Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

Aquesta llista 2serveix també com a contrast. Quan s’al·ludeix a les «hablas hispán cas» i al costat del castellà s’enquadren les solucions dels parlars extrems de l’est i de l’oest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre. 3No el comentaré, perquè parla per si mateix.

3.2. Tornem als resultats de l’acarament que hem assenyalat al § 3.1.1. La perspectiva adoptada no és sinó parcialment fidel a la realitat. La imatge no quedarà matisada ni serà exacta metodològicament si no projectem els fets occitans i si no hi duem a terme algunes modificacions.

Núm. 2. El català medieval no ignora frare (ni sor ) al costat de germà (i germana ). A falta d’un estudi estadístic, potser podríem arriscar-nos a afirmar que frare , durant els segles XIII i XIV, i fins i tot també el XV, és tan freqüent com el seu sinònim i rival germà . 4

Núm. 4. A més de verano , l’espanyol coneix estío , denominació més antiga i avui poètica; verano significava en realitat la primavera o el començament de l’estació estival, més que no l’estiu pròpiament dit. 5Hi ha un paral·lelisme entre l’espanyol i el català en la formació d’un [TEMPUS] AESTIVUM (anàleg i oposat al [TEMPUS] HIBERNUM) enfront dels representants d’AESTATEM. L’occità, que en diu estiu , es col·loca al costat de les llengües hispàniques. 6

Núm. 5. Tarde no és traducció fidel de sera-soir (com sí que ho és, en canvi, el cat. vespre ), ja que l’espai de temps que abraça la tarde s’estén des del migdia fins a la posta del sol. El català modern ha pres manllevada la paraula castellana i en diu tarda . Aquesta no ha penetrat a València, que en diu vesprada ; ni a Mallorca, que en diu hora-baixa o capvespre (cf. DCVB , S.V. 2. tarda ). 7

Núm. 8. L’espanyol posseeix també lecho (< LECTUM). El cert, però, és que cama hi és el mot més usual, del qual ja dóna testimoni Sant Isidor, mentre que lecho forma part del lèxic elevat i poètic.

Núm. 9. La correspondència entre l’esp. ave-pájaro i l’it. i fr. uccello-oiseau és exacta; l’espanyol empra pájaro per als volàtils petits i reserva el terme ave per als grans ( aves de rapiña , etc.); aquesta distinció, però, és bastant recent i la denominació genèrica és ave . Al costat d’ ocell , el català medieval va fer servir au , que encara avui s’admet en poesia. 8

Núm. 10. L’espanyol va conèixer, a més de perro, can , paraula que pertany avui al nivell elevat del lèxic. Per la seua banda, el català en diu gos , però també ca ; aquesta forma és l’única que s’utilitza a la Catalunya francesa (ALPO, mapa 138) i a les Balears (Veny II, p. 150, § 126).

Núm. 12. En català antic es documenta també burri (< BUTYRUM), però mantega sempre va ésser la paraula usual. 9També la Narbonense conegué mantega (cf. FEW , S.V. * mantaica ). 10

Núm. 13. En aquest cas no veiem per quina raó Jud va creure haver de separar l’esp. pieza del fr. pièce ; recordeu el sentit originari de l’esp. empezar . L’esp. pedazo correspon més aviat al fr. morceau . A més de tros (que va ésser adoptat per l’espanyol: trozo ), 11el català posseeix peça i pedaç ; el sentit fonamental de pedaç és el de ‘tros de drap que es cus a una peça vella o trencada’ (cast. remiendo ); d’ací el verb apedaçar (cf. fr. rapiécer ). Pedas (o petas ) viu també en occità.

Núm. 14. L’espanyol va prendre del gal·loromànic, sens dubte de l’occità, la paraula gris ; de tota manera, pardo , que seria en francès brun , no existeix en català.

Núm. 15. La coincidència espanyol-català caliente/calent és exacta, tot i que en català antic predomine, fins al segle XV, cald ; 12 calent , tanmateix, que també existeix en llenguadocià, ja apareix en Ramon Llull.

Núm. 16. El català conegué en l’edat mitjana trop ; 13potser siga un manlleu del gal·loromànic, com ho és, ben clarament, l’it. troppo . El terme genuí sempre ha estat massa . 14

Núm. 17. L’espanyol usa encara avui el verb prender , transitivament amb el sentit d’’adherir (un adornament)’, ‘detenir, privar de llibertat (una persona)’ i intransitivament amb el sentit d’’arrelar (en parlar de plantes)’; també queden frases fetes com prender fuego . Tot això són indicis que, en els primers temps de l’idioma, va tenir el mateix valor que els corresponents verbs italo-francesos i catalans. 15 Tomar és posterior. 16Aquest no existeix en català, en el qual prendre és el terme corrent; avui, més que no en l’edat mitjana, pateix la competència de ( a ) gafar , tipus lexicològic que també apareix en llenguadocià. 17Convé d’assenyalar que el problema d’aquestes correspondències és bastant complex. Una part del camp semàntic del francès prendre , l’ocupa en espanyol no solament tomar , sinó també coger (o agarrar ).

Núm. 19. L’esp. rezar (< RECITARE) significa ‘orar, recitar oracions’. En aquest sentit ha passat al català modern resar , 18que figura al costat de pregar . Jud es va limitar a indicar els sentits de l’alem. beten ; però, si preníem en consideració el de bitten , tindríem una nova coincidència del català amb l’italià i el francès ( pregare/prier ): cat. pregar enfront de l’esp. rogar . En aquest últim cas, la dimensió diacrònica ens duria a tenir en compte el fr. ant. rover ( FEW , X, pp. 445-47).

Núm. 20. Aquesta correspondència es limita al sentit d’’interrogar’ (alem. fragen ). El cat. preguntar és un manlleu recent de l’espanyol; 19coexisteix amb el patrimonial demanar , verb que en el sentit de ‘requerir, exigir’ (alem. bitten um , verlangen ) coincideix amb l’italià i el francès ( domandare , demander-demanar ) enfront de l’esp. pedir .

Núm. 21. En català antic i encara al Rosselló, a les Balears i en la llengua literària moderna, tenim cercar ; 20el cat. buscar es va prendre de l’espanyol al segle XVII. 21

Núm. 22. Una imatge semblant a la de l’esp. llegar (procedent de PLICARE) es repeteix a València, on tenim aplegar , 22verb que viu al costat d’ arribar . Aquest últim verb és el més corrent a València i l’únic que s’usa a la resta del domini català actual. Si Meyer-Lübke ( Das Katalanische , § 154, pp. 158-159) havia conegut la realitat dels fets, 23és a dir, que València també té arribar , 24s’hauria pogut estalviar algunes arriscades hipòtesis.