Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

El traductor ha volgut emprar alguns trets morfològics del valencià (present de l’indicatiu en -e , subjuntius en -e / -a , possessius amb u antihiàtica: porte, tinga, meua , etc.), completament legítims en la llengua comuna, i jo he seguit el seu criteri en les addicions. Estic segur de la comprensió dels meus cumlocutors de les altres contrades i els en done les gràcies de bestreta.

En dues ressenyes amabilíssimes d’ El léxico catalán en la Romania aparegudes a Alemanya se’m feia el retret de no haver-lo escrit en català. Pense que en espanyol hi ha acomplert també una comesa, i a mi m’interessava arribar a un determinat públic. Vaig comunicar als recensors que pròximament publicaria un llibre (que havia d’ésser La llengua catalana en els seus textos, 2 vols.) en aquest idioma i que amb plaer els l’enviaria per tal que en fessen la crítica. Aquesta mai no aparegué…

0.1. Una de les preocupacions que sempre m’ha acompanyat ha estat la manera de presentar el lèxic d’una llengua. Ens les hem d’haver amb un corpus constantment obert, contràriament amb el que s’esdevé en altres parcel·les de la nostra disciplina lingüística, com la morfologia, la fonètica o la fonologia. Cal actuar, doncs, d’una manera pragmàtica i és el que he intentat.

Una finalitat, utòpica pel moment, fóra d’establir un inventari d’«etyma» llatins, que constitueixen l’herència de la llengua mare; i de fer el mateix amb el cabal germànic, aràbic i amb els manlleus moderns, siguen cultismes o forasterismes… Això requereix molts treballs previs i en som lluny del compte. Ens hi hem d’acostar a poc a poc i per viaranys diversos. Precisament he elegit de començar per l’ingrat camí de l’anomenada sub-agrupació del català entre les altres llengües romàniques.

0.2. Un canonge de València i procurador de Jaume II davant la cort pontifícia d’ Avinyó, Joan Borgunyó, escrivia al sobirà des de Burdeus i li explica, entre altres afers, l’estat d’ànim de la gent del Migdia. Els francesos saben que els pobles de llengua occitànica els detesten, per contra són afeccionats als reis del casal d’Aragó:

Sciunt enim Gallici ipsi totam linguam occitanam non diligere eos et quodammodo esse subleuatam, et timent plus de persona uestra, serenissime princeps, quam de aliquo uiuente, propter affectionem quam sciunt gentes de lingua illa ad uos habere. 1

No és cap atzar que l’amor dels occitans envers Jaume II s’hi expresse relacionat amb l’idioma. Certament qui així enraona no és cap filòleg, ans un polític medieval. Les seues paraules refermen una realitat 2que hom no pot ignorar. 3Ja el 1169, en un document expedit pels cònsols de Pisa en favor de mercaders de Montpeller, s’hi parla de les «parts dels provençals», les quals s’estenen des de Marsella fins a Barcelona:

In omnes et per omnes Provincialium partes a Massilia usque Barcinonam. 4

Si a totes les obres catalanes en vers –a les de prosa és una mica diferent–, fins ben entrada la quinzena centúria, hom descobreix un nombre elevat de formes lingüístiques occitanes (sobretot morfològiques i fonètiques), hi deu haver alguna causa. 5Difícilment ensimaginem una altra llengua romànica, siga quina es vulga, portuguès, italià, etc., que suporte en la poesia medieval tantes solucions estranyes al seu sistema. He citat a posta l’italià i el portuguès tenint en compte que en aquests idiomes la influència trobadoresca hi fou molt intensa. Però a Catalunya hom arribà a la simbiosi i el fenomen no pot restar reduït a térmens d’irradiació literària. A més, no són pocs els autors catalans que han escrit en provençal i pertanyen a aqueixa literatura. 6No deixem de banda aquests fets que potser ens ajudaran a comprende per quina raó el simple examen de la situació lexical a l’edat mitjana ens obliga a mirar cap a les terres d’oc. I allò que ocorregué als segles XII, XIII, XIV i XV ha condicionat el perfil de l’època moderna. Nombrosos són els factors que s’ajunten per plantejar al català la dialèctica hispànic vs. gàl·lic, que sembla ésser-li consubstancial. La història de la disciplina és el que ha motivat que la discussió se’n faça obligada, i això és el que he tractat d’explicar al primer capítol. És estrany que els investigadors de les nostres fonètica i morfologia històriques no s’hagen plantejat aquests problemes, que els interessen tant com als lexicògrafs. Els lingüistes que van prendre part en la polèmica de la «sub-agrupació» es limitaren a considerar vocabulari dels dos camps contraposats, potser perquè és el sector més visible. Vull dir que si groc , per exemple, és també groc (amarillo, amarelo (< AMARELLU, formació ja isidoriana sobre AMARUS) hispànic, l’efecte és major, crida més l’atenció que no si es constata, ex. gr., la pèrdua de la consonant sibil·lant sonora en raó vs. razon, razón (

L’estudi que presente es col·loca en la dimensió diacrònica, la qual és lícita en qualsevol idioma i en català és, a més, indispensable. Almenys jo sempre hi he romàs fidel, fins i tot quan els vents de la modernitat hi bufaven en direccions diferents, àdhuc adverses. També he volgut adoptar una constant perspectiva contrastiva: se’n segueix un enriquiment metodològic i un benvingut eixamplament d’horitzó.

Després d’apuntar la varietat lexical del català, he cercat un criteri objectiu per a incloure el seu lèxic en un dels dos grans àmbits en què l’anomenada Romània occidental és dividida. Amb això es fa palesa la complexitat de l’estudi. A més he analitzat amb el mateix fi una àrea semàntica. El resultat unívoc de la comesa és que el nostre vocabulari no pot ésser situat en el mateix pla genètic que el de l’hispano-portuguès. Hom ha pretès explicar el fenomen com a corol·lari d’una influència carolíngia, exagerant la importància lingüística dels esdeveniments culturals. Però la realitat és ben diferent: una frontera lexical perfectament definida separa el català del castellà des de començament del romanç. El presumpte canvi de signe o capgirament que seria degut a la diacronia l’he seguit de prop, igual que la situació del cabal català enfront del dels seus veïns occità i aragonès. Hom recorda que, durant la controvèrsia de la subagrupació, alguns dels participants retraïen a llurs adversaris el fet ]de no haver pres en consideració l’aragonès, geogràficament contigu, i d’haver comparat el català solament amb el castellà; tampoc no era acceptable parangonar-lo amb el francès (aquest com a representant únic de les solucions transpirinenques). He tingut, doncs, cura d’introduir l’aragonès i l’occità.

L’afinitat amb una llatinitat «gal·loromànica» hi ha quedat com a evident. Voldria que hom no desvie el sentit de les meues paraules. Les llengües romàniques són germanes, fruit d’una mateixa ascendència. Basats en la presència de determinats trets comuns (d’índole fonètica, morfològica, sintàctica, lexical, etc.), assenyalarem l’existència d’uns diasistemes llatins que constitueixen el tronc de cada grup de parlars romànics. L’observació lèxica permet de concloure que el català, l’occità i el francès remunten a un d’aquests diasistemes, que en direm «llatí gàl·lic», aplicant-hi un terme d’estricta tipologia lingüística, sense cap altra connotació. El diasistema llatí del qual procedeix el català és diferent de l’anomenat «llatí hispànic», base del portuguès i del castellà. El que fóra apassionant d’escatir és la causa d’aquestes i d’altres reagrupacions que recobreixen les terres de la Romània.

Una volta fixada l’esmentada actitud tipològica, he assajat de posar de relleu la personalitat del lèxic estudiat, la distribució geogràfica i les peculiaritats. Però el vocabulari no és una unitat aïllada i immutable. Si és veritat que una llatinitat específica va configurar ne d’una manera definitiva les característiques essencials, l’allau dels cultismes i dels forasterismes vinguts d’altres idiomes amb els quals el català ha estat en contacte continu van igualment contribuir a afaiçonar-lo. També es ver que no hi ha sols receptivitat: la llengua ha manllevat força térmens, però així mateix n’ha prestat. Tot això m’he esforçat a indicar-ho, car la meua tasca és la d’enfocar problemes, de dir les moltes coses que romanen a aclarir, d’investigar de quina manera la presa en compte de les dades del català ajuda sovint a trobar solucions en el camp de la lingüística i de la filologia romàniques. Res no done com a resolt; més aviat he mostrat llacunes. A més he lliurat uns materials i unes orientacions per a poder, temps endavant, dibuixar el perfil lexical d’una llengua. Abans de gosar escriure una bona síntesi de referència ens calen abundoses monografies. No s’ha de començar la casa per la teulada. Ens fa falta disposar de documents literaris i no literaris ben editats; hom ha avançat força pel que fa als texts artístics, però poc en els altres. Els filòlegs i lingüistes gairebé no han explorat, per exemple, la magnífica pedrera que és l’Arxiu de la Corona d’Aragó (= ACA ). La llengua dels segles XVI a XIX ens és pràcticament desconeguda. Cap als anys setanta el plany era més justificat, però erraríem si crèiem que ja tot és fet. El domini per recercar és encara molt i molt vast.