Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

2.3.1. El verb deixondar , que tenim datat en català des del segle XIV, parteix d’un tipus llatí DE + EX + SOMNITARE. Detinguem-nos-hi un moment, ja que n’hi ha hagut unes altres propostes etimològiques.

El nostre lexema deixond - té en l’actualitat dues variants: deixondar i deixondir . El seu ús és transitiu i intransitivo-reflexiu.

La variant de la conjugació en - ar viu, segons el DCVB (S.V. deixondar ), en rossellonès i en el català oriental: el Conflent, l’Empordà, el Ripollès, la Plana de Vic. La variant en - ir té, segons la mateixa font (S.V. deixondir ), una extensió major, ja que apareix també a Mallorca i Menorca. Pel que hi puc albirar, ambdues són alienes a tota l’extensió del català occidental, incloent-hi el valencià.

El DCVB no n’addueix documentació antiga. 5Això no obstant, la variant en - ar ( deixondar ) apareix en la Passió del segle XIV:

E Ieshus prisme per la ma

E de terra el me leva

E dona ayga per la fas

Per so qui yo bem dexondas . 6

Cap al 1400, en el Torcimany de Lluís d’Averçó se’n registren les formes conjugades dexonda i dexondà , 7i acabem d’esmentar la prohibició ( dexondar per despertar o esvellar ) continguda en les Regles d’esquivar de les darreries del XV. Al segle XIX, Milà i Fontanals va recollir a Ripoll una versió del romanç de Lluís de Montalbà, en la qual el verb deixondar apareix dues vegades, en passat simple i en indicatiu:

v. 24: Al primer cop de vihuela // son marit s’en deixondá .

v. 25: [Desperteuvos, vida meua] // qu’es hora de deixondá . 8

El DCVB n’addueix usos de Jacint Verdaguer en infinitiu ( deixondar ) i en present d’indicatiu ( se deixonda ) i de Maragall també en present ( se deixonda ). En una versió rossellonesa actual de la cançó «Una matinada fresca» he sentit la frase «la bella se deixondà» . 9

La variant amb el morfema en - ir és documentada amb autoritats de les Balears, des de les darreries del segle XIX, però també la fan servir Verdaguer 10i Collell, que són de Vic.

J. Coromines proposa una base DE-EX-SOMNICIRE. Suposa un punt de partida * deixonzit > deixondit (participi), mentre que deixondar (que diu conèixer només en el present: deixonda ) seria secundari i potser sorgit com a forma no incoativa de deixondir . 11

La documentació mostra ben clarament que la variant en - ar és primària i que deixondir és resultat d’un canvi de conjugació, fenomen bastant corrent. 12A més, la forma en - ar , la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet d’indicatiu. L’error de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és l’antònim d’ enxunxit , ‘ensopit’, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent d’una - Ci ). 13Aquest enxunxit , però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns , origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo , etc. (Cf. DCVB , S.V. enxonxit ). 14

L’etimologia de deixondar és clara: DE-EX-SOMNITARE. Per al tractament fonètic, cf. domdar , adondar < DOMITARE ’domesticar’. 15

La formació d’un *SOMNITARE, a partir de SOMNIARE amb el sufix freqüentatiu i intensiu -ITARE, és normal en llatí. Per a l’aspecte semàntic d’aquesta classe de verbs, compareu amb el ll. DORMITARE; el mateix podem dir d’un tipus lèxic copidá ‘adormir-se’ que viu als parlars llombards septentrionals i al reto-romànic dels Grisons. 16

Formalment, la base *SOMNITARE, amb prefix diferent, es troba en unes altres parts de la Romània, per exemple a la Bresse aissontá ‘rendre somnolent, accabler de sommeil, porter au sommeil’ ( FEW , XII, 93 b ), i el simple viu a la Bèlgica romana: somter ‘sommeiller, dormir’, etc. ( ib .). 17

2.3.2. Encara podríem citar el verb reixidar i el seu derivat reixidament , sortits de RE + EXCITARE, usats per Ramon Llull, però que no sabem fins a quin punt arrelaren en català antic. Ignorem si es tracta d’un ús individual lul·lià, tirant mà del provençal, o més aviat es tracta d’una tendència que no va aconseguir d’imposar-se. 18

Per consegüent, heus ací ‘éveiller’ representat mitjançant els tipus despertar , esvetllar i deixondar , si més no. Prescindesc, és clar, de les variants de caire dialectal d’aquests tres verbs fonamentals.

2.4. Continuant la seua exposició, Jud indica que, a grans trets, la Romània coneix tres tipus lèxics fonamentals per expressar la noció ‘éteindre le feu, éteindre la flamme’:

EXSTINGUERE (Romania, França del Nord i un petit territori d’Itàlia),

TUTARE i variants (Itàlia, Rètia, Sardenya, França central i meridional),

PACARE (Península Ibèrica).

A més, Burdigala havia forjat un *EX-CANDERE (contrari lògic de CANDERE ‘brillar’), Massilia i Nemausum van acudir a una nova formació *ADMORTIARE, mentre que Bononia, Mutina i Rhegium adoptaren un *EX-MORTIARE, dues creacions que es basen en la imatge ignis mortuus est ( op. cit ., I, p. 235).

2.4.1. Ara bé, si, en efecte, el català diu apagar , com el portuguès i l’espanyol, conegué, tanmateix, unes altres bases lexicals que no han arrelat del tot, de l’existència de les quals, però, la documentació medieval o els dialectes moderns ens donen testimoni. Així, el cèlebre metge Arnau de Vilanova fa servir, a principis del segle XIV, la parella sinonímica estèyner o apagar ; 19a més, tudar , que existeix avui al Rosselló (al costat de la variant factitiva atudar ), es documenta als segles XIV i XV i sobreviu a Mallorca en l’accepció de ‘fer malbé, espatllar’. Amortar ( el foc ) com a verb transitiu i esmorir-se com a reflexiu són també testimoniats (cf. DCVB , S.V.); el mateix s’esdevé amb escantir , però aquest apareix en un text en el qual abunden els provençalismes i per això se’ns en fa sospitós. 20

En resum, si el català, des de sempre, ha expressat tots aquests conceptes d’‘éveiller’ i d’‘éteindre’ amb despertar i apagar i coincideix així amb la resta de l’iberoromànic, també se serveix –i això no ho diu Jud– de gairebé tots els altres tipus lèxics que existeixen a la Romània, de manera particular a les Gàl·lies.

1. RLiR , I, 1925, pp. 181-236; II, 1926, pp. 163-207. En traduesc les citacions.

2. Cuervo, Dicc ., II, pp. 1187-9.

3. «“ Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols” . Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana: I. Edición del texto», BRABL , XXIII, 1950, pp. 137-152. El senyor Badia en va fer després un estudi de la fonètica ( ib ., XXIV, pp. 83-116) i, també, de la morfologia i la sintaxi ( ib ., XXV, pp. 145-163).

4. BRABL , XXIII, p. 146, núm. 125.

5. En un fabliau català del segle XIV surt deixondar en la forma provenzalitzant del pretèrit:« Aquí enlex, que no.s tardet, // dich que’l burgues s e dexondet » (publicat per Gabriel Oliver, « El diable, el sagristà i la burguesa . Fragmento de un texto catalán del siglo XIV» dins Miscellanea Barcinonensia , XII, 1973, p. 48).