Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

Precisament s’ha dut a terme manta faena, i les meues remarques les he pogudes formular per haver comptat amb l’inapreciable repertori lexicogràfic anomenat Diccionari català-valencià-balear (= DCVB ) de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, sens dubte l’obra més original en el seu gènere de totes les aparegudes a la Romania, car combina admirablement la documentació antiga i moderna, dialectal i literària i la posa a l’abast dels especialistes i del simple lector culte. Aquest diccionari i el Diccionari Aguiló han estat consultats sistemàticament tant en els casos en què són citats expressament com quan no ho han estat. Els materials d’Aguiló, de publicació pòstuma, són igualment una valuosa mina per a la coneixença del català antic. És de doldre que els filòlegs no hi hagen acudit amb més assiduïtat. El mateix hem de dir del diccionari de Balari i Jovany, que per desgràcia solament ha estat publicat fins a la lletra G-.

He realitzat abundosos despullaments de texts catalans antics i menys antics, literaris o senzillament utilitaris (col·leccions diplomàtiques, obres jurídiques, materials d’arxius) i la collita en pagava la pena. Amb aquesta documentació he procurat arredonir la que oferien les esmentades fonts lexicogràfiques.

La publicació dels diccionaris de Joan Coromines, tant les dues edicions de l’etimològic castellà ( DCEC i DECH amb la col·laboració de J. A. Pascual ) com del català ( DECat ), ha estat fonamental per a la nostra disciplina i naturalment per al present treball. Hom no pot donar una passa en l’estudi lexical sense haver-se de referir a l’obra ingent del lingüista barceloní. Es una tasca gegantina, que he compulsat constantment, encara que he procurat no entrar en discussions, quan el meu punt de vista no hi coincidia. Envie el lector una volta per sempre a aquests repertoris. 7No m’estaré de dir, però, car no seria sincer davant tanta actitud beata a Catalunya, que la crítica internacional no comparteix moltes de les explicacions fetes a partir de l’ignot parlar dels Urnenfelder (que Coromines ha anomenat sorotàptic) i del boirós parlar dels mossàrabs. 8Personalment sóc del mateix escèptic parer i –repetesc– no pense que siga bo de dur a un manual com el meu el debat erudit sobre la qüestió; quan hi ha calgut ja ho he fet en el lloc adient i quan caldrà ho tornaré a fer. Això no em lleva el respecte i sovint l’admiració que sent envers aquestes realitzacions. Sense els diccionaris de Coromines la lexicologia hispànica fóra ben pobra.

Per al coneixement de la situació a França, he acudit als reculls de provençal antic de Raynourad, Lexique roman (= LR) i Levy, Provenzalisches Supplementwörterbuch (= PSW ); sobretot he recorregut al Französisches Etymologisches Wörterbuch (= FEW ) del meu mestre Walther von Wartburg, l’obra més important en l’estudi lèxic no solament de la Gàl·lia llatina sinó de tota la Romània, la qual m’ ha estat una ajuda preciosa. Durant deu anys, vaig tenir el privilegi de col·laborar amb el professor von Wartburg, primer com a assistent, més tard com a redactor, en el seu monumental FEW. En evocar ara aquests vells temps desitge dir el molt que li dec.

També vull deixar constància que agraesc esperonament i suggeriments a col·legues com Antoni Badia, Luis López Molina, Michael Metzeltin, Pilar García Mouton, Josep Massot, Gret Schib, Beatrice Schmid, Amadeu-J. Soberanas, Curt Wittlin i als estudiants de les Universitats d’Estrasburg i de Barcelona que un dia van seguir les meues classes i als qui vaig exposar alguns capítols de l’es-tudi.

El llibre surt ara en català degut a la impaciència cordial d’Antoni Ferrando. Res no em fa tanta il·lusió com veure’l publicat per l’estimada Universitat de València i en la meua llengua. Per això el torne a dedicar a la memòria dels meus pares.

Basilea, cap d’any del 1992 20

1. Salavert, Cerdeña, II, p. 225, doc. núm. 117.

2. Pel que es relaciona amb el rerefons històric remet a R. d’Abadal i de Vinyals, Els primers comtes catalans , Barcelona, Ed. Teide, 1958, que tracta de la formació i consolidació del Comtat de Barcelona.

3. Vegeu els meus estudis «La dénomination “langue d’oc” en deçà des Pyrénées», TraLiLi , 16/1 (1978) [= Mélanges Jean Richner ], pp. 85-91; «Occitan et catalan: néces-sité d’une étude réciproque. A propos de l’ancien provençal “marves”, catalan “manvés”, dins els Mélanges de Philologie et de Littératures romanes offerts à Jeanne Wathelet-Willem, Liège 1978, pp. 43-76, i «Limousin et langue d’oc dans la Cata-logne médiévale», dins l’ Hommage à Jean Séguy , I [= Annales de l’Université de Toulouse-Le Mirail , 14 (1978)], pp. 191-204 . Els he reproduïts en català i amb esmenes en els llibres Problemes , pp. 199-207 i Textos , I, pp. 39-59.

4. A. Germain, Histoire du commerce de Montpellier, Montpellier, 1861, I, p. 180. (Pièces justificatives, II) Vegeu també L. Nicolau d’Olwer, L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona, 1926, p. 20.

5. L’amable lector remarcarà que empre indistintament «occità» i «provençal», etc. Hi ha en l’ús dels térmens opinions força contraposades. No m’hi he capficat gens, com tampoc no m’he preocupat massa entre recórrer a «castellà» o «espanyol», tot i que preferesc el primer sinònim; cf. L. Fassel, «Provençal ou occitan», dins Bulletin de la Société Roumaine de Linguistique romane, Bucarest, 1970, VII, pp. 101-105.

6. Cf. Riquer, HLC , I, pp. 21-196 (amb bibliografia). L’aspecte lingüístic el té en compte Manuel de Montoliu, La llengua catalana i els trobadors, Barcelona, Alpha, 1957, pp. 3-21.

7. Aquests diccionaris etimològics no són històrics, malgrat que l‘autor sempre deixe entrellucar que hi aporta la primera documentació. S‘ha de proclamar ben fort que el caire filològic d‘aquests reculls és més que descurat.

8. Unes veus tan autoritzades en el camp romanístic com les de J. P. Chambon i B. Schmid han blasmat recentment el parcial mimetisme d’un dels nostres millors lingüistes: «Dans l’énumeration des mossarabismes, la prudence que l’auteur mettait dans le traitement du vocabularire préroman fait défaut» ( RLiR , 56, 1992, p. 204). Per una altra banda, i a l’extrem oposat del professor Coromines, hi ha hagut un intent amb ínfules de cientifisme de parlar del «mozárabe de Valencia» com a base d’una llengua valenciana diferenciada de la catalana. M’he proposat no entrar en aquest fals debat i envie el lector curiós al que en diuen les ressenyes dels especialistes en la matèria: Á. G[almés] de F[uentes] dins la revista Aljamía , 4, Oviedo,1992, pp. 62-63, i C. Barceló, dins Al-Qantara , XIII, Madrid-Granada, 1992, pp. 290-293.

1. EL RESSÒ D’UNA POLÈMICA

1.1. Dues són les actituds dels estudiosos quan s’encaren amb el lèxic català. La dels qui consideren que s’inscriu en el conjunt del cabal hispànic amb alguna que altra desviació de poca entitat, i la d’aquells qui hi veuen un parentiu molt accentuat amb el lèxic provençal o occità.

1.2. En pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española, Antonio Tovar apuntava el caràcter arcaïtzant del lèxic hispànic d’origen llatí i recordava que «se han señalado como arcaísmos de los dialectos románicos de Hispania: oír, hermoso, mesa, comer, feo, heder, enfermo, ir, malo, madera, mujer, preguntar, querer (en los dos sentidos de amo y uolo), trigo, barrer, pedir, ciego, cojo , casos bien conocidos en que el esp. y el port., no siempre acompañados del cat., mantienen un latín más antiguo que los otros dialectos románicos». 1