Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

15. RLaR , XXVI, p. 55; FEW , V, p. 93 a .

16. Friedich Diez, Romanische Wortschöpfung , Bonn, 1875, p. 39.

17. Prefigurats en Isidor, Etym ., XI, VI, 21.

18. L’exemple més antic de padrina adduït pel DCVB (S.V. padrí ) és del Blanquerna de Ramon Llull, però aquest text pertany a la reelaboració de Bonllavi (València, 1521). La primera documentació que jo en posseesc no és tampoc gaire primerenca: Somni de Joan Joan , imprès a València el 1497 ( CSV , p. 142, v. 1728); després, en el Partinobles , que és una traducció del castellà, impresa a Tarragona el 1588 (ed. Miquel i Planas, p. 123).

19. La primera vegada que el trobe és en la Cròn. Pere , p. 52, § 40.9: «nasquem tan feble e tan exaquiós que no.s pensaven les madrines … que poguéssem viure»; després, el 1376, en una carta del duc de Girona, futur Joan I: «na Ramoneta, madrina de nostra cara companyona la duquessa» (Roca, Johan , p. 83). N’abunden les citacions i en general es tracta d’exemples valencians: a la documentació del DCVB podem afegir: any 1380, Rubió, Docs. Cult ., II, p. 170, n. 1; any 1398, AIEC , IV, 1911-1912, p. 126, doc. núm. 85; any 1564, a Taraçona, Institucions dels Furs , p. 13. Fins i tot en l’aragonès cancelleresc trobem madrina en aquests dos passatges del 1381, que cite per si es tractava d’una isoglossa més que no d’un calc. El primogènit d’Aragó escriu a la reina de Castella «que la dita Duquessa ha menester Na Bonanada madrina , la qual yes en servicio vuestro» (Roca, Johan , p. 126), mentre que aquesta duquessa, quan s’adreça al seu cunyat, li adverteix: «vos sabedes que nos a present havemos buena madrina e bien apta en su oficio e per consiguient no ende havemos menester otra» ( Ibidem ). Sinònims de la nostra paraula són llevadora i comare (cf. Veny I, pp. 110-111).

20. Aebischer, Parenté , pp. 23-24, assenyala en un document de l’any 1002 del Cartulari de Sant Cugat del Vallès (ed. Rius, II, p. 25, doc. núm. 377) la menció de filiatus i filiata i, fidel al seu costum, suposa que aquestes eren «les dénominations locales des ‘filleuls’ antérieurement à l’arrivée du fillol , forme catalanisée du filhol provençal». Després de llegir el document, no estic tan segur que es tracte de fillols de bateigs; potser siguen fills adoptius, que encara es diuen afillats en català, com en l’edat mitjana (vegeu DCVB , S.V.); el següent passatge sembla confirmar el meu punt de vista: «Et faciatis carta ad filiato meo nomine Petro, quod emi ad portam civitatis Barchinonam, de ipsa vinea qui est ad Palatio Avozido» (ed. Rius, II, p. 25). I, encara que suposem que la interpretació ‘fillol’ hi fos l’exacta, no es pot traure interpretacions de tant d’abast com fa ara Aebischer. No tot allò que es troba en les cartes escrites en llatí reflecteix un ús de l’idioma vulgar; potser en romanç en deien fillol i en escriure en llatí van considerar més correcte o elegant de posar filiatus . Insistesc, a més, en el fet que l’única cosa que es troba en la llengua, des de sempre, és fillol , i que el que s’ha trobat, una mica a l’atzar, en un sol document no permet deduir conseqüències de caire estratigràfic.– L’abundància d’accepcions figurades de fillol i fillola sembla excloure una procedència estrangera.

21. En cat. ant., al costat d’ oncle apareix amb freqüència la forma avoncle , de la qual són variants modernes blonco i conco . De tio , no en conec documentació anterior al segle XIX.[Un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens , p. 1054].

22. Portant a l’extrem aquest procediment, acabaríem negant l’existència de les llengües. És el que li ocorria a Paul Meyer quan s’oposava, per les raons últimes que foren, a considerar que hi havia una frontera entre les llengües d’oc i d’oil: sempre hi havia un pont, una transició, mai no una frontera.

5. EL LÈXIC CATALÀ ENTRE LES ÀREES CENTRALS

5.1. Una vegada provada, al meu entendre, l’afinitat lèxica del català amb el seus veïns del nord, encara resta la tasca de precisar i avaluar aquesta afinitat. Ara presentaré uns altres exemples. Potser que hom titllarà l’elecció d’arbitrària; per minvar aquesta possible arbitrarietat, m’he lliurat durant molt de temps a múltiples anàlisis. Darrerament sotmetia totes les meues lectures a un joc infernal, però apassionant: examinant un rere l’altre texts catalans, castellans, provençals i francesos (antics i moderns), estudiava la manera d’expressar els lexemes d’aquestes llengües en cada una de les altres tres. Si hi ha arbitrarietat –i ben involuntària– en el meu procediment, crec haver-la reduïda a un mínim suportable, a causa del nombre i la diversitat de les meues perquisicions.

5.1.1. Si descobrim una comunitat gal·lo-catalana, caldria demanar-se, primer de res, si no som davant un miratge. L’element diferenciador no és sovint el català, sinó l’espanyol. Llavors, aquesta comunitat serà fins un cert punt passiva. La seua existència es deu a l’índole específica del vocabulari iberoromànic, amb el seus arcaismes sorprenents, i també amb el seu dinamisme. Si badallar, pudir, menjar, bullir, demà, blat, por, guatlla, espatlla i dotzenes més d’altres mots així mostren la coincidència del català amb unes altres llengües romàniques (cf. fr. bâiller, puer, manger, bouillir, demain, blé, peur, caille, épaule ), això es deu a la llatinitat més autèntica de l’espanyol, 1que roman fidel a OSCITARE, FOETIRE, COMEDERE, FERVERE, CRAS, TRITICUM, METUS, CUTURNIX, HUMERUS. D’ací, l’esp. bostezar, heder, comer, hervir, cras, trigo, miedo, codorniz, hombro (com també en portuguès bocejar, feder, comer, ferver, cras, trigo, medo, codorniz, ombro ).

El català posseeix, per regla general, una llatinitat menys selecta, com s’esdevé a les Gàl·lies i a Itàlia. 2Renuncie, després d’haver citat tants exemples, a fer desfilar la llarga llista d’AFFLARE, AFRICUS, ALIENUS, ANSER, APTARE, ASSARE, ASSETARI, AUTUMNUS, etc., que han donat en espanyol hallar, ábrego, ajeno, ánsar, atar, asar, asechar, otoño , etc. i en portuguès achar, ábrego, alheio, ansar, atar, assar, asseitar, outono . Compareu ara amb la solució catalana: trobar, llebeig, estrany, oca, lligar, rostir, guaitar, tardor .

5.1.2. Les innovacions de l’hispano-portuguès, però, no han contribuït menys que el seu costat conservador a allunyar el català del que es considera típic d’Hispània. Limitant-nos a ètims llatins, observem les forces creadores de l’iberoromànic, que es permet AMARELLU, CARNARIU, CENTENU, *CINISIA, *CORATIONE, CORDARIU, CUMMATERCULA, MANEANA, MATURICATA, AD MINUTU, *NARICAE, (RES)NATA, ORDINIARE, SALIVATU, 3VOTA, d’on les solucions hispano-portugueses: amarillo-amarelo, carnero-carneiro, centeno-centeio, ceniza-cinza , corazón-coração, comadreja-[doninha], mañana-manhã, madrugada-madrugada, a menudo-a miudo, nariz-nariz, nada-nada, ordeñar-ordenhar, salvado-[farelos], boda-boda .

El català s’encara amb aquests resultats amb groc ‘jaune’ (< CROCU) 4[use el francès com a metallengua], sègol ‘seigle’ (< SECALE), cendra ‘cendre’ (< CINERE), cor ‘coeur’ (< COR), anyell ‘agneau’ (< AGNELLU), mustela ‘belette’ (< MUSTELA), matí ‘matin’ (< MATUTINU), matinada ‘petit matin’ (< MATUTINU + -ATA), sovint ‘souvent’ (< SUBINDE), nas ‘nez’ (< NASU), res ‘rien’ (< RES), munyir ‘traire’ (< MULGERE), segó ‘son’ (< SECUNDU), noces ‘noces’ (< NUPTIAE).