Germà Colón Domènech - El lèxic català dins la Romània

6. Passió, mort, resurrecció y aparicions de N.S. Jesucrist , ed. per E. M(oliné) B(rasés), en EUC , III, 1909, p. 349, vv. 1045-48. El Dicc. Aguiló , que cita també aquest text (S.V. deixondar ), en dóna una versió una mica diferent, però això no afecta el mot que ací ens interessa: «E doná’m aygua per la fas per so que yo be’m dexondás».

7. Vegeu-ne l’edició de J.M. Casas Homs, índex. No tenim, però, context.

8. Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán , Barcelona, 1882, p. 163. La localització a Ripoll, la devem a les notes inèdites de Milà publicades per Francesc Pujol i Joan Puntí, Observacions, apèndix i notes al «Romancerillo catalán» de Manuel Milà i Fontanals , Barcelona, 1926, p. 30. Vegeu també R. Menéndez Pidal, Romancero tradicional , III, Romances de tema odiseico , Madrid, 1969, p. 25 (§ I. 13, v. 25).

9. Maurice Auzeville, Chants traditionnels du Roussillon , EPL. 7570, Productions Vogue, Série Medium (el disc deu ésser dels anys 1958 o 1959).

10. Vegeu Dicc. Balari , S.V. deixondir .– Jacint Verdaguer, Obres Completes , Barcelona, Ed. Selecta, 1948, p. 83 a ( L’Atlàntida , conclusió: «Somni d’Isabel»; ací deixondit rima amb teixit ).

11. «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», en ER , III, 1951-1952, p. 219, n. 8, i p. 228, n. 10. [En el DECat evita d’esmentar el que fou proposat en l’original d’aquest llibre meu].

12. Doblets del tipus abrusar/abrusir, cuitar/cuitir són freqüents. El fet no queda circumscrit al català, com es pot veure en Alfred Risop, Studien zur Geschichte der französischen Konjugation , Halle a. S., 1891, esp. pp. 21-38.

13. Per a aquest mot, en voldria postular una base IN-SOMN-ICIRE (cf. loc. cit ., p. 219, n. 8).

14. Vegeu la meua nota de la ZRPh (LXXIX, 1963, pp. 278-283), en la qual rebutge l’etimologia de G.Tilander, qui deriva tonto d’un suposat *TONTUS (per TONSUS, de TONDERE) [aprofite l’avinentesa per indicar que el castellà tonto és força més antic del que hom diu, DECH, s.v.; ja surt al procés de Cazalla del 1533, ed. M. Ortega Costa, p. 210; el derivat atontado encara és més primerenc: Gonzalo Fernández de Oviedo, Sumario , «Biblioteca de Autores Españoles», vol. 22, p. 490; aquestes dates invaliden tota l’argumentació lusitana de Tilander].

15. Aquest ètim, format sobre DOMARE, viu a totes les Gàl·lies ( FEW , III, 132) i en català. W. von Wartburg diu que DOMITARE és privatiu només de la Gal·loromània (i oblida el català domdar i adondar ), mentre que DOMARE s’ha mantingut a les penínsules itàlica i ibèrica. Ací veiem que el català posseeix les dues solucions.

16. Diczionari rumantsh grischun , IV, 549-550.

17. Acabada de redactar aquesta nota, veig per casualitat que Coromines ( DCEC , III, 80 b ; S.V. lerdo ) assenyala que L. Spitzer va proposar en un altre temps *DE-EX-SOMNITARE per a deixondar , base que aquell rebutja (fundant-se en la falsa prioritat del verb deixondir ). Després de no poques recerques, he topetat amb l’article d’Spitzer, que incidentalment parla només de deixondir i que el fa derivar d’un imaginari *DE-EX-sOMNITIRE («Katalanische Etymologien», en Mitteilungen und Abhandlungen des Seminars von Hamburg , 1917, IV, p. 9); i també m’assabente que, aquesta etimologia, l’havia proposada ja Oliva Joh. Tallgren («Glanures catalanes et hispanoromanes», en Neuphilologische Mitteilungen , XIII, p. 171), el qual, a més, fixava la base DE-EX-SOMNITARE per a un deixondar-se ‘se souvenir’ (?), tret del Diccionari de Saura. Tot això sense necessitat d’argumentar i amb la facilitat que es tenia en aquella època per fer propostes etimològiques de caràcter formal, sense cap base en la llengua.

18. El DCVB cita per a reixidar i reixidament (S.V.) un text del Llibre de Contemplació , en el qual aquestes paraules van acompanyades del sinònim més corrent: lo rexidà e’l despertà, rexidament e departament (cal llegir-hi e despertament , cf. ORL , II, p. 288; cap. LV, § 29: reixidament e despertament ).– En el Blanquerna de Ramon Llull mateix, manuscrit Piot del segle XIV, llegim: «Narpan respos que enaissi lauia uestit son escudier e que lauia rescidat » (ed. Morel-Fatio, Rom . VI, 1877, p. 524 a ), mentre que el manuscrit de Munich duu que.l havia despertat (ed. S. Galmés, ENC , núms. 50-51, I, p. 272.28); amb aquest coincideix l’edició príncep de València del 1521: que havia tan matí despertat (ed. Morel-Fatio, loc. cit ., p. 525 b ).

19. En el Raonament d’Avinyó (1310): «… d’altra part, s’enforçaven de diffamar-los, e d’ estèyner o apagar en lo poble la devoció» (ed. M. Batllori, ENC , núm. 53-54, vol. I, pp. 204.15-16).

20. Viatge d’En Perellós (darreries del segle XIV, però publicat segons l’incunable del 1486): «… e tantost com yo nomenàs lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga» ( Llegendes altra vida , p. 154, línia 709); cf. el text llenguadocià del XV: «… may tantost que ieu nomniey lo nom de Jhesu Christ, tantost ieu fory guerit e tot lo fuoc se escantit que no y demorec pas una sola beluga» ( Perelhos , p. 27, línia 592).

3. UN ASSAIG A QUATRE COLUMNES

3.1. Per acostar-nos, mitjançant la comparació amb els seus veïns, a les característiques lèxiques del català, podríem recórrer a la llista de mots establerta per Jud al principi del seu esmentat estudi i destinada a subratllar les divergències que hi ha entre l’iberoromànic (= castellà), d’una banda, i l’italià i el francès, de l’altra. 1Aquesta llista és arbitrària, i curta d’allò més, per poder traure’n conclusions. Malgrat tot, té per a nosaltres l’avantatge de no ésser obra meua, preparadada segons un criteri que hauria pogut semblar partidista.

La nostra llista col·loca en tres columnes una sèrie de térmens en italià, francès i espanyol; en una quarta columna, separada per una ratlla vertical, hi afegesc els mots corresponents en català modern , a fi d’examinar així les convergències o les discrepàncies que aquests presenten respecte del lèxic gal·lo-italià o del lèxic espanyol.

Farem servir en distintes ocasions el terme «gal·loromànic» en un sentit excessivament estret, ja que en rigor l’apliquem a solucions romàniques no hispàniques (ni castellanes ni portugueses); noteu que al costat del francès i l’occità (gal·loromànic) apareix amb freqüència l’italià:

3.1.1. En els números 1, 3, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 17, 18, 19, 22, 23 i 24 el terme català coincideix amb la solució franco-italiana, oposada a la de l’espanyol, és a dir, en 14 dels 24 casos considerats, una mica més de la meitat, doncs. En 2, 12, 15, 20 i 21, és a dir, en cinc casos, el català i l’espanyol van junts. Mentre que en 4, 5, 10, 13 i 16, és a dir, una altra vegada en cinc dels 24 casos, el català presenta una solució divergent tant de l’espanyol com de l’italià-francès.

3.1.2. Per completar el quadre de l’iberoromànic indique els térmens portuguesos: