AAVV - Capbreu de la Confraria d'Òrfenes a Maridar de València (segles XIV-XVII)

El Capbreu va començar a copiar-se el dilluns 9 de juliol de 1470, continuant els dies 10 a 14, 16 a 20, 23 i 24, 27 i 28, 30 i 31, 1 i 9 d’agost i 10 d’octubre, encara que es van afegir censos de manera excepcional en 1480, 1486, 1499 i 1500. La llista s’inicia amb els censos, el pagament dels quals es feia efectiu en la festa de Pasqua de Resurrecció (festa variable cada any) (16 censos) i segueixen les altres festes de l’any com són sant Marc (25 d’abril) (1), Pasqua de Cinquagèsima (cinquanta dies després de la Pasqua de Resurrecció) (4), sant Joan (24 de juny) (constitueixen la immensa majoria, 106), Santa Maria d’agost (15 d’agost) (15), sant Miquel (29 de setembre) (46), Tots Sants (1 de novembre) (21), sant Andreu apòstol (30 de novembre) (4), Nadal (25 de desembre) (57), sant Vicent màrtir (22 de gener) (6), santa Maria de febrer (2 de febrer) (2), Santa Maria de març (25 de març) (3) i Carnestoltes (festa variable de l’any, anterior al dimecres de cendra) (1). Ja no apareix en aquest llibre la festa de sant Nicolau com anteriorment en el Capbreu de 1399.

Segons el que acabem d’exposar, les festes més tradicionals per al pagament dels censos són sant Joan i Nadal (de vegades en dos pagues iguals, una en cada festa), seguides de sant Miquel i Tots Sants. La quantia econòmica del cens solia ser de 9, 7, 18 o 14 sous, encara que també hi ha alguns més elevats, de més de 100 sous, i la quantitat està expressada en sous i diners.

Cada cens està copiat en la part recta del full de pergamí. Cada festa s’inicia amb el seu nom en valencià en el marge superior, en lletres roges afegides posteriorment pel rubricador, ja que està escrita a un costat i a l’altre de la data que ocupa dos línies en el centre mateix del marge superior. La data en què es va fer la cabrevació s’inicia en llatí amb la paraula die a qui segueix el dia de la setmana, el dia del mes en números romans, el mes i l’any també en romans expressat pel sistema de la Nativitat (« anno a Nativitate Domini »). Si la data és la mateixa per al següent o següents censos s’indica per mitjà de la frase « dicta die », « dictis die et anno », « prepredictis die et anno », « iamdictis die et anno », « sepedictis die et anno », « eisdem die et anno » o « eodem die »; quan canvia el dia, però es manté l’any la frase canvia « a anno predicto » o « anno iamdicto ».

Comença el formulari del cens, escrit en valencià en un sol bloc, amb una notificació («sia manifest que»), continua el procediment que es va a seguir davant del notari de València, Joan Perilles, jutge de la confraria nomenat pel majordom Pere Bou per a dur a terme la cabrevació. Segueix el nom del censatari, del qual dóna el nom, cognom, ofici o càrrec i condició de ciutadà; si aquest és una dona, n’indica el nom i diu de qui era muller i l’ofici del marit. Per mitjà de la intervenció de Francí Vidal, apotecari, síndic o procurador de la confraria, que insta la persona, aquesta «dix e confessa» la propietat (cases o terres) per la qual es paga el cens, on està situada (parròquia de la ciutat i carrer, si és una casa, o terme o partida de l’horta de València, si és una casa, alqueria o terres), que està «sots directa senyoria dels dites Òrfenes», amb qui limita la propietat, donant el nom i ofici del veí o nom dels carrers amb què limita. Segueix la indicació de l’obligació que té de pagar anualment en una festa determinada una quantitat en sous i diners, expressada en lletres, que després apareixerà en números romans al costat, en el marge dret del foli. Igualment, el censatari assumeix el dret de lluïsme i fadiga i qualsevol altre dret emfitèutic segons indiquen els furs de València.

De tot això el procurador requereix que es faça carta pública i el jutge mana que li siga lliurada. Acaba amb la fórmula de la datació, que com ja ha aparegut al principi, ara només s’escriu la frase «açò fon fet en … lo dessús dits dia e any», canviant el lloc on s’ha produït la declaració de la propietat, majoritàriament a València o en alguna casa del camí de Quart o de Morvedre, en una alqueria, en un molí, en un lloc de l’horta pròxim a València, en una partida de l’horta o en una població pròxima a València (Paterna, Burjassot, Benimàmet, Borbotó, Alboraia, Benimaclet, Russafa, Patraix, Alfafar o Benetússer).

En línia a banda i centrat en el foli s’anoten els testimonis, sempre dos, amb el seu nom, cognom, ofici o càrrec i si són veïns o habitants a València o en una altra població.

Després d’un altre espai en blanc, apareix el signe del notari Pere Ballester i la fórmula de la claudatio notarial, que s’acompanya de la seua qualificació professional (« auctoritate regia notarii publici Valencie ac per totam terram et dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum ») i declaració que ell ha fet escriure i ha tancat el document (« qui predictis interfui eaque scribi feci clausique loco, die et anno prefixis »).

A partir d’ací es van anotant en diferents dates fins a 1651, i excepcionalment en 1726, els diferents moviments que ha patit la propietat por herències o vendes (llicència donada pel majordom per a carregar censal, lloació de venda, imposició de censal, etc.), assentant sempre la data en què es fa la lloació de la venda, nom del majordom que va concedir la llicència per a la lloació, nom, cognom i ofici o càrrec del comprador i del venedor, preu de la venda i nom del notari que va rebre l’acte. 47

Hi ha un total de 282 censos, pagats per persones pertanyents a diversos oficis i mesters, com alfondeguer (1) algepser (2), aluder (3), apotecari (2), argenter (1), assaonador (1), abaixador (1) ballester (1), barber (2), boter (2), cabanyer (1), carnisser (1), clavari de confraria (1), colteller (3), corder (3), corredor d’orella (2), corredor de coll (1), corredor de coll d’or i d’argent (1), corretger (2), draper (2), espaser (1), especier (2), ferrer (2), flassader (1), flaquer (4), formenter (1), forner (3), fuster (4), guanter (1), guarda del General (1), manyà (1), mariner (1), mestre cirurgià (1), mestre d’aixa (1), mestre d’esgrima (1), mestre en medicina (1), obrer de vila (4), pedrapiquer (2), pellisser (2), perpunter (1), porter (1), recuer (1), revenedor (1), sastre (4), seder (2), sobrestant (1), sonador (1), sucrer (1), teixidor de llana (1), teixidor de draps d’or (1), tintorer (1), traginer (1) i trompeta (1). A banda d’aquestos cal destacar els llauradors, presents en un 20’5%, seguits a molta distància pels paraires en un 4’8%, notaris en un 4’4% i mercaders en un 3’7%. Per damunt de tots ells destaca el col·lectiu femení, a què es refereixen simplement com dóna o com muller de (majoritàriament mullers de llauradors i paraires). L’estament eclesiàstic està present en un canonge, dos beneficiats, un rector, un vicari perpetu i un frare franciscà. L’estament ciutadà està representat en un 6’3% i a l’estament nobiliari pertanyen dos cavallers i un donzell. Quant a les minories, només apareixen dos mores i un moro.

Les propietats per les quals es paga el cens són immobles i propietats rústiques. Entre les primeres destaca un alberch amb les seues variants d’un «alberch ab dos portals», «un alberch e ort, un alberch e seller», «un alberch o stable» i «un alberch que són tres portals», representat en un 37’4%, una casa en un 9% o unes cases en un 5’4%, una alqueria (6) i també es paga cens per un hostal (4) i per un pati descubert (3).

Entre les segones el major percentatge correspon als dos conreus mediterranis, el de cereals ( terra campa ), sense especificar el tipus de grans, en un 30%, i el de la vinya, en un 15%; per a ambdós conceptes tant s’utilitza la mesura agrària de fanecades com de cafissades, oscil·lant l’extensió entre una i dèsset, sent de nou l’extensió més abundant posada a cens, seguida de dos i tres. També s’inclouen en aquest tipus de propietats els horts, que representen el 10%, situats bé dins de la ciutat o fora dels murs, propietat que sol anar unida al cens que es paga per una alqueria, una terra campa, un corral o una casa.