Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

Citem-ne encara alguns exemples, escollits a l’atzar, que revelen una llatinitat diferent. Indiquem en primer lloc la base llatina de la paraula catalana, seguida de la base de les corresponents hispano-portugueses, després els resultats de les tres llengües hispàniques acompanyats de llur significació:

BATTUERE ~ TRIBULARE > batre - trillar/trilhar ‘battre le blé’

BRACA ~ UBER > braguer 5- ubre ‘pis’

COTONEU ~ MELIMELU > codony - membrillo/marmelo ‘coing’ 6

COLUMBA ~ PALUMBES > colom - paloma/pômbo ‘pigeon’

CUBARE ~ PULLU- > covar - empollar/[chocar] ‘couver’

GRANU- (o bé COMBOROS-) ~ VERRERE > agranar (o escombrar) - barrer/varrer ‘balayer’

FILATU ~ RETE > filat - red/rede ‘filet’

SCORTEA ~ CORTICEA > escorça - corteza/cortiça ‘écorce’

EXCORTICARE ~ *EXFOLLARE > escorxar - desollar/desfolar ‘écorcher’

FORMATICU ~ CASEU > formatge - queso/queijo ‘fromage’

MALE HABITU ~ INFIRMU > malalt - enfermo/enfermo (o doente) ‘malade’

MANTICA ~ FOLLIS > manxa - fuelle/fole ‘soufllet’

NITIDU ~ LIMPIDU > net - limpio/limpo ‘propre’

PARABOLARE ~ FABULARE > parlar - hablar/falar ‘parler’

PODIARE ~ SUBIRE > pujar - subir/subir ‘monter’ 7

MODIOLU (o RUBELLUM) ~ GEMMA > mujol (o rovell) - yema/gema ‘jaune d’oeuf’ 8

TROIA ~ PORCA > truja - puerca (o cerda)/porca ‘truie’

OCULU- ~ COLUMELLU > ullal - colmillo/colmilho ‘dent canine’ 9

Si l’allunyament del català respecte de l’espanyol resulta ací evident, l’acostament del portuguès a aquesta llengua no es pot discutir.

5.1.3. M’interessa deixar ben clar que sovint els diccionaris etimològics s’aconformen a assenyalar, per a una determinada base llatina, un nombre de reflexos francesos i italians; i, perquè les altres llengües d’Hispània manquen dels corresponents representants, obliden el català. Em limite a adduir-ne un exemple. El llat. CLASSICUM ‘so de trompeta’ (d’on el vulgar *CLASSUM) és la base de l’occit. ant. clas , fr. glais, glas (avui sonner le glas ‘tocar a morts’), it. chiasso ‘soroll, xivarri’. Es menysprea l’esment del cat. ant. clas, clasc , ben documentat en Dicc. Aguiló i DCVB , S.V., des dels primers textos. Afegiré aquest exemple valencià del 1344, que precisament fa referència a un moment d’unió espiritual de tots els regnes cristians d’Espanya:

los seyns e les campanes de la Seu e de tota la Ciutat, aprés que lo seyn del ladre haje sonat, toquen o sonen a gran clasc (publ. p. M. Dualde, Solidaridad de Valencia con las victorias cristianas del Salado y Algeciras , València, 1950, p. 79).

Convé assenyalar que, ateses les formes catalanes, la discussió sobre si calia partir de CLASSICU o de *CLASSU (vegeu REW , 1965; FEW , II, p. 746) resulta supèrflua.

5.2. Hi ha també uns altres elements de discrepància, a més del desajustament en l’elecció dels tipus lèxics d’origen llatí. Una cosa semblant s’esdevé amb els manlleus germànics. Com que l’element germànic –d’altra banda poc estudiat entre nosaltres– 10no exerceix a Espanya el mateix paper que a les Gàl·lies o a Itàlia, el tractarem ràpidament. 11

5.2.1. Assenyalarem que sovint, allà on el català recorre a un terme d’aquest origen, l’espanyol i el portuguès solen romandre fidels al tipus llatí: amanir ( aliñar - port. [ temperar , aprontar ]) ‘préparer, assaisonner’; esclatar ( estallar - estalar ) ‘éclater’; escuma ( espuma - espuma ) ‘écume’; estona ( rato - [ momento ]) ‘un moment’; fang ( cieno (o barro ) - [ barro ]) ‘fange, boue’; galta ( mejilla - [ face ]) ‘joue’; grípia ( pesebre - perseve , ant.) ‘crèche’; lleig ( feo - feio ) ‘laid’; melsa ( bazo - baço ) ‘la rate’; òliba ( lechuza - noitibó ) ‘effraie, chouette’; rostir ( asar - asar ) ‘rôtir’.

5.2.2. També es dóna el cas contrari, i, allà on el català segueix fidel al llatí, l’espanyol i el portuguès poden adoptar un germanisme: bestiar ( ganado - gado ) ‘bétail’; filosa ( rueca - roca ) ‘quenouille’; 12 pols ( sien - [ fontes ]) ‘tempe’; traure ( sacar - sacar ) ‘tirer, sortir’.

5.2.3. Fins i tot pot succeir que, quan una determinada noció és expressada en tots dos dominis per lexemes germànics, aquests siguen llavors diferents. Per exemple, l’ocell que en llatí es denomina accipiter ‘épervier’ es designa mitjançant els germanismes esparver en català i gavilán en castellà, gaviao en portuguès.

~

5.2.4. També ocorre que el castellà tinga, contràriament al català, una solució diversa a la llatina i la germànica d’aquest. Així, el català expressa el concepte ‘dement’ avui mitjançant boig , però en l’edat mitjana conegué, a més, foll i orat . El primer és germànic (del gòt. bauths ); 13els altres dos, llatins (FOLLE i AURATU). El castellà, amb el seu enigmàtic loco (cf. portg. louco ), menysprea totes dues possibilitats.

5.3. Característica també del català sembla ésser la seua resistència als manlleus àrabs, els quals, com és ben sabut, constitueixen una part conspícua del lèxic castellà i portuguès. Heus-ne ací alguns exemples: agulla de cap (alfiler) ‘épingle’, baladre (adelfa) ‘laurier-rose’, bleda (acelga) ‘blette’, esquirol (ardilla) ‘écureuil’, fins (hasta) ‘jusque’, marmessor (albacea) ‘exécuteur testamentaire’, oli (aceite) ‘huile’, porc senglar (jabalí) ‘porc sanglier’, ramat (rebaño) ‘troupeau’. Les paraules equivalents portugueses coincideixen, per regla general, amb les castellanes: adelfa, acelga, [esquilo], até, albaceia, azeite, javali, rebanho .

La meua prudent formulació («sembla ésser») es deu a les exageracions o simplificacions sobre la suposada falta de lèxic català d’origen àrab. Heinrich Kuen ( ZRPh , LXXXII, 1967, p. 205), per exemple, exagera en afirmar que els arabismes de l’espanyol aceite, aceituna, alfombra, almazara, almohada, aldaba, albañil, ataúd, aldea, fulano i hasta no tenen correspondència en català. La mera existència de mots com balda, taüt, aldea o aldeia, almàssera , mostren que el problema és més complex. És clar que –i una altra vegada ho comprovem ací– no es pot comparar la situació catalana amb la portuguesa. 14L’occident peninsular, d’acord amb el centre, diu: azeite, azeitona, alfombra, aldrava, alvanel, ataúde, aldeia, fulano/fuão, até ; però, d’ací a negar la gran importància de l’arabisme en català hi ha un bon tros.

5.3.1. Tot reconeixent la possible superioritat numèrica de lexemes d’origen àrab en espanyol, considere que és convenient tenir en compte, quan ens ocupem dels arabismes catalans, els factors següents:

a) Un mateix ètim àrab viu en català i en espanyol: aljub - aljibe .