Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

7. Deixe de banda ara els diferents nivells estilístics en què es col·loca cadascun dels components de les parelles sinonímiques fart-sadoll, ocell-au , etc. No són essencials per a la presentació, a grans trets, del lèxic català; un estudi, però, més detallat haurà de tenir en compte els plans estilístics i, a més, considerar els aspectes geogràfico-lingüístics i cronològics d’aquestes parelles.

8. Vet ací un text català del 1395: «e leuant-li (sc. a Cirus) lo cap de les spatles, mès lo en .I. odre ple de sanch humana, dient al dit cap ques sadollàs es fartàs bé de la sanch de què era tan insaciablement assedegat» ( Valeri Màximo , II, p. 347, línies 1491-1494). No n’hi ha correspondència exacta amb l’original llatí.

9. Sobre SATULLUS, cf. Bonfante, pp. 27-28.– El desplaçament semàntic d’‘assaciat’ a ‘ebri, embriac’ es documenta en francès només des del segle XVI, segons el FEW , IX, p. 250 b .

10. Una actitud equànime, molt més enllà de la que ell mateix va adoptar pels volts del 1928, és la d’Amado Alonso, «Partición de las lenguas románicas de Occidente», Misc. Fabra , pp. 81-101, article reproduït en Estudios lingüísticos. Temas españoles , Madrid, Gredos, 1951, pp. 101-127. Cf. la ressenya de W. von Wartburg, ZRPh , LXX, 1954, p. 424. A. Alonso abandona el 1943 el punt de vista lèxic que havia mantingut amb Meyer-Lübke i altres gal·loromanistes ( Estudios, op. cit ., pp. 110-111).

11. Heus ací, encara, un ressò d’aquesta actitud: «Eine Sonderstellung nimmt das Katalanische ein. Es war anfänglich aller Warhscheinlichkeit nach nichts anders als eine Variante des Provenzalischen» (Helmut Lüdtke, Geschichte des romanischen Wortschatzes , Freiburg i./Br., Rombach, 1968, I, p. 76).

12. Heinrich Kuen torna, sense massa novetat, al tema de la subagrupació per constatar que el català de tots els temps, en qualsevol dels seus dialectes i sociolectes, és més «aparentat» amb els seus veïns del Nord que no pas amb els de Ponent. Vegeu «Die Stellung des Katalanischen in der romanischen Sprachfamilie» dins Studia Iberica. Festschrift für Hans Flasche . Bern-München, Francke, 1973, pp. 331-352.

2. VARIETAT LÈXICA

2.1. Les dificultats amb què ensopeguem si volem comparar les solucions lèxiques catalanes amb les d’unes altres llengües són grans. La prova, me la va proporcionar la lectura del notable article de Jakob Jud Problèmes de géographie linguistique romane , 1que desitjaria comentar ací en els punts relatius al català. L’autor examina la distribució dels mots que a la Romània expressen els conceptes ‘despertar’ i ‘apagar’.

2.2. Després d’assenyalar que el llatí expressava el sentit intransitiu de ‘despertar-se’ (‘s’éveiller’) mitjançant el verb deponent EXPERGISCOR, EXPERGISCI, EXPÉRRECTUS SUM i també, encara que amb menys freqüència, mitjançant EVIGILARE; que per al sentit transitiu de ‘despertar algú’ (‘éveiller qualqu’un’) usava EXCITARE, EXPÉRGERE, EXPERGEFACERE, SUSCITARE, mostra Jud la distribució panromànica de ‘despertar’. Els continuadors en la baixa llatinitat són *EXPERIRE, EXCITARE, EXVIGILARE, *DE EXCITARE i *EXPERTARE. Així, tindríem:

SE EXCITARE a Dàcia, Raetia, Dalmatia, Sardinia, l’Itàlia del nord, Nàpols i les Puglie.

SE EXVIGILARE al Romagnolo, part dels Abruços i a Sicília (p. 185).

Quant al gal·loromànic (p. 186), les Gàl·lies bèlgica i lionense recorren a s’esperir (< *EXPERIRE), verb reflexiu amb el sentit de ‘despertar-se’; a més, éveiller quelqu’un (< EXVIGILARE) com a verb actiu i s’éveiller com a verb reflexiu. La Gàl·lia narbonense coneix DE + EXCITARE (> prov. ant. dessidar ), verb actiu i reflexiu, però també la solució del nord esperir i la de l’iberoromànic despertar .

2.2.1. Segons Jud, «el tipus despertar és únic en el vast domini portuguès-espanyol-català de l’edat mitjana» (I, p. 189). El seu nucli és el verb llatí vulgar *EXPERTU, que ix alhora de la simplificació del participi clàssic EXPÉRRECTUS (aquest s’havia tornat *EXPERCTUS segons la igualació accentual, *EXPERXI, *EXPÉRGERE, *EXPERCTUS). «Tot desdenyant de demanar auxili als verbs vigilare i excitare –escriu Jud– s’escaigué a Espanya la formació d’un verb transitiu, segons el model d’exemples típics molt antics com ara canere: cantare, utor: usare, ostendere: ostentare . El participi expertus va ésser el punt de partença d’un verb expertare que s’utilitzà com a transitiu ‘éveiller qualqu’un’ i com a reflexiu ‘s’éveiller’» (I, pp. 185-186). I Jud continua: «Roma proposà com a hereus del feble expergiscor , ferit de mort, els verbs se excitare i se exvigilare . La Hispània va respondre a la capital de l’Imperi amb una negativa categòrica i es dedicà a posar ordre a casa seua sense esperar el precepte de Roma: l’ expertaredespertar de l’iberoromànic és el símbol lingüístic de l’autonomia de la província que se sostrau a la dictadura del govern central de Roma» (I, p. 186).

2.2.2. En el mateix article, Jud hi estudia el concepte ‘apagar’ (‘éteindre’) en les llengües romàniques. Constata la pervivència del clàssic EXSTINGUERE, verb a què fan competència els representants de TUTARE i PACARE, térmens que en el sentit d’‘apagar’ semblen innovacions lèxiques estranyes a la llatinitat clàssica. El portuguès, l’espanyol i el català, amb apagar , es van decidir, doncs, per PACARE.

2.2.3. Per al nostre autor, aquestes formacions iberoromàniques despertar-apagar per a ‘éveiller-éteindre’, simbolitzarien la «nova provincialis superbia» (I, p. 189), censurada per un senador romà a les darreries de l’Imperi. Serien una cosa així com l’encarnació de la consciència del valor propi que agafa el provincial, cada vegada més segur de les seues forces i senyor dels seus recursos, enfront de les ordres i les directrius de la capital, de la Urbs.

L’exposició de Jud és de gran brillantor i ja em va fascinar quan era estudiant. El conjunt és bastant exacte, excepte potser quan l’autor considera l’iberoromànic –constituït pel portuguès, l’espanyol i el català– com un bloc excessivament unitari. Sovint el català tria camins diferents dels que segueixen les altres dues llengües romàniques de la Península Ibèrica. És el que veurem.

No em deturaré en els fets portuguesos i castellans, però recordaré que Jud prescindeix, pel que fa a ‘éveiller’, de la coexistència entre despertar i acordar-recordar , la qual subsistí en espanyol fins al segle XVII ( DCEC , I, p. 28 a , S.V. acordar , II) i continua vigent en portuguès, en el qual acordar ‘despertar-se’ és en alguns parlars, com el minhoto, la denominació més freqüent. També passa per alt l’existència del port.-esp. des velar , 2representant d’EXVIGILARE amb canvi de prefix (cf. cat. desvetllar , prov. desvelhar , FEW , III, p. 337, § 4).

2.3. Tornant al català, voldria, en relació amb el concepte ‘despertar’, adduir una prohibició llançada a les darreries del segle XV en una mena d’interessantíssim «Appendix Probi», titulat Regles d’esquivar vocable s, que A. Badia va publicar el 1950. 3La prohibició es dirigeix al verb « deixondar per despertar o esvellar ». 4Aquests tres tipus lexicològics, que expressen en català la noció de ‘despertar’, ens menen d’una banda cap a l’iberoromànic ( despertar ), d’una altra banda cap al gal·loromànic ( esvetllar ) i, fins i tot, cap a la creació individual ( deixondar o deixondir ).