AAVV - Dels orígens a l'abolició

Així les coses, atesa aquella diversitat jurídica, en l’assemblea convocada el 1261 el monarca va plantejar que tots els senyorius del regne foren poblats amb els Furs de València, a canvi de concedir certs avantatges en la possessió de la terra als senyors nobles i eclesiàstics, però si més no l’estament nobiliari, format molt majoritàriament per nobles i cavallers d’origen aragonés, es va negar per complet, atés que preferien mantenir els Furs d’Aragó, que els garantien tot un seguit de prerrogatives jurisdiccionals, territorials i fiscals a les quals no estaven disposats a renunciar. En conseqüència, la divisió que s’havia mantingut latent fins aleshores es va fer patent i es va encetar un prolongat enfrontament entre els defensors d’un ordenament normatiu i els de l’altre, que va ser especialment intens fins a començaments de la dècada de 1290 –tot arribant als xocs militars– i que no va finalitzar fins a les acaballes de la de 1320. 6 I, en consonància amb això, l’esmentat estament nobiliari, controlat per l’aristocràcia de procedència i lligams aragonesos, es va negar de manera gairebé sistemàtica a col·laborar amb les successives assemblees parlamentàries valencianes reunides pel monarca i, per tant –amb una única excepció–, tampoc va contribuir als successius serveis promesos a la Corona. Així doncs, durant el període de 1261 a 1329, com a resultat d’aquella dura disputa, ni en la documentació coneguda es parla mai del General com la representació de la comunitat política del Regne de València a través de la unió dels tres estaments o braços, ni tampoc es van poder formar comissions de recaptació fiscal mancomunades entre aquells tres actors, segons observarem tot seguit.

Per exemple, per a la recaptació dels 100.000 sous promesos com a servei de l’assemblea parlamentària de 1261 per la confirmació reial dels furs valencians, únicament s’han pogut documentar uns collectores , probablement escollits per la ciutat de València, que havien de recaptar aquella quantitat o almenys una part, atés que el monarca havia assignat fins a 48.000 sous del subsidi per a tornar un préstec que li havia fet el mateix municipi valentí. 7 Sabem poca cosa més d’aquella recaptació, que amb tota probabilitat degué fer-se mitjançant un tribut directe, però, en qualsevol cas, és ben segur que la noblesa no hi va contribuir, atés el seu enfrontament amb la Corona per la qüestió foral. 8 De fet, el mateix va succeir en la següent assemblea parlamentària convocada per Jaume I, probablement unes altres corts, que es feren el 1271 i en les quals el rei, d’una banda, va revisar el procés de repartiment de les terres que s’havia realitzat des de temps de la conquesta i, d’una altra banda, va intentar novament que els senyors que aplicaven els Furs d’Aragó en els seus dominis adoptaren els de València. 9 El principal resultat de la reunió, en tot cas, va afectar bàsicament una altra vegada l’estament de les universitats reials, que van oferir com a servei per la confirmació de les terres que tenien els seus habitants l’avançament en dos anys del tribut directe del monedatge, bo i augmentant la quantitat a pagar en el cas de les famílies amb més patrimoni –les més interessades, de fet, a posar punt final a qualsevol possible revisió de la distribució de les terres. I sabem que en aquesta ocasió els encarregats de la recaptació van ser un seguit de batles i oficials reials, ajudats per duobus bonis hominibus unumcumque ville . 10 L’estament militar, per contra, no va accedir a negociar la qüestió del repartiment en aquella assemblea, ni va adoptar els furs valencians, ni va participar en el donatiu atorgat al monarca. 11

Així mateix, també es va donar una situació anàloga en els següents tres grans subsidis concedits al rei després de la celebració de reunions parlamentàries, com l’atorgat en el context de les corts de 1281, per a la campanya de la conquesta de Sicília, que es va materialitzar en forma de redempcions d’exèrcit demanades als nuclis reials; en el parlament de Pere el Gran amb la ciutat de València el 1283, que va donar lloc a la promulgació del Privilegium Magnum per a totes les universitats reials i l’avançament d’un nou monedatge incrementat com a servei; i en les primeres corts d’Alfons el Liberal a València i Borriana el 1286, que van motivar la confirmació dels Furs de València, tot i la disputa amb els aragonesos, i el pagament d’un nou tribut directe per part de la ciutat i les viles reials en forma de quèstia. 12 En el primer i darrer d’aquells casos, en tant que les quantitats es recaptaven mitjançant tributs reials ordinaris, la gestió va quedar en mans dels oficials de la Corona, mentre que en el monedatge augmentat de gràcia per l’estament reial sabem que hi van intervenir els prohoms locals, uns collectores seu iuratos deputatos ad illud , que després havien de traspassar els diners als porters reials. 13 En tot cas, ni de l’estament de la noblesa ni de l’Església tenim notícies documentals de la seua participació en aquells subsidis, una situació que va continuar repetint-se durant les dècades següents, tot i que amb alguna excepció.

Una d’elles va ser, per exemple, la del servei pagat després de la celebració d’un parlament a València amb Alfons el Liberal el 1290, com a conseqüència de la divisió territorial de les corts generals de Montsó reunides l’any anterior. En aquelles s’havia aprovat la concessió d’un auxilii sive cise a pagar en totes les terres del monarca, llavors ofegat per les guerres derivades de la conquesta de Sicília, que si bé a Catalunya i Aragó va prendre la forma d’un impost indirecte recaptat per diputats, clavaris i distribuïdors triats pels estaments, a València, per contra, es va seguir recollint a través de talles directes gestionades pels municipis i els oficials reials. I en aquest cas, a més a més, el seu pagament també va ser requerit a l’estament eclesiàstic mitjançant peticions individuals realitzades a bisbes, mestres d’ordes militars, abats i senyorius, encara que en cap cas es va formar una comissió unitària de recaptació per part de l’Església, ni cap mena de conjunció amb els nuclis reials. 14 Per la seua banda, els nobles valencians van quedar exempts de nou, com també va passar amb el subsidi en forma de quèstia atorgat per les universitats reials després de les corts de 1292, en les quals, de fet, el nou monarca Jaume II va voler apaivagar el conflicte entre els uns i els altres en reconéixer la dualitat foral que imperava de facto en el regne:

jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del Regne de València […], salv emperò ço que jurat avia als hòmens de paratge del Regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien. 15

Allò va permetre que si més no la noblesa assistira de manera menys bel·licosa a les següents reunions parlamentàries celebrades, com les corts de València de 1301-1302, 1314 i 1325, encara que finalment en cap d’aquestes es va aprovar cap fur nou que afectara el conjunt dels estaments, en consonància amb la divisió jurídica i la latència de la disputa. 16 En tot cas, l’estament militar sí que va accedir a participar en el servei aprovat en l’assemblea de 1301-1302, atés que la recaptació feta en els seus dominis –un impost directe per persona anomenat cabeçatge – havia d’anar exclusivament destinada a pagar els deutes que el mateix Jaume II havia adquirit amb els nobles després de les prolongades campanyes militars de Múrcia i Sicília. Per tant, per primera vegada des de la fundació del Regne de València la noblesa va contribuir a un subsidi a la Corona, en tant que acabava revertint en els seus propis interessos, però ho va fer d’una forma que reflectia clarament la seua posició d’enfrontament amb el rei i l’estament reial per la qüestió foral. En concret, per bé que novament a Catalunya i Aragó dos donatius semblants aprovats per les corts respectives de 1299-1300 i 1300 es van recaptar a través de comissions interestamentals formades per cavallers i prohoms locals triats pels braços de la noblesa i les universitats reials, a València, per contra, tot i formar-se també comissions que gestionaven la contribució de cada estament en conjunt, aquelles van tenir un funcionament completament separat, formades per dos «collidors» nobiliaris d’una banda i quatre «collidors e reebedors» de la ciutat i les viles reials d’una altra banda –dos per València i dos per la resta de nuclis. 17