvi del treball realitzat per transformar el gra en farina. No resulta difícil imaginar que aquest servei interessava als propis agricultors: a més d’estalviar els recursos que hauria requerit el manteniment d’unes instal·lacions pròpies, la molineria permetia descarregar la família d’uns treballs tan necessaris com reiteratius i feixucs.

7.1.6 Els treballs

A la moltura, mulneria i molitja cal afegir altres exigències imposades als usuaris dels molins, com el pagament d’un cens en diner per la reparació i renovació dels pics del molí, exigència documentada per al domini episcopal de Domeny, gràcies a un capbreu del final del segle XII. [172]L’obligació de realitzar jornals per a la construcció d’un nou molí, per altra banda, està documentada des del segle XII. Vers la mateixa època apareixen les exigències quant al manteniment del molí, les operas molendinorum, específicament aquelles referides al transport de les moles noves quan les anteriors s’havien desgastat per la mòlta. Una mica més tard es documenta l’obligació de contribuir al manteniment de la resclosa, així com a la construcció, el manteniment i l’escura dels recs i de les palafangues quan aquests s’havien omplert de llot, llim i grava, reduint, així, la capacitat del rec de portar aigua. A uns masos de Vallalta, per exemple, els monjos de la cartoixa de Sant Pol de Mar els exigien carregar les moles al molí (ducent molas ad molendinum) i reparar la resclosa quan els monjos ho consideraven necessari (resclosam molendini reparant). A uns masos de les parròquies de Sant Pere i Sant Miquel de Vallmanya els mateixos monjos de Sant Pol els exigien vers l’any 1300 escurar el rec i la bassa del molí senyorial (excurare et mundare regum et bassam molendini) a més de contribuir amb el seu treball al manteniment de la resclosa (tornare resclosam) i al transport de les moles. Durant les jornades de treball, els monjos prometien proporcionar aliments (comestiones) als homes dels seus masos. [173]Aquestes diverses prestacions en treball semblen haver estat força esteses i sabem fins i tot d’intents d’imposar-les per la força. Vers l’últim terç del segle XII els homes del terme del castell de Castellbisbal es queixaren davant el seu senyor, el bisbe de Barcelona, respecte dels serveis al molí que els havien sigut imposats pels vassalls episcopals del castell. [174]Les exempcions d’aquestes prestacions i la seva conversió en un cens, finalment, tan sols es poden constatar de manera excepcional i com el resultat d’un acord col·lectiu entre el senyor i els homes del seu domini. Al terme del castell de Cervelló, al Baix Llobregat, per exemple, els homes de Guillem de Cervelló van ser eximits l’any 1267 de l’obligació de tallar arbres per a la obra de les rescloses dels molins [175]Al lloc de Palol de Revardit, els homes de Bernat de Palol van assolir a començament del segle XIV que el seu senyor els convertís el destret del molí i les obres a realitzar a la resclosa en un cens anual que havien de lliurar en ordi. [176]

7.2 La ferreria

El desenvolupament de l’utillatge agrícola i de les instal·lacions com el molí difícilment hagués estat possible sense un desenvolupament simultani de la metal·lúrgia i sense una difusió de les ferreries rurals. D’aquestes últimes ens ocuparem en els apartats següents. [177]

7.2.1 La difusió de les ferreries

El terme fabrica (fàbrega) era als segles XI-XIV el terme per designar el lloc on treballava el ferrer: la ferreria. Aquest és, pel que es dedueix de l’exhaustiva revisió de les fonts escrites, el sentit més usual de fabrica. L’especialista que aquí treballava es designava com faber, ferrarius. Les noticies de ferreries i les referències documentals a ferrers, comencen a succeir-se entre els anys 1050 i 1150 i es fan cada vegada més freqüents a partir de mitjan segle XII. Com ho mostra el mapa adjunt, aquesta difusió va ser bastant uniforme sobre el conjunt de les dues comarques del Vallès. En total tenim documentades per aquestes comarques i fins al començament del segle XIV gairebé quaranta localitats que disposaven d’una o més ferreries. Amb tot, el nombre real de ferreries en aquestes comarques degué ser força més elevat si tenim en compte el caràcter sempre parcial de la informació que proporcionen les nostres fonts. Aquesta densitat, notablement alta, de les ferreries a escala comarcal permet una primera constatació: per a l’agricultor la ferreria estava (relativament) a prop. Això vol dir, que no necessitava gastar molt de temps i de recursos per desplaçar-se a la ferreria i sol·licitar el servei del ferrer quan necessitava llossar les seves eines.

La ferreria apareix freqüentment associada a un hàbitat de tipus dispers. El 1141, per exemple, els monjos de Sant Llorenç del Munt atorgaren a Bernat i a la seva esposa Guillema una ferreria que estava instal·lada a una modesta edificació, situada prop del mas on habitava el ferrer. [178]Però també es pot documentar el cas d’una ferreria emplaçada a l’interior d’una sagrera o en el seu veïnatge immediat: això és el que sembla observar-se a llocs del Barcelonès i del Vallès, com Mollet, Lliçà de Vall, Sant Climent de Llobregat, Sant Andreu del Palomar, Cardedeu i Pertegàs. A més, totes les petites ciutats del nord-est català semblen disposar d’una o varies ferreries. A les viles monàstiques de Sant Cugat del Vallès i Amer, per exemple, sabem de l’existència d’una ferreria emplaçada a l’interior del recinte urbà. [179]Però, la ferreria d’una vila no necessàriament havia d’emplaçar-se intus villam. Els habitants de la vila de Sant Celoni, per exemple, utilitzaven l’any 1157 la ferreria emplaçada a la veïna sagrera de Sant Martí de Pertegàs i propietat dels frares de l’Hospital. [180]