AAVV - Dels orígens a l'abolició

Ells serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris dugueren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– a un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la catedral de València i d’ingressar-los en els comptes de la taula del canvista assignat per a centralitzar el donatiu, Bernat Desmàs. Amb tot, aquell disseny inicial va experimentar canvis al llarg del procés de recaptació, atés que el projecte de conquesta granadina va quedar suspés i a partir de juliol de 1332 els diners col·lectats van ser destinats a l’armament d’un estol valencià contra els genovesos, per a la qual cosa es va nomenar dos nous i únics administradors, el mercader de València, Jaume Tolsà, i el jurista de Morella, Pere de Ciutadilla, amb l’objectiu d’agilitzar-ne els preparatius. Així mateix, quan al febrer de 1333 es va acordar l’organització d’un segon estol contra els genovesos hi van haver nous canvis: d’una banda, es van ampliar les tarifes al tràfic marítim mercantil i a la compravenda d’un bon nombre de productes de tot tipus i, d’una altra banda, es van triar quatre nous administradors, bo i retornant a la representativitat estamental del General a través de l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues per l’Església, el cavaller Ramon Costa per la noblesa i el ciutadà de València Francesc de Vinatea i el veí de Sagunt Bonafonat de Santfeliu per les universitats reials. Amb tot, com apunten aquells mateixos canvis en la gestió en funció de les necessitats del monarca, cal indicar que els poders dels successius administradors estamentals estaven bàsicament limitats a la recaptació dels impostos, ja que els diners recaptats es destinaven posteriorment allà on indicava el mateix rei.

De fet, encara que inicialment no en tenien obligació segons els capítols acordats en les corts, els encarregats de la gestió del donatiu, que es va cobrar fins a l’abril de 1334 abans de la dissolució de tot aquell entramat fiscal, van acabar retent els seus comptes davant del mestre racional i, segons sabem per aquells retiments i per certes llistes d’assignacions reials fetes a compte de la recaptació, si bé una part important dels diners recollits sí que es van destinar a les campanyes contra els nassarites i els genovesos acordades amb el General, una altra part es va desviar cap al pagament de molts altres deutes pendents i interessos diversos d’Alfons el Benigne. 27 És per això, possiblement, que en la següent contribució general concedida a la Corona pels estaments es van prendre algunes mesures per tal d’evitar que es repetira aquella situació. En concret, no va ser en les següents corts valencianes de 1336, en el context de les quals el nou monarca, Pere el Cerimoniós, va demanar a les universitats reials una nova tipologia d’impost anomenada coronatge , sinó en el parlament de València de 1340, convocat pel rei a tots els estaments amb una única finalitat: pro exigendo subsidio generali , amb el qual finançar les flotes valencianes que havien d’anar a l’estret de Gibraltar per a combatre, juntament amb les catalanes i les castellanes, contra els marínides del Marroc. 28

En aquesta ocasió no es va concretar cap quantitat, però «tot lo General del Regne de València» es va comprometre a pagar l’armament de trenta galeres anuals durant tres anys, les quals –segons les estimacions fetes en el cas d’altres estols coetanis– podien arribar a costar fins a 1.200.000 sous cada any i s’havien de pagar mitjançant la recaptació d’unes imposicions indirectes que van rebre el nom d’ almoina aplicades sobre el tràfic maritimomercantil i la compravenda de blat, carn, vi, oli i draps. Així, com el 1330, es van triar diversos administradors del General que gestionaven l’arrendament de les imposicions, la custòdia dels diners, el seu ingrés en els comptes d’un altre canvista, Bernat Joan, i la seua destinació on indicara el monarca: van ser, concretament, Arnau Bru, rector de l’església de Sant Salvador de València i Umbert de Tous, clavari de Montesa, pel braç eclesiàstic; el noble Gilabert Sanoguera i el cavaller Jaume Castellà, pel braç militar; i un cavaller i un ciutadà de la ciutat de València, Joan Escrivà i Bartomeu Saranyó, i dos prohoms de Sagunt i Alzira, Bonafonat Vall-llebrera i Pere de Clariana, pel braç reial. En aquest cas, però, com hem indicat, es van prendre mesures per intentar que els diners recollits es destinaren únicament i exclusivament a l’objectiu pel qual havien estat promesos: «los affers de la dita armada». 29

En primer lloc, el notari que havia d’actuar amb els administradors –el valentí Andreu d’Espígol– tenia especial manament d’informar «al senyor bisbe de València e als jurats de la ciutat per tot lo General» de qualsevol tipus de «frau o dampnatge» en aquell sentit. Així mateix, el vicecanceller Pere Despens, el secretari reial Ramon Sicard i diversos assessors i escrivans de la cancelleria, com Juan Fernández Muñoz, Guillem Agustí, Guillem de Vila, Bertran Desvall, Francesc de Prohom, Nicolau Martí, Domingo Jordán, Pere de Vallseca i Juan Pérez de Aterre, van haver de jurar en el mateix parlament de València que s’ajustarien a tots els capítols acordats. Igualment, els administradors que traspassaren diners al rei de manera autònoma o que els destinaren a «altres uses» diferents als de les armades, haurien de pagar el doble d’aquestes quantitats «del lur propri». I en cap cas la seua comptabilitat no estaria sotmesa al control reial, com havia passat en l’anterior i primer donatiu general, sinó que seria vigilada per «aquells que tot lo General hi assignarà», això és, huit comptadors distribuïts també de manera uniforme entre el braç eclesiàstic, el militar i el reial: el cabiscol de València Ramon Gener i el frare de Montesa Pere Soliva; els cavallers Felip de Boïl i Guillén Serrano; el cavaller de la ciutat de València Pere Colom júnior i el ciutadà Berenguer de Ripoll, el prohom de Morella Bernat Aster i el de Xàtiva Pere Daviu. A més a més, no només es van adoptar mesures per tal de defensar la voluntat del General respecte al destí dels diners, sinó que també se li va conferir una major potència institucional, atés que els mateixos administradors podrien nomenar quatre clavaris per a gestionar el guany obtingut per les galeres finançades a l’estret de Gibraltar pels estaments valencians. 30

Amb tot, malgrat aquell augment de l’autonomia de la comissió interestamental de recaptació del subsidi, finalment també va haver de retre compte de la seua gestió davant del mestre racional, a causa de l’evolució dels esdeveniments posteriors. En particular, en les corts de València de 1342 no només es van aprovar noves disposicions jurídiques, sinó que també es va decidir que una porció del subsidi aprovat dos anys i quatre mesos abans fora desviada a la guerra contra Jaume III de Mallorca: serien els «VIII meses» que quedaven per pagar de la part del braç militar i del reial, atés que l’eclesiàstic va al·legar que no podia dirigir els seus diners contra un monarca cristià: «no puxa consentir a la execució de la guerra del rey de Mallorques sens perill de lur honestat e estament». 31 En conseqüència, per tal de saber què s’havia pagat i quedava per finançar de les galeres de l’estret de Gibraltar i què sobrava i es podria emprar en la campanya militar contra terres mallorquines, el mateix General va demanar en l’assemblea parlamentària a Pere el Cerimoniós que els administradors presentaren les seues xifres davant el mestre racional i els quatre comptadors triats el 1340, com efectivament es va procedir a fer. 32 Així les coses, a partir d’aleshores els gestors estamentals del subsidi destinarien els diners a dos qüestions diferents: a «la guarda del estret de Jubaltar», les ordres de pagament de la qual es certificarien «ab IIII sagells, ço és, un de cascun estament» –comptant la ciutat de València i les viles reials com a dos estaments diferents–, i «la execució del rey de Mallorca», per a la qual, evidentment, no caldria la certificació eclesiàstica: «puxen fer les dites coses ab albarà tant solament de tres aministradors, remogut lo sagell del braç de la Esgleya». 33