Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

4.1.8. En la família política, una innovació catalana digna de ressenyar-se és la de jove s. f. ‘bru’ (< JUVENIS), que trobem així mateix en alguns parlars occitans. 15

4.1.9. Per a les relacions de parentiu que el llatí expressava amb vitricus/noverca i privignus/privigna , el català, com els seus veïns del nord i de l’oest, va acudir a formacions mitjançant el sufix pejoratiu - aster . Assenyalem que no participa en la composició ANTENATUS (cf. gr. ), 16que trobem en espanyol i en portuguès ( alnado , antenado ; enteado ). 17

4.1.10. El parentiu espiritual que es contrau amb el bateig ens reserva la creació de padrina ; 18gràcies a això, el català esquiva l’homonímia amb madrina ‘llevadora’. 19A més, en un nou cas, va una altra vegada amb les Gàl·lies, on els diminutius FILIOLUS, FILIOLA van prendre la significació de ‘Patenkinder’ (cf. FEW , III, p. 520 b ); l’espanyol i el portuguès van servir-se dels derivats de FILIUS: ahijado , afilhado . 20

4.2. Fet i fet, es pot assenyalar que, dels 36 tipus lexicològics catalans, n’hem de deixar de banda 15, els quals són comuns tant a les llengües d’Hispània com a les de les Gàl·lies ( pare, mare, fill, filla, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, padrí ). Entre els 22 que en queden, dos són privatius del català: jove ‘bru’ i padrina ‘marraine’. En sis casos, el català concorda amb la Iberoromània ( pares, germà, germana, nét, néta, tia ), encara que alguns d’aquests mots hagen deixat empremta en occità ( neta, tia ). En els 13 últims casos, el català s’acosta a la Gal·loromània, en especial als parlars meridionals ( bessó, frare, sor, avi, àvia, padrí, oncle, cosí, cosina, nebot, neboda, fillol, fillola ). Des del punt de vista sincrònic, tanmateix, hem de prescindir de frare i sor , que van sucumbir davant germà, germana . També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio , que té l’avantatge de poder recolzar-se en el femení tia . 21

4.2.1. Així doncs,una volta més les afinitats del lèxic català amb el de la Gal·loromània són evidents i en això els partidaris del «gal·loromanisme» d’aquesta llengua duien tota la raó; únicament i exclusivament prejudicis d’índole extralingüística impedeixen de reconèixer-ho.

Que una llengua romànica situada a la Península Ibèrica siga una llengua iberoromànica, geogràficament sí. Situar-la, però, per aquesta raó, en el mateix pla lingüístic i en particular lèxic que el castellà o el portuguès, ja no.

Pel seu lèxic, el català coincideix la majoria de les vegades amb les solucions de les Gàl·lies, i no tant amb les d’Hispània.

Tampoc no trobe gaire feliç la metàfora de la «llengua pont», que podria convenir a qualsevol llengua en relació amb les veïnes, sempre que siguen del mateix grup lingüístic. Per què, llavors, no parlar de l’occità com a pont entre el francès i el català, o de l’espanyol entre el català i el portuguès? També podria ser pont l’aragonès entre el català i el castellà, i el castellà entre l’aragonès i el lleonès. 22

1. La terminologia del parentiu en indoeuropeu ha estat estudiada per Émile Benveniste, Le vocabulaire des institutions indoeuropéennes , Paris, Les Éditions de Minuit [1969], I, pp. 103-276.

2. Ens servim metalingüísticament del francès per indicar el concepte o significat.

3. FEW , VII, p. 96 b , S.V. nepta .

4. Aebischer, Parenté , pp. 19-21; FEW , VII, pp. 94 b -95 a , S.V. nepos ; cf. també ib ., pp. 96-97, S.V. neptia .

5. Que en el domini hispànic les coses també van ésser bastant complicades, ens ho demostra l’aragonès ant. sobrino ‘petit-fils’ (cf. Tóp. Hesp ., I, p. 220). Vegeu la curiosa vacil·lació d’Antoni Canals en traduir el següent passatge: «honos filiis Gracchi et nepotibus Africani defuit» per «la honor… defallí als fills de Gracco, qui foren nebots o néts de l’Africà» ( Valeri Màximo , II, p. 110 = llib. VI, III, Id).

6. Es coneix també l’expressió cosí prim ; vegeu DCVB , VIII, p. 873 b , i DCEC , IV, p. 1006 b . Prescindesc de denominacions com ara cormano ‘cosí’, que no existeixen en català. Vegeu infra , § 7.1, n. 3.

7. FEW , VIII, p. 8 i n. 2; ib ., VII, p. 644 i n. 8. Ja H. Kuen, ZRPh , LII, 1932, p. 499, havia assenyalat l’existència en català de els pares . A propòsit del dual ll. PATRES, vegeu M. Bassols de Climent, Sintaxis histórica de la lengua latina , I, Barcelona, CSIC, 1945, p. 87.

8. Cf. supra , § 3.

9. Vet ací un passatge dels Furs de València (VI-V-3), text que data de l’època de Jaume I (darreries del s. XIII), segons el manuscrit B copiat el 1329: «En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor , e.l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia mayor, ço és frare e sor d’avi e d’àvia, e.l quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor o frare e sor de besavi o de besàvia, e.l quint grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor e frare o sor de tresavi o de tresàvia, e axí dels altres qui.s seguexen d’aquí enant».

10. Aebischer, Parenté , pp. 14-16, d’acord amb la seua manera de veure en el català una llengua purament receptora, creu que: «l’entrée de germà, germana dans le lexique catalan est un phénomène relativement récent, provoqué par les multiples rapports qui, au moyen âge, ont uni Barcelone à l’Aragon, et, de ce fait, au reste de l’Espagne». Aquest investigador cita un sol exemple tret del Liber Feudorum Major: «ad mea ermana dopna Iusiana comitissa de Impuries» (any 1178), el qual procedeix, tanmateix, del monestir de Santa María de Casbas (Osca). Si la seua opinió és exacta, hauríem de tenir en català una cosa així com ara *ermà/*ermana en lloc de ger mà/germana , sobretot perquè el manlleu és «relativement récent».

11. Cf. FEW , I, pp. 383-384, on s’indica la irradiació del cat. bessó/bessons en aragonès i en sicilià.

12. FEW , VII, p. 22 i n. 3; DCVB , S.V. padrí; Veny I, pp. 115-116, § 15; ALPI , mapa 8. A Suïssa sorgeix el tipus major, majora per a ‘avi’, ‘àvia’.

13. El ll. tia , el trobem el 1080 a Catalunya. Aebischer, Parenté , p. 17, suposa que degué existir un cat. *anda . Això no obstant, el seu exemple d’ amita del 1128 només reflecteix l’ús llatí. A Catalunya no sembla haver arrelat anda com en provençal. Vegeu la nota següent.

14. Un pas endarrere representa, pel que fa a la part catalana, el treball de Karl Neubert, Die Bezeichnungen von Tante und Onkel in den romanischen Sprachen , Diss. Erlagen, 1969, p. 372. La documentació històrica emprada per Aebischer en el seu estudi dels Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa (1936), base de les observacions de Neubert, resulta totalment insuficient. Aquest s’hauria pogut prendre la molèstia d’obrir, si més no, el DCVB (S.V. tia ), per trobar-ne exemples més antics. Vegeu el parell o ncle-tia en l’exemple dels Furs de València (nota 9). Insistim que tia és la vella denominació catalana.– Per a la vida precària de tia en occità, vegeu Blochwitz en ZRPh , LXXIX, 1963, p. 84. Consulteu, a més, Bonfante, pp. 46-59.– En un document adreçat el 1432 pel comte de Foix als consellers de Barcelona, aquest empra les formes tia i may ‘mare’: «nostra tia la comtessa de Pallars, may del comte de Pallars», en J. Miret i Sans, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó , Barcelona, 1900, p. 309. Serà un catalanisme? Per al problema general romànic, vegeu Roy Harris, «The Semantic Prehistory of the Romance Progeny of Latin Avunculus-Amita», en Romance Notes , VII, 1965, pp. 95-100.