Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

b) Ètims àrabs diversos serveixen en ambdues llengües per expressar la mateixa noció: rajola - azulejo .

c) Existència d’un arabisme en espanyol enfront d’una altra solució catalana: baladre - adelfa .

d) Existència d’un arabisme en català i d’una altra solució en espanyol (aquest cas és força estrany); vegeu el cat. ant. atzebib ‘panses’, 15l’àrea del qual no sembla haver ultrapassat Aragó.

e) Distribució geogràfica dels arabismes catalans: cat. merid. tramús - esp. altramuz , però cat. sept. llobí . 16

f) La dimensió cronològica ha canviat l’aspecte: cat. ginesta - esp. ant. hiniesta , però esp. retama . El cas invers: un arabisme català com ara matalaf, matalàs , que tenia en l’edat mitjana exacta correspondència etimològica en el cast. almadraque , s’afronta, amb el temps, amb una solució d’un origen diferent: colchón .

g) Problemes de semàntica, en connexió també amb l’apartat anterior: cat. ant. nora - esp. noria o añora , però avui sénia o sínia , que en realitat correspon a l’arabisme esp. aceña ‘molí de farina’, port. azenha .

h) Els casos dels arabismes «secundaris». Per exemple, el ll. GYPSUM viu en esp. yeso i en cat. guix . Però, al seu costat, el cat. merid. coneix algeps (la isoglossa lèxica abraça també l’aragonès: algepz ). 17

i) Existència en una mateixa regió de sinònims, un dels quals és de nissaga àrab i l’altre no ho és. Així, en la redacció dels Furs de València , del segle XIII, tenim parells sinonímics com rambla o areny , guix o algepç . 18

5.3.2. Per acabar em permet d’insistir, amb una mostra, en el fet que resta encara molt per estudiar en el camp de l’arabisme català. 19La documentació utilitzada fins ara és incompleta. L’esp. almofrej és documentat, segons el DCEC , S.V., a partir de Nebrija (cap al 1495); per al català almofrex , el Diccionari Aguiló , seguit pel DCVB , S.V., n’addueix un sol cas del 1472 (anterior, doncs, a l’espanyol, encara que això no significa res). En realitat, aquest exemple del segle XV és l’últim d’una sèrie d’esments que comença el 1058 i que continua al llarg dels segles XIII i XIV. 20

Avui en dia cal tenir present l’arrelament dels arabismes (en sensible retirada, ja que molts objectes concrets que aquests designen han caigut en desús) 21i llur distribució geogràfica: de la mateixa manera com a Burgos o a la muntanya de Santander són menys abundosos que no a Andalusia, també als Pallars o a l’Empordà són menys escassos que no a Mallorca i a València (el mateix podem dir, respecte dels arabismes portuguesos, de la regió del Minho enfront de l’Algarve). 22

5.4. El conjunt d’aquests trets contrastats (diferent llatinitat, intensitat diversa dels superestrats germànic i àrab) serveix per allunyar l’una de l’altra aquestes llengües. El català té un aire de família amb la resta de la Romània. El romanista no hispanista no es troba davant aquest idioma tan desorientat com davant l’espanyol o el portuguès. 23

Diríem, fins i tot, que els reajustaments moderns del lèxic espanyol contribueixen encara a l’allunyament. Les innovacions castellanes del tipus retama, rodilla, ventana , que han triomfat en època relativament recent sobre hiniesta, hinojo, hiniestra , accentuen , si més no, aquest distanciament (cat. ginesta, genoll i finestra ). 24I certes reaccions del català mateix –que ha abandonat detràs (esp. detrás ) en benefici de darrere, carçre (esp. cárcel ) per presó, enadir (esp. añadir ) per afegir , neula (esp. niebla ) per boira, sútzeu (esp. sucio ) per brut– no fan sinó eixamplar la distància que hi ha entre aquestes dues llengües romàniques. 25

1. Sobre el llatí d’Espanya, vegeu els treballs de Jole Scudieri, «Considerazioni sul latino di Spagna del sécolo IV», en Cultura Neolatina , XXIX, 1969, pp. 126-158, i els d’Antonio Tovar, «Séneca y el latín de España», en Serta Romanica, Fest- schrift für Gerhard Rohlfs zum 75. Geburtstag , Tübingen, 1963, pp. 133-139; «Catón y el latín de Hispania», en Philologische Studien für Joseph M. Piel , Heidelberg, 1969, pp. 201-203; «Lucilio y el latín de España», en Studi linguistici in onore di Vittore Pisani , Brescia, 1969, pp. 1019-1031.

2. [No vaig gens en la línia dels qui volen apreciar en l’italià un acostament major al llatí que en l’espanyol o el francès, etc. Vegeu sobre això, entre altres, Arnulf Stefanelli,«Dal lessico latino al lessico italiano», dins Linguistica , XXXI, 1991, pp. 177-184; «Sprechsprachliche Universalien in protoromanischen Vulgärlatein. Lexikon und Semantik», dins Actes du IIIème Colloque international sur le latin vulgaire et tardif , Tübingen, Niemeyer, 1992, pp. 347-357].

3. Quan vaig redactar aquest apartat estava convençut que l’esp. salvado era una innovació lèxica que tenia l’origen en el verb SALVARE. Ara crec haver demostrat que es tracta d’un terme SALIVATUM, emprat per autors llatins com ara Plini, Col·lumela, Pal·ladi. Vegeu el meu article «Latin SALIVATUM > espagnol salvado et une explication de Nebrija», en Mémorial Pierre Gardette, RLiR , 38, 1974, pp. 95-105 [reproduït amb algunes observacions pertinents a Español y catalán , pp. 101-113].

4. En una carta llatino-catalana del 1069, procedent de l’Urgell, es parla d’un feltro amarello . Com diuen bé els redactors del GMLC , S.V. amarello , aquest mot no ha deixat rastre en el domini català. Feltro amarello sembla ésser el nom del producte que havia d’importar-se de l’Espanya musulmana.

5. El DCEC , IV, p. 642 (vegeu també ib ., p. 1088), voldria veure en el cat. braguer un «derivado colectivo romance de un cat. preliterario *ubre , resultado regular del neutro latino UBER, con trasposición temprana de la R»; seria, doncs, un *lúbreguer > *lo breguer i no un braguer < BRACA.– Aquesta opinió és insostenible, perquè això comportaria que l’arag. braguero i l’occit. braguier són catalanismes. Una simple ullada a les formes gascones i llenguadocianes (cf. ALEG , mapa 516; ALF , mapa 1020) fa veure que no és aquest el cas. Preneu, a més, en consideració el fr. braie «partie graisseuse située en arrière du pis de la vache» i Gers bragos «poitrine, mamelle, ventre» (F EW , I, p. 481 b ); sobretot s’esvairà qualsevol dubte si considerem la resposta al punt 275 (Castiglione d’Adda, prov. de Milà, a la plana del Po) la brága d’la vaka ( AIS , VI, mapa 1056: «La poppa»).– El tipus lèxic apareix també al Ticino: així, a Sonvico q uela manza la gh’a giú na bèla braga ‘quella manza mette per la prima volta le poppe’. A Bendretto la brèa és sinònim de u péts , i el camperol, per ponderar l’excel·lència d’una vaca, dirà: l’a sott na bèla brèa ‘ha una bella mamella’. Ací mateix, quan el braguer s’infla a causa de la imminència del part, parlen de braè , infinitiu que representa una base *BRACARE. Vegeu Ottavio Lurati, Terminologia e usi pastorizi di val Bedretto , Basilea, 1968, pp. 27, 47 i 159 («Publicazioni della Società svizzera per le tradizioni popolari», vol. 48) [En el DECat , II, p. 188, S.V. braga , Coromines roman fidel a la seua curiosa doctrina].