Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

6. Cf. V. Leimgruber, ER , XIII, 1963-68, pp. 75-79. Hi ha a Catalunya el topònim Marmellà o Marmellar , que Coromines ( Estudis de toponímia catalana , i, Barcelona, 1965, p. 18) considera derivat de MELLIMELLARE, mentre que la Sra. Leimgruber pensa que la - r final hi és mera grafia. Sense prendre posició quant a l’etimologia, diré que el topònim Marmellar , amb - r final, apareix el 1395 ( EUC , XV, 1930, p. 62).

7. Cf. A. Badia, Romania. Festschrift für Gerhard Rohlfs , Halle a. Saale, 1958, pp. 14-25.

8. La denominació catalana antiga era mujol (vegeu la meua nota en Weltoffene Romanistik, Festschrift für A. Kuhn , Innsbruck, 1963, pp. 337-338). El terme rovell és una innovació, que va arrelar en tot el català continental a partir del segle XIV; a les Balears en diuen vermell , usat, per cert, també per Bernat Metge, que era barceloní. Vegeu la prohibió de les Regles d’esquivar: « mujol per dir vermell o rovell d’ou» (núm. 182) [cf. Problemes , pp. 227-235].

9. Ullal és una solució que ve del nord (cf. BDC , VI, 1918, mapa 9); la mateixa metàfora es troba en diversos parlars occitans ( FEW , VII, p. 313 b ), cf. també fr. dent oeillère , alem. Augenzahn [cf Nebrija-Busa, p. 24].– A València i a Mallorca en diuen clau < CLAVUM (Veny I, p. 123; [Nebrija-Busa, p. 32, nota 68]), però a València, per terres del Maestrat, tinc recollida la forma colomello , que podria ésser un mossarabisme, relacionable amb el comello enregistrat pel DCVB a la Menescalia de Dieç. O bé, serà un simple castellanisme? [M’incline per aquesta darrera solució; vegeu a sant Vicent en Schib, Vocabulari , S.V. colomillo i colomellada ].

10. Si exceptuem l’article de Coromines, «D’alguns germanismes típics del català», en Mélanges Mario Roques , IV, pp. 27-52, que tracta els mots bare, boig, òliba, estona . Aquest investigador es va ocupar també de topònims d’origen germànic en Misc. Fabra , pp. 108-132 (reproduït ara en Estudis de toponímia catalana , I, pp. 31-65) [vegeu els articles del seu DECat ]; tingueu en compte J. Piel, en VII Congreso , II, pp. 797-809.

11. No distingesc entre elements gòtics primerencs i els d’importació franca.

12. El Sr. Rohlfs suposa una formació prov. ant. « roca filosa ‘roca avec laquelle on file’, so genannt zur Unterscheidung von prov. roca ‘Felsen’ (roca pedrosa?)» ( Rom. Sprachgeographie , p. 127, § 85), i, en nota, qualifica l’opinió d’un col·lega seu «als eine phantastische und irreale Spekulation» ( ib .). El fet cert i esbrinat és que el substantiu a què qualifica filosa és conolla , del qual posseïm testimonis ja al segle XI (cf. GMLC , S.V.).

13. Vegeu l’estudi dels Mélanges Mario Roques citat a la n. 9.

14. H. Lautensach, Maurische Züge im geographischen Bild der Iberischen Halbinsel , Bonn, 1960, pp. 22 i 87, afirma paradoxalment que la freqüència dels trets islàmics minva de sud a nord i d’est a oest. Encara que no acceptem les afirmacions simplificadores d’H. Kuen, cal no caure en l’altre extrem [cf. Problemes , pp. 170-172].

15. Cf. DCEC i Dicc. Hist. RAE , S.V. acebibe , [ Epistolari València , núm. 73.23: azebib].

16. L’exemple adduït mostra una implantació de l’arabisme al sud. També tinguem present la distribució d’aquests elements a les terres meridionals: si tafona ‘molí d’oli’ sembla ésser exclusiu de Mallorca, en canvi sut o assut ‘presa, resclosa’ no deu haver ultrapassat, a jutjar per la documentació antiga i moderna, els límits de València i de Tortosa.[És alliçonador comprovar la situació dels arabismes a Portugal, estudiats, entre altres, per Luís F. Lindley Cintra, Estudos de Dialectologia Portuguesa , Lisboa, Sá da Costa, 1983, pp. 55-94, obra que conté un apèndix d’Orlando Ribeiro,« A propósito de áreas lexicais no território português», pp. 165-199; vegeu també José Manuel Feio, «Arabismos e diferenciações dialectais en documentos portugueses do século XIII», en Actes du XVIIème Congrés de Linguistique et de Philologie romanes , Aix-en-Provence 1983, vol III, 309-318].

17. Vegeu FT, S.V. algepz ; A. Badia, El habla del valle de Bielsa , S.V. argez .

18. ENC , núm. 101, pp. 62, 142 i 144.

19. Fins ara posseïm només l’article de Coromines, «Mots catalans d’origen aràbic», en BDC , XXIV, 1936, pp. 1-81 i 286-288. En canvi, en el llibret de M. Sanchis Guarner, Introducción , s’hi han esmunyit algunes inexactituds: poc sembla que tinguen a veure amb «palabras valencianas de origen árabe» mots com ara aixeta, marsapà, flassada (p. 86), per posar-ne unes mostres [Els estudis generals de F. Corrientes en el camp hispànic també tindran repercussió en l’àmbit del català].

20. A l’exemple del 1058 adduït pel GMLC , S.V. almofrex , afegiu: any 1261, «adobar l’ almufrex» (F. Soldevila, Pere el Gran , Barcelona, 1956, III, p. 445, doc. núm. 7); any 1313, «duo almufrexia» ( AA , III, p. 243 i «duobus almofreix» ( ibidem , p. 246); any 1410, «Item. iiii. almofrexes cubertes de drap vermey squinsat» ( Inventari del rei Martí , en RH , XII, p. 556, núm. 1644). Vegeu Jaime vida fam ., I, p. 73.– Ja redactada aquesta nota, trobe un castellà almofrej e n la relació dels béns deixats per doña Mencía Enríquez, duquessa d’Albuquerque, finada el 1479 (A. Castro, La realidad histórica de España , 4a ed., México, 1971, p. 215; VI).

21. Per exemple, per tornar al cas citat en la nota anterior, ¿quin parlant culte portuguès, castellà o català sap que almofreixe, almofrej, almofrex és una funda per dur el llit quan es viatja?

22. Vegeu el triomf del septentrional pedreiro ‘paleta, obrer de vila’, enfront de l’arabisme alvanel , limitat al portuguès meridional. Cf. Pötters, pp. 192-193.

23. Enraone des d’una perspectiva centreuropea. Els estudis de filologia romànica es basen (o fins fa poc es basaven fonamentalment) en el francès, que se’n duu la part del lleó. Tradicionalment s’estudiava o s’estudia l’italià. Doncs bé, tots els romanistes que posseeixen aquesta formació quan s’encaren amb l’espanyol se senten desorientats. En canvi, el contacte amb el català s’estableix ràpidament. Parle per experiència. És clar que no és només el lèxic que hi entra en joc.

24. Unes altres vegades, l’existència del tipus lèxic en ambdues llengües no suposa automàticament comunitat. Així, l’esp. cañivete no correspon al cat. ganivet: el corresponent exacte és cuchillo . El mateix cas es dóna si considerem la noció ‘lumière’: llum és luz , malgrat que el correlat etimològic espanyol siga lumbre ; el cat. lluu (< LUCE) no va ultrapassar els límits del segle XIV.– Hi ha uns altres casos en els quals la semblança formal (i qui sap si l’etimologia idèntica) amaguen realitats diverses: el cat. amagar significa ‘ocultar’ mentre que aquest verb en castellà té el sentit de ‘deixar veure la intenció o disposició d’executar alguna cosa’. Compareu també els significats divergents d’ enconar .