Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

23. Sobre PLICARE, vegeu G. Tavani, Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche , L’Alquila, Japadre, 1968, pp. 98-99 (corregiu-hi, vist el que hem dit en la nota anterior, l’asserció de la n. 21). Teniu en compte que en el llatí medieval de la Mediterrània apareix prou sovint APPLICARE amb el sentit nàutic d’‘arribar una nau a port’; n’hi ha un ressò català en Marsili Cròn ., cap. 39, citat pel DCVB , I, p. 773 b .– Vet ací, en primer lloc, dos exemples del llatí medieval de Catalunya, any 1302 (Barcelona): «… quod frater Rogerius pirata Sicilie cum vi. galeis et i. ligno c. remorum applicuit partibus Provincie…» (en Rubió i Lluch, DOC , p. 8, doc. núm. 7); any 1329 (Mallorca): «… navigando et faciendo ipsum viaticum Zipri in dicta insula de Serigo, ubi propter maris fortunam applicuit , fuit captum et invasum per homines ipsius insule…» ( ibid ., p. 174, doc. núm. 143). En done ara unes altres citacions extretes d’una llarga carta que el duc Morosini de Creta adreça el 1329, des de Candia, al dux de Venècia, i en la qual li exposa certs actes de pirateria i les declaracions dels testimonis: «… dixit quod… ipse erat castellanus dicti castri et dictum fuit sibi quod quodam lignum Catellanorum applicuit in quodam portu vocato Aulomana…» ( ibid ., p. 178, doc. núm. 147. «… et ibi vocari fecerunt Blaxium Simiteluco olim castellano dicti castri et dixerunt sibi quod unum lignum Catellanorum applicuerat in quo portu vocato Sanctus Nicolaus Aulomena…» ( ibid ., p. 181). «Yani Banchari… dixit quod iam sunt anni quatuor vel circa de mense januarii quod unum lignum Catellanorum applicuit in quodam portu Sancti Nicolai Aulomona…» (p. 184). «Hemanuel Patrologo… dixit quod iam sunt plures anni duobus et vadit per tres annos, ut credit, quod unum lignum Catellanorum caricatum de sclavis applicuit ad insulam Citherici in quodam portu vocatu Sanctus Nicolaus Aulomena…» (p. 185). «… et isti ceperunt fugam, sic quod fugendo dictus abbas applicuit ibi cum magna quantitate gentium et vidit quod isti Catellani interficiebant homines insule» (p. 186). Per acabar, en copiem un exemple de terres occitanes, datat a Maguelonne el 1299: «… dicit naves, galeas, ligna, barcas et alia navigia applicare , honerare et exhonerare, intrare et exire et merces apud Latas portare libere… Dicit tamen quod navigia grossa non poterant intrare istos gradus; sed in plagia applicabant , et postmodum in caupulis et barquis parvis exhonerabantur, que intrabant dictos gradus, et ibant cum mercibus apud Latas» (Louis Michel, La langue des pêcheurs du Golfe du Lion , Paris [1964], p. 44).

24. A València és tan freqüent arribar (que alguns pronuncien alribar ) com aplegar . Cf. en Faules Isòpiques , text que deu ésser valencià, l’ús d’ aplegar (p. 46), plegar i arribar (p. 47) [Encara queda més patent en Epistolari València , núm. 120.25 i 131.20 ( plegar ) i núm. 49.12 i 144.33 ( arribar )].

25. El ser del poeta Ponç d’Ortafà (cf. DCVB , S.V. 3. ser ) és un cru provençalisme. El mateix s’esdevé amb el testimoni de Guillem Torruella: «car l’escurdat del ser m’ho tolch» (Massó, Repertori , p. 505).

4. UN CAMP SEMÀNTIC

4.1. Cal reconèixer que les observacions que acabem de fer es refereixen a un conjunt de lexemes escollits objectivament (escollits per Jud amb una altra finalitat, no per mi), però sense relació orgànica entre si.

Si analitzàvem un camp semàntic determinat, potser el resultat seria diferent. Vaig fer, doncs, diversos sondeigs amb térmens relatius a unes altres esferes del vocabulari: les parts del cos, les malalties, l’agricultura, els accidents del terreny, els fenòmens atmosfèrics, etc. Sempre vaig arribar a la mateixa conclusió: un predomini clar de tipus lèxics «gal·loromànics», al costat de certes coincidències amb l’«iberoromànic» i d’algunes denominacions autòctones.

4.1.1. Examinarem ara un d’aquests conjunts estructurats de nocions: el dels noms de parentiu. Té l’avantatge d’ésser prou reduït en nombre i de posseir un model llatí al qual les llengües romàniques romanen fidels de manera general, especialment en allò que fa a les denominacions del parentiu primari. Potser es podria objectar que la noció de parentiu no respon a una realitat lingüística, sinó que la seua expressió està condicionada per factors sociològics i històrics. Tanmateix, com que el nostre punt de partida són els fets lingüístics llatins i el seu resultat en els idiomes romànics, considerem totalment legítima la seua anàlisi. 1Heus-ne ací la llista: 2

4.1.2. Vegem-ne, en primer lloc, les designacions dels ‘petitsenfants’ i en acabant la dels ‘neveux’. El català adoptà per a la primera la solució hispànica, que coneixen també diversos parlars occitans: NEPTA (en comptes de NEPTIS) > néta va servir per formar un masculí nét ‘petit-fils’ (cf. esp. nieta/nieto ). 3Al contrari, per a ‘neveux’, el català no va seguir les innovacions de la Hispània i mantingué NEPOS, en concordància amb el gal·loromànic; com que aquella llengua, però, desconeix, en térmens generals, la distinció entre cas recte i oblicu, només té el resultat de l’acusatiu NEPOTEM > nebot , i d’ací el femení neboda . Aquesta solució per a ‘neveu, nièce’ és també la dels parlars occitans de l’oest del Roine (en el provençal escrit s’imposaren els representants de NEPTIA, cf. fr. nièce ). 4L’iberoromànic, des de molt d’hora, havia renunciat a NEPOS i havia acudit a SOBRINUS, ètim que no ha deixat rastre en català. 5

4.1.3. La innovació PRIMUS per a ‘cousin’, pròpia de l’iberoromànic, no la comparteix el català, que en diu cosí . 6

4.1.4. En el sentit de ‘el pare i la mare’ (és a dir, fr. les parents , it. i genitori ), el català coneix el plural o dual pares (diga el que diga Meyer-Lübke, Das Katalanische , p. 122), que trobem des de l’època medieval (doc. del 1330 en el DCVB ). Concorda, doncs, amb l’esp. padres , portg. pais , mentre que aquesta significació és raríssima a les Gàl·lies. 7

4.1.5. Per al ll. FRATER i SOROR el català fa servir avui per tot arreu ger mà i germana , d’acord en aquest punt amb l’iberoromànic. 8Aquestes formes ja es troben a l’edat mitjana, però llavors comparteixen el terreny amb frare i sor . No tenim cap estudi conscienciós sobre el combat que aquestes denominacions van lliurar entre si, però crec poder afirmar que als segles XIII i XIV, si més no als textos jurídics que exclouen qualsevol vacil·lació, frare i sor eren més freqüents que no germà i germana. 9La necessitat de subratllar el parentiu espiritual i, en particular, el caràcter més homogeni del parell ge rmà/ germana van contribuir al triomf de GERMANUS. 10

4.1.6. Per a la denominació de ‘jumeaux’, tenim un terme bessó , també arrelat a les Gàl·lies, sobretot en occità, 11i desconegut a la resta de la Península Ibèrica.

4.1.7. Si per a ‘grand-père’, ‘grand-mère’ el català avi, àvia es col·loca al costat de l’occità i aquesta afinitat va fins a tenir en comú la innovació PATRINUS, 12el parell o ncle , tia per a ‘oncle’ i ‘tante’ mostra ben clarament la situació particular del català: va mà a mà amb el gal·loromànic per al masculí oncle (< AVUNCULUS, en realitat ‘germà de la mare’), però no coneix AMITA per al femení i en diu tia (theia) amb la resta de l’iberoromànic. 13Afegim-hi, a més, que l’esp. tío ha passat recentment al català; especialment hi ha arrelat la forma hipocorística tiet . 14