Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

3.2.1. Vet ací la llista dels térmens occitans, que hem tret del Diccionari d’Alibert (= A):

1. cosin

2. fraire

3. nebot

4. estiu

5. ser

sera

vèspre

vesprada

6. matin

7. sartan (parlars de les

Cévennes)

padèla

(parlars d’Agen

8. liét, lièch

9. aucèl, ausèl

10. can, canh

gos

11. pruna

12. burre

13. tros

pèça

pedaç,

petaç

14. gris, -a

15. caud, -a

16. tròp

17. prene (parlars centrals)

prendre (parlars de

Gévaudan i de Rouergue)

18. voler

19. pregar

20. demandar

21. cercar

22. ambar

23. parlar

24. manjar

Com hem fet amb les correspondències portugueses (cf. 3.1.2), demanem al lector que compare aquests resultats amb els del català, d’una banda, i amb els de les llengües hispàniques, espanyol i portuguès, de l’altra. Els tipus lèxics de l’occità que semblen aliens al català són SERU, -A (núm. 5), 25SARTAGINE (núm. 7) i, fins un cert punt, BUTYRU (núm. 12). És clar que alguns dels tipus vigents en occità han patit modernament en l’altra llengua romànica la competència d’ètims més «hispànics»; és el que s’esdevé amb els números 2 (FRATER en pugna amb GERMANU), 15 (CALIDU, amb CALENTE), 20 (DEMAN-DARE, amb PERCONTARI), 21 (CIRCARE, amb *BUSKARE). La substitució de *THROP per MASSA (núm. 16) i la de CANE per *GUS(K) (núm. 10) és un fet intern del català, i es pot dir que els tipus que ací han triomfat van existir o existeixen també –llevat de preguntar – al Migdia francès.

El que observem ací és, doncs, un procés invers al del català. L’occità modern ha abandonat alguns tipus lèxics (per exemple, els corresponents al cat. mantega, calent, massa, buscar ), els quals triomfen en català, en detriment dels paral·lels occitans. Hi veiem que avui cadascuna d’aquestes dues llengües s’inscriu en una òrbita diferent. La major o menor comunitat cultural de l’edat mitjana s’ha trencat.

3.3. Si fem un primer balanç de les comparacions, hauríem d’afegir en l’haver de l’afinitat gal·loromànica del lèxic català els exemples 2, 15, 20 i 21, aquests dos darrers ( demanar i cercar ) per dret irrefutable. En favor de la tendència iberoromànica afegiríem als casos evidents els números 4 (esp. estío ), 9 (cat. au ) i potser –encara que amb drets menys indiscutibles– el 22 (val. aplegar ). Hem de deixar de banda els números 8 i 10 –en els quals l’esp. lecho i can coincidirien amb el tipus lexicològic de les altres llengües considerades– i el número 13, les dades del qual són inexactes.

En resum, dels 24 mots que comprèn la nostra llista, podem col·locar 17 tipus lexicològics (70,8 %) en l’òrbita gal·loromànica i 9 (37,5 %) en la iberoromànica. Hem de tenir present que cinc tipus, és a dir, els números 2, 15, 19, 20, 21 i 22, compten en ambdós dominis.

D’ací, pel fet d’estar alhora en els dos taulers del díptic, cobra el lèxic català el seu valor eminent en l’estudi de les llengües romàniques. Vet ací com es presenta el resultat de la nostra anàlisi:

Òrbita gal·loromànica, 17 tipus (70,8 %):

1(cosí), 2 (frare), 3 (nebot), 6 (matí), 7 (paella), 11 (pruna), 14 (gris), 15 (cald), 17 (prendre), 18 (voler), 19 (pregar), 20 (demanar), 21 (cercar), 22 (arribar), 23 (parlar), 24 (menjar).

Òrbita iberoromànica, 9 tipus (37,5 %):

2(germà), 5 (tarda), 9 (au), 12 (mantega), 15 (calent), 19 (resar), 20 (preguntar), 21 (buscar), 22 (aplegar).

Les solucions autònomes són escasses: estiu (4), vespre (5), gos (10), tros (16) i massa (16). Potser resulte agosarat de parlar d’autonomia en aquest context, ja que en el conjunt de la Gal·loromània les trobem totes, i dues d’aquestes (4 i 10), també en la Iberoromània.

1. RLiR , I, 1925, pp. 181-182.

2. La prenc de Serafim da Silva Neto, História da língua portuguêsa , Rio de Janeiro, 1952, p. 121. En modifique la solució del núm. 16, en la qual per distracció Neto va escriure bastante . La solució portuguesa és demais ; cf.: «É cedo demais», «Tem orgulho demais para se conformar con esse papel», «A senhora é boa demais comigo».

3. L’única divergència del portuguès respecte de l’espanyol es troba en la parella ameixa-ciruela . La isoglossa DAMASCENA abraça el lleonès i arriba fins a Toledo. Vegeu Menéndez Pidal, Orígenes , pp. 390-393, § 835; per a l’etimologia, cf. DCEC , S.V. ciruela [cf. J.L. Pensado, «Niso y nisal», dins Revista , IV, La Coruña, 1968, pp. 155-165; Colomina, Marina Baixa , p. 277].

4. Atesa l’afecció per la sinonímia que té l’edat mitjana (cf. J. Rubió i Balaguer, ER , IX, 1961, pp. 79-80), no ens ha de sorprendre de trobar en català antic la parella frare-germà . Per exemple, en Desclot: «… per l’acostament que era entre ab .II., ço és a saber car eren frares e germans » ( Crònica , ed. M. Coll i Alertorn, ENC , núms. 69-70, vol. IV, p. 82.26); «… axí com a frares e a germans » ( Ibid ., núms. 69-70, vol. V, p. 138.18). Fins i tot es troba l’expressió frare germà (per exemple, en Exposició De Civitate Dei, BRABL , VII, p. 207), sobre la qual podem demanar-nos si GERMANUS no ha mantingut, com a les Gàl·lies, el seu sentit originari de ‘vertader, autèntic’. Cf. Adolf Graf, Zur Geschichte von lat. Frater und Soror im Italienischen und Rätoromanischen mit Ausblicken in die Frühromania , Dis. Zurich, 1955, pp. 30-31.– El significat jurídic d’ agermanar i agermanament en els drets marítim i conjugal medievals ( LCM i Costums de Tortosa ; cf. DCVB , S.V., i LCM , ed. Moliné, núm. CCXXXII) permet de suposar que germà també és arrelat des d’antic.

5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en l’edat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a l’aragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).

6. FEW , I, p. 46 b , S.V. aestivus .

7. Vegeu un ús clàssic de vespre i vesprada: «¡Oh, bell matí de creació humana, e tan amara fou la tua vesprada! Cert, bé diu lo proverbi vulgar: No llous lo jorn tro que veges lo vespre » (Felip de Malla, Pecador remut , cit. per Riquer, HLC , III, p. 423)

8. No és del tot exacte el que en diu el DCEC , I, p. 337, n. 1: «Alcover da un ej. de au en Lulio y otro en las Costumbres de Tortosa (s. XIII). Conozco otros en el mismo autor ( Doctrina Pueril , 7, 168, 176, 231) y en el mismo texto jurídico (ed. Oliver, pág. 422), y algún otro caso suelto (A. el Capellán, De Amore , pág. XXII), pero son raros los autores medievales que emplean el vocablo». En la nova edició del volum I, el DCVB n’afegeix un exemple del 1262. Pel meu torn, n’he aplegats alguns de Llull, no només del Llibre de Contemplació i de la Doctrina Pueril , sinó també del Blanquerna (ed. S. Galmés, ENC): vol. I, p. 232.14 i 22 [però, p. 232.9: los auçeyls ]; vol. II, p. 191.15 [però, p. 188.23, aucells ]; vol. III, p. 122.11. Vegeu, a més, Muntaner, vol. I, pp. 35.23, 69.32, 70.15, 126.12, 276.22; Llibre del nudriment he de la cura dels ocels , ed. Faraudo, en Recull de textes catalans antichs , vol. XII, pp. 11-12.– No es pot negar, tanmateix, que o cell ja és a l’edat mitjana més freqüent que no ho és el seu sinònim au , però fóra exagerat de dir que aquest es troba en català antic «con carácter esporádico y algo latinizante» ( DCEC , I, p. 336 b ).