AAVV - Capbreu de la Confraria d'Òrfenes a Maridar de València (segles XIV-XVII)

La Llei de Beneficència i el seu Reglament de 1852 van ser els textos legals bàsics que van configurar definitivament el sistema de beneficència espanyol, per la qual cosa a la Confraria d’Òrfenes a Maridar, com a beneficència privada o particular, se li va reconéixer la seua autonomia. D’altra banda, la desamortització de 1855 va decretar la venda dels béns immobiliaris, censos i foros pertanyents també a les confraries. El tractament que la llei desamortitzadora oferia al producte íntegre de la venda dels béns de la beneficència, era la seua inversió en títols del deute públic consolidats al 3% per a convertir-los en inscripcions intransferibles a favor dels establiments que els perderen. Per tant, la Confraria va quedar sense fons en metàl·lic, la qual cosa va produir el descens de les dotacions.

A partir de 1961, en què l’import es va fixar en 1.000 pessetes, les concessions d’ajudes van descendir a unes 3 a l’any. En 1981, veient la inactivitat de la confraria, que no havia entregat una sola orfanía des de feia anys, ni retut comptes, ni reunides Juntes, ni nomenaments per defuncions, es va acordar en Junta la continuació de la confraria i traslladar l’arxiu al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats. Des de 2011 l’arxiu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar es troba dipositat en l’Arxiu de la Catedral de València.

Recentment, en 2016, la Confraria ha tornat a ser activada, perquè des de feia prous anys no se n’havien renovat els càrrecs. Realitzat el nomenament dels 6 confrares que faltaven per a completar els deu necessaris, que segons costum de la Confraria procedeixen de famílies els avantpassats de les quals han pertangut a la mateixa, va ser elegit com a president Alfonso García-Menacho Osset, baró de Llaurí. La seua finalitat, d’acord amb els Estatuts, és entregar una petita ajuda econòmica a algun convent femení que tinga joves novícies formant-se per a la seua professió religiosa. 28

Desconeixem en quina data va començar la Confraria a controlar el cobrament dels censos, però sí que sabem que existia un llibre en pergamí que ja en 1399 estava vell i es va decidir copiar-ho en un altre, també de pergamí, «perquè totstemps se trobàs la hordenació de la confraria e tots los sensalls que ella ha ne per temps haurà», és a dir, eixe llibre, el més important de la confraria, contenia, com a memòria de la mateixa, les ordenances de la seua institució i els censals. El mateix any, la confraria prenia consciència de la necessitat d’una bona gestió administrativa amb l’inici d’una sèrie de llibres (de comptes i de dotacions d’òrfenes) que es van guardar en el que constituiria el seu arxiu, que es va anar incrementant al llarg del temps.

El dia 30 de març de l’any 1399, festivitat de Pasqua de Resurrecció, Pere Johan, ciutadà de València, va ser elegit com a majordom de l’«Almoyna d’Òrfenes a Maridar» pels nou confrares per a un mandat anual, com era costum des de la fundació.

Havien passat poc més de cent anys des de la institució de la Confraria, tot el segle XIV, i les possessions que pagaven cens a l’almoina havien anat canviant de censataris. D’altra banda, « vigentes guerras, mortalitates et pressuras patrie » 29van fer que algunes possessions quedaren desertes i desemparades i en molts casos fins i tot se n’ignorava el propietari. Per tot això es va creure necessari saber quines possessions emfitèutiques existien, quins emfiteutes les posseïen, a quina suma o quantitat de diners ascendien els censos, en quines festivitats o en quin temps es pagaven, amb quines possessions limitaven i en quins llocs o termes estaven situades.

Per aquest motiu els confrares van acordar que es fera un capbreu de tots els censos que posseïa la Confraria en la ciutat i horta de València on s’anotara el que confessara i manifestara cada propietari i que es fera instrument públic « ad conservacionem iuris dicte laudabilis elemosine et habendum memoriam in futurum ». A continuació tots aquestos censos es copiarien en un llibre que s’anomenaria cappatró censualium de dita almoyna o confraria, en el que al principi de cada pàgina s’escriuria el nom dels que manifestaven i reconeixien una possessió, amb els seus límits, quantitats censuals i festivitats en què es pagaven, i s’anirien anotant les causes i els canvis d’un a un altre que successivament es produïren.

Per a realitzar aquest treball el majordom Pere Johan va constituir procurador seu i de la dita Confraria de les Òrfenes a Ferrer Calvera, ciutadà de València, que tindria com a missió demanar, exigir, admetre i acceptar en nom seu i en el de la Confraria les dites manifestacions i confessions. El document de procuració es va fer el 8 d’abril de 1399 davant de Francesc de Monçó, notari públic de València i escrivà de l’almoina, el qual a petició del procurador va estar present en cada declaració amb la presència, a més de dos testimonis. Als pocs dies, l’11 d’agost, s’iniciava la tasca de capbrevar començant per aquells censos que es pagaven en Pasqua i continuant per les altres festes, tasca que va concloure el 9 de febrer de 1400, arribant a un total de 330 censos, que van suposar per a la confraria uns ingressos fixos de 248 lliures, 11 sous i 3 diners.

El dit treball 30es va materialitzar en un instrument públic « in viginti peciis pergameneis iunctis et sutis cum eneis seu lenquis de pergameneo », 31escrit per Francesc de Monçó, pel qual va cobrar 10 lliures, 32i el procurador Ferrer Calvera va cobrar 20 florins. 33

El llibre cappatró va costar 126 sous i 6 diners, 34compresos en aquesta despesa cinc dotzenes i mitja de pergamins, més el treball de rasurar-los, enquadernar el llibre, escriure la lletra formada, il·luminar-ho i la pell de l’enquadernació. 35L’any següent es van comprar dos pergamins més de cabrit, per sis sous que, una vegada rasurats, van servir per a copiar les ordenances del capítol celebrat en el convent de Sant Agustí en 1399. 36

La vespra de Pasqua de 1470, que va ser el 21 d’abril, sent majordom Joan Gomis, es va acordar en una reunió celebrada en l’església de Santa Caterina, anomenar procurador de la confraria a Francesc Vidal, apotecari, per a cobrar les pensions dels censos i intervindre en una nova cabrevació. El nomenament es va fer davant d’Antoni Alegret, 37notari públic i escrivà de la confraria. Uns mesos després, el 9 de juliol, el mateix notari redactava el poder donat per Pere Bou, majordom, a Joan Perilles, notari, en el que ho constituïa « in iudicem dictarum Orfanarum, videlicet ad instandum, rogandum et requirendum quod fiant confessiones per detentores et possesores rerum emphiteoticalium ». 38Dita cabrevació va quedar arreplega en el Capbreu que ara editem, en el qual van intervindre les següents persones, a les quals el procurador Francí Vidal va remunerar pels seus treballs: Joan Perilles, «jutge en lo cabrevar», va cobrar 100 sous en 1473; 39Pere Ballester, notari públic de València, que va dur a terme la cabrevación i al peu de cada cens copiat va afegir la seua subscripció, va cobrar 30 lliures pel seu treball realitzat en diferents dies, que «foren per port del cabrevar»; 40Joan Ferrer, escrivà, «per scriure lo dit cabreu», va cobrar 6 lliures, 1 sou i 1 diner. 41Es van comprar 82 pergamins a 14 diners la peça i es van pagar 4 diners per rasurar cada u, 42encara que també es van reutilitzar, rasurant-los, els fulls d’un llibre que hi havia en la caixa. Joan Uguet va cobrar 2 lliures i 7 sous per enquadernar el llibre; 43l’il·luminador Miquel Adzuara 44va cobrar una bestreta de 30 sous per les inicials filigranades i embotides que poden veure’s en l’abecedari del principi del llibre i al llarg del mateix al començament de cada cens. 45A Pere Crespí el Jove, pertanyent a tota una família d’il·luminadors, li van encarregar la il·luminació de la rúbrica i va cobrar 18 sous. 46