AAVV - Conversaciones antropológicas

8. Como demuestran Comas d’Argemir y su equipo en Vides de dona (1990), las mujeres de clases populares no podían adoptar el modelo burgués por razones económicas y su salario era tan importante como el del marido para las economías domésticas.

9. Véase el trabajo de DEA de Joana Pàmies «El adolescente... Un sujeto que inicia la búsqueda de sí mismo» (2005). Doctorado de Antropología Urbana, URV.

10. Como es bien sabido en las sociedades preindustriales, la vejez es un signo de prestigio y el anciano es respetado por su sabiduría y experiencia acumuladas a lo largo de los años. La autoridad del viejo no se discute.

11. Existe una polémica famosa entre L. Dumont, antropólogo francés, y Srivinas, antropólogo hindú, sobre la importancia de la casta o la comunidad en el sistema social indio. Mientras que Dumont considera que la casta es el eje de la vida social, Srivinas defiende la importancia de la comunidad. Frigolé, realizó una buena presentación de la polémica en su artículo «Algunas consideraciones sobre las unidades de análisis cultural» en Jiménez Núñez (ed., 1975).

12. Según señala O’Neill casi el 50% de los hijos de jornaleros son ilegítimos (exactamente el 47% de los bautizados desde 1870).

13. Algunas de estas ceremonias han perdido la fuerza que habían tenido y otras se han modificado substancialmente, pero quizás aquello que resulta más significativo es la superposición a los ritos de paso tradiciones de un sistema jurídico que marca los derechos, los deberes y las obligaciones individuales y sociales de cada quien, según la edad. Así, de los pocos meses a los 3 años, la criatura puede ser llevada a la guardería, pero sin carácter obligatorio, de los 3 a los 6 años, la etapa escolar conocida como parvulario, que tampoco es obligatoria a pesar de que mucha gente así lo crea. De los 6 a los 16 es la etapa de la plena escolarización con carácter obligatorio; los 16 constituyen una encrucijada importante ya que determina la continuación de los estudios o la entrada en el mundo laboral; los 18 (hasta no hace mucho tiempo eran los 21) marca la mayoría de edad que con diversas intensidades y fases, se alarga hasta los 65, edad de jubilación, e inicio de la llamada tercera edad.

14. No hace mucho, quien redacta estas líneas fue a comprar a una gran superficie y cuando ya estaba arrastrando el carrito hacia el coche, el guardia de seguridad del establecimiento salió precipitadamente exclamando: «¡Señor, señor... su identidad!» y con una sonrisa entregó el DNI, la Visa y el carné de Oro del Caprabo que habían sido olvidados en una de las cajas registradoras. Por asociación de ideas he recordado una multa de tráfico en la autopista por exceso de velocidad cuando el guardia civil que dio el alto me espetó un seco: «¡Identifíquese!».

15. El tratamiento de la temática de la identidad en las ciencias sociales desde tres grandes perspectivas –la identidad como Esencia, la identidad como Ficción y la identidad como Construcción social– puede consultarse en Prat (2007: cap. 7).

EL PARENTIU, LA FAMÍLIA I LA INTERPRETACIÓ DE LES CULTURES

Montserrat Soronellas Masdeu

Universitat Rovira i Virgili

Aquest article s’ocupa del parentiu, un objecte d’estudi que ha aportat a l’Antropologia acadèmica una immensa capacitat de reflexió científica i de construcció teòrica en el primer segle de la seva existència. El parentiu, encara avui, és reconegut com el camp de recerca que més ha contribuït a la legitimació de l’Antropologia com a ciència (Roigé, 1995; Bestard, 1998). El camí que han traçat els estudis sobre parentiu és llarg i ha pres senders diversos. Des de les primeres preocupacions dels juristes de la segona meitat del segle XIX, interessats a reconstruir la història de la civilització humana a partir, entre altres, de l’estudi de les estructures familiars i de l’entramat complex de drets i deures que emergeixen de la família, s’ha arribat a les investigacions actuals, menys preocupades pels orígens i més per les formes i significats que adopten les famílies contemporànies i per la trama de relacions, funcions, sentiments i emocions que donen sentit, no només a la família com a institució sinó també al context sociocultural en què s’ubica. En més de 150 anys d’història de la disciplina, la recerca sobre les institucions parentals ha perviscut: ha estat la clau de volta en la interpretació de la societat primitiva de què ens parlaven els clàssics; ha estat una eina fonamental per entendre l’organització social i econòmica de les societats agràries; el parentiu ha estat també essencial en l’anàlisi de les transformacions de la societat i la cultura; i, finalment, ens ajuda a comprendre les situacions del present. Aquesta ha estat la grandesa teòrica i etnogràfica de l’antropologia dedicada a l’estudi de la complexitat parental.

Avui, el parentiu és un camp privilegiat per aproximar-se científicament a la major part dels processos socioculturals que preocupen a la societat actual: la identitat, la integració, l’educació, la globalització, les migracions, la convivència multicultural, l’accés a l’habitatge, l’atenció i la cura, l’amor i les emocions, la participació laboral, les desigualtats, la violència, entre d’altres. Qualsevol d’aquestes qüestions pot ser plantejada des del parentiu perquè les qüestions que s’hi refereixen són tan properes a l’individu i exerceixen un paper mediador tan rellevant, que és difícil que no captin l’atenció de l’antropòleg.

És cert, però, que el parentiu i la família, tal com van anunciar els autors clàssics, s’han anat situant en l’àmbit de la vida privada de les persones. El procés d’individualització ideològica inherent a la democratització de les societats, ha tendit a tancar les relacions parentals dintre de l’espai domèstic, en l’àmbit de la llar i en la intimitat. L’antropologia també ha sabut ser-hi i per aconseguir-ho ha hagut d’evolucionar des de l’interès per la dimensió més pública del parentiu, aquella que té a veure amb la producció i la reproducció de les societats, fins a l’interès per la família en l’àmbit més privat i més articulat al voltant de les consideracions morals i de les emocions i sentiments. En tots aquests casos, l’antropologia ha aportat la seva mirada sensible a la diversitat, a l’estudi de les formes de producció de models culturals (familiars) i de la manera com les persones en fan una apropiació singular i diversa.

QUÈ ÉS EL PARENTIU?

El parentiu és la institució creada pels grups humans per assegurar la reproducció de la societat i de la cultura i per garantir la supervivència de les persones en les situacions de feblesa i adversitat. Té, doncs una base biològica innegable, en la mesura que recolza la reproducció biològica de l’espècie quan fixa vincles forts entre persones que s’assisteixen en cas de necessitat: en la infantesa, en la vellesa o en situació de malaltia. És fàcil, doncs, arribar a considerar el parentiu com una resposta adaptativa biològica a les singularitats de l’espècie humana; de fet, com veurem, la manera occidental d’entendre les relacions de parentiu posa molt de relleu la dimensió biològica del vincle parental i tendeix a considerar les relacions consanguínies com les més transcendentals per a l’individu i les que tenen una càrrega emocional i funcional més important. Ara bé, que el parentiu resolgui algunes de les dificultats més importants del gènere Homo, no vol dir que sigui només producte de l’empremta biològica; al contrari, és una institució social, un producte cultural, la seva transcendència social i cultural va molt més enllà de preservar la vida dels individus. El parentiu és una forma d’organitzar les relacions socials; una forma de classificar i identificar les persones; ha estat i és un referent per a l’organització de les relacions laborals i per a l’organització econòmica de les societats; és l’instrument de transmissió cultural més important; estableix el llenguatge de les emocions amb què gestionem la relació amb les persones més properes; en definitiva, com a institució universal que és, existeix a totes les cultures i en totes té encomanat un paper crucial d’organització i de reproducció de la societat i la cultura. Igual que el sexe és la circumstància sobre la qual es construeixen les complexes categories del gènere, la reproducció biològica és una «anècdota» essencial que ha portat a constituir els entramats de relacions i de significats amb què el parentiu organitza les societats.