AAVV - Dels orígens a l'abolició

3. Conclusions

Tant la Diputació del General del Regne de València com les seues homòlogues de Catalunya i Aragó, que van donar peu a la formació d’institucions de gestió fiscal en mans dels estaments, van nàixer en la dècada de 1360, en el context dels esforços fiscals i bèl·lics exigits per la guerra dels Dos Peres. Amb tot, en aquells tres territoris ja abans s’havien donat casos de donatius generals que havien estat administrats pels representats de la comunitat política, a Catalunya i Aragó entre finals del dos-cents i principis del tres-cents i a València durant el segon terç del mateix segle XIV, segons hem vist amb cert detall ací mateix. En aquest sentit, aquella diferència cronològica inicial va estar sobretot marcada pel greu enfrontament que va haver al territori valencià entre els partidaris dels Furs d’Aragó i els partidaris dels Furs de València, que va impossibilitar durant molt de temps la concessió de donatius generals i fins i tot la mateixa aparició del concepte de «General del Regne», que només va començar a desenvolupar-se a partir de la unió foral aconseguida gràcies als acords presos en les corts de 1329-1330. En tot cas, just a partir d’aquell moment es van succeir diversos donatius aprovats i també gestionats per tots els estaments, com els de 1330-1334, 1340-1343, 1358-1360 i 1360-1362, que mostren una evolució clara cap a l’assumpció de més poder de decisió per part de la comunitat política del regne.

Així, per exemple, els dos subsidis de la dècada de 1330 i 1340 comparteixen alguns aspectes, però es distingeixen en altres. Pel que fa als primers, en aquells moments es constata que els administradors estamentals no tenien potestat per a invertir els diners de manera autònoma, sinó que havien d’atendre tothora les ordres del rei, alhora que tenien una composició representativa que diferia del que més tard es consolidaria, ja que en la pràctica es dividien en quatre grups: el de l’Església, el de la noblesa, el de la ciutat de València i el de les viles reials, possiblement perquè el reialenc en aquells moments representaria més de la meitat de la població del regne i per tal de marcar la preeminència de la capital, que llavors era l’únic municipi amb el títol de ciutat dins de l’estament reial, abans de l’elevació de Xàtiva a aquella dignitat el 1348. Quant a les diferències entre els dos donatius, val a remarcar que en el cas de 1340-1343 es van prendre mesures per tal d’assegurar que, si més no, els diners es destinaren exclusivament als usos aprovats pel General del regne, com ara fer jurar i obligar els implicats en la qüestió o triar uns comptadors propis, que eren els que finalment havien d’auditar-ne la gestió. Al mateix temps, la comissió interestamental derivada de les assemblees parlamentàries també va enfortir llavors la seua personalitat jurídica al poder accedir al guany del botí de les galeres que finançava.

Amb tot, certament, aquell camí va quedar interromput per la revolta de la Unió de 1347-1348 i els posteriors intents de Pere el Cerimoniós d’evitar l’acció mancomunada dels estaments, de manera que l’administració del primer gran donatiu general aprovat a l’inici de la guerra de Castella, el 1358, va quedar fortament controlat pels oficials reials. Per contra, a partir de l’any següent ja es va plantejar un traspàs de poders als representants dels braços i, en efecte, el donatiu de 1360 va comportar la formació d’un entramat administratiu estamental molt més complex i el desenvolupament d’un marge d’autonomia que ja anunciava el que finalment passaria el 1363 i les dècades posteriors, amb la creació i institucionalització de la Diputació del General del Regne de València, en mans de dos diputats de l’Església, dos de la noblesa i dos de les universitats reials. En tot cas, com hem vist, la seua aparició, no naixia del no-res.

_____________

1.Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat , 2963, f. 2v (22-III-1418).

2.Josep Martínez Aloy: La casa de la Generalitat del Regne de València , València, Editorial Valenciana, 1920; Ramon Ferrer Navarro i Sergio Urzainqui Sánchez (eds.): Libre de diverses ordinacions fetes per los diputats del General del Regne de València , València, Generalitat Valenciana, 2007; Laura Peris Bolta: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

3.És el període en el qual es va centrar fonamentalment l’estudi de María Rosa Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad Valenciana , València, Generalitat Valenciana, 1987.

4.No hi ha constància explícita de la condició de la reunió, però probablement, per la importància dels afers tractats, van ser, en efecte, unes corts. Vicent Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al Regne de València (1238-1330) , Barcelona, Fundació Noguera, 2014, p. 155.

5.Vegeu, al respecte: Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón 3, 1957-1948, pp. 262-289; Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español 42, 1972, pp. 75-116; V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder …, pp. 156-160; Enric Guinot Rodríguez: «De los fueros locales al Fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia historica. Historia medieval 35 (2), 2017, pp. 37-62; Vicent Garcia Edo, «La “Costum de la ciutat i Regne de València” de 1238», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 9-22.

6.V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …; ídem: Els valencians, des de quan són valencians? , Catarroja-Barcelona, Afers, 2016.

7.Josepa Cortés Escrivà: Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie , València, puv, doc. 64 (12-IV-1261).

8.V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …, pp. 165-169.

9.Novament, tot i que no hi haja constància explícita, probablement van ser unes corts, ateses les matèries tractades: ibídem, pp. 195-196.

10.Arxiu de la Corona d’Aragó (aca), Reial Cancelleria , reg. 18, f. 80r (27-IV-1271).

11.V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …, pp. 194-202.

12.Vegeu-ne, al respecte: V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …, pp. 252-260, 268-284 i 300-305.

13.ACA, Reial Cancelleria , reg. 51, f. 9v (11-IV-1284).

14.V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …, pp. 326-332

15.ACA, Reial Cancelleria , reg. 55, f. 56r (1292); Vicent Baydal Sala: «“Que vengués a emparar et reebre los dits regnes e terres sues”. La naturaleza diversa de los pactismos territoriales de la Corona de Aragón a la llegada al trono de Jaime II (1291-1293)», Actas IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Llorca , Múrcia, Universidad de Murcia, 2009, pp. 27-38.

16.V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada …, pp. 361-408, 468-476 i 552-558.

17.Luis González Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301) , Saragossa, Escuela de Estudios Medievales, 1975, pp. 288-298; Manuel Sánchez Martínez i Pere Ortí i Gost (eds.): Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384) , Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997; Vicent Baydal Sala: «El cabeçatge, un desconegut servei de les corts valencianes de 1301-1302», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval 18, 2012-2014, pp. 227-270.