Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

Naturalment, hi ha també Nosaltres, els valencians o Combustible per a falles , o els estudis d’història cultural. Hi ha, sobretot, el combat pel seu país tal com ell l’entenia, però això forma part de la seua peripècia intel·lectual i autobiogràfica, començant pel fet mateix de néixer a Sueca. Ara bé, aquest combat respon, igual que la seua obra purament assagística, a les exigències de la intel·ligència. Fuster, doncs, hauria de ser més traduït i la seua obra hauria d’obtenir una recepció àmplia per part de la crítica i del públic. Confiem que això s’acabe produint. El mercat cultural és cada dia més confús, més arbitrari, més mercantilitzat, més pendent d’efímers best-sellers .

Ara, aquesta nit, felicitem-nos per aquest esdeveniment. Fuster hauria estat ben content de veure un llibre seu traduït a l’italià, una llengua –i una cultura– que tant estimava. Bona prova d’això és la traducció que va fer al català de Fontamara de Silone. En definitiva, es tracta sempre de començar i per això cal donar l’enhorabona a tots els qui han contribuït a fer possible la realitat que ara celebrem.

I

Joan Fuster afirmava que els escriptors espanyols contemporanis no estaven interessats per la música. No recorde ara si es referia només a la Generació del 98. Tant se val, perquè crec que la seua opinió és vàlida, també, en un sentit general. El fet sorprenent és aquesta absència de la música en la nòmina dels escriptors espanyols. No puc assegurar que no es puguen trobar apunts sobre temes musicals en les seues obres. Però Azorín, tan sensitiu, només ho era a propòsit de la literatura. ¿I Baroja, i Machado, i Valle-Inclán i Unamuno? Fins i tot els anomenats escriptors modernistes, tan inclinats a valorar la música dels versos, no eren receptius a la dels compositors. Entre les poques mostres que se’n podrien citar, hi ha, excepcionalment, unes notes d’Ortega y Gasset, amb el títol de Musicalia . També es podria recordar el cas de García Lorca, que sabia tocar el piano i havia harmonitzat unes cançons populars espanyoles. Aquesta absència contrasta amb literatures com ara la francesa, l’alemanya, l’anglesa i fins i tot la catalana de les primeres dècades del segle passat, amb escriptors més permeables a la vida musical. En aquest sentit, la figura de Joan Maragall és exemplar i de gran primera fila.

El dèficit de què parlava Fuster es pot explicar, en part si més no, per les escasses possibilitats que hi havia en el seu temps de poder escoltar música. Hi havia els concerts públics, o les representacions operístiques. També, el recurs a la incipient i minoritària oferta de les cases discogràfiques. Tot plegat, ben poc per a facilitar les audicions musicals i poder-s’hi aficionar.

El ràpid i sumari repàs que acabe de fer pot servir ara com a punt de partida del Fuster filharmònic. Les condicions personals en què es trobava en els seus anys de joventut eren més o menys similars a les d’un escriptor instal·lat a Madrid o a Barcelona, o a la mateixa València. Per poder escoltar música calia acudir, si es podia, als concerts públics, o, en el millor dels casos, participar en alguna vetlada privada on hi hagués un fonògraf o una pianola. Naturalment, calia, sobretot, com en el cas de Fuster, sentir-s’hi interessat.

Aquest marc és el que defineix la situació de Fuster en relació amb la música. En els seus anys d’estudiant a la Universitat de València –els anys quaranta– hi havia l’Orquestra Municipal de València, que Martí Domínguez acabava de fundar, i l’Orquestra Simfònica. De més a més, era un client assidu de la Societat Filharmònica, que tenia la particularitat important d’organitzar, tots els dilluns, concerts de música de cambra que servien de contrapès imprescindible als de la música simfònica. Ara, l’òpera hi era l’absent, tot i que en el passat havia estat habitual a l’escenari del Teatre Principal. Pels anys setanta la Societat d’Amics de l’Òpera hi va organitzar unes curtes temporades. Fuster, invitat, i no sé si arrossegat, per algun bon amic seu, en va presenciar alguna, com el Tristany i Isolda de Wagner, que recorde perquè va ser tema d’un article seu en La Vanguardia .

Els concerts de l’Orquestra Municipal de València se celebraven els diumenges al matí o, entre setmana, a la nit. Artísticament havia arribat a tenir un bon nivell, amb el seu primer director, Lamotte de Grignon, i després, durant uns quants anys, amb Hans von Benda, que arribà o va ser portat a València de l’Alemanya vençuda i rebolicada. Alguns altres bons directors també hi van participar, com Heinz Unger.

Al Principal es feien els concerts de la Societat Filharmònica, el seu escenari habitual fins fa quatre dies. Quant a l’Orquestra Simfònica, tenia una presència més intermitent a la Sala del Serrano, al carrer de Russafa. El seu director habitual era Martínez Izquierdo. Però aviat va desaparèixer.

Notable també per aquells anys era l’Orfeó Valencià, que dirigia Vicent Alaman, amb qui Fuster tenia una bona relació. Com la tenia igualment amb altres músics, com ara Matilde Salvador i el seu marit Vicent Asensio, o Machancoses, o Manuel Palau, Eduard López-Chávarri i, sobretot, el crític musical del Levante , Enric González Gomà.

Un altre lloc on Fuster podia sentir una mica de música era la casa de Xavier Casp, que acompanyava al piano la seua dona com a intèrpret de cançons tradicionals i de lieder alemanys.

En algunes cafeteries de València, com el Lyon d’Or o el Royalty i algunes més, s’hi podia sentir música interpretada per algun solista, generalment un violinista i un pianista que solia acompanyar-lo. Un violinista habitual hi era Pasqual Camps, que, de vegades, feia com si s’equivocava de nota i el públic s’hi divertia.

Aquests són els espais musicals de València que Joan Fuster podia travessar o visitar més o menys circumstancialment o esporàdicament.

Ara bé, el gran bot que multiplicà les oportunitats de sentir música va ser l’aparició entre els anys quaranta i cinquanta del disc de 33 revolucions. Aquesta novetat tecnològica comportava la creació d’un nou espai musical, ubicat a la pròpia casa. Va jubilar els discos del fonògraf, que acabaven de seguida i sonaven bastant malament. Començava l’era, ràpidament generalitzada, d’escoltar música no en directe, sinó gravada. La indústria del disc, a més, va ampliar enormement el repertori de les peces musicals que es podien escoltar.

Crec que les primeres audicions de Fuster en aquest espai privat, propi o d’amics, les va viure a les tertúlies de casa de Vicent Ventura, i també a casa de Josep La Roca o al Col·legi Major Santo Tomás de Villanueva, que regentava el canonge Josep Espasa.

De tota manera, la via més regular i continuada que Fuster tenia per escoltar música era la ràdio, tant abans del tocadiscos com després, incloent-hi l’etapa més recent del compact disc . Però les emissores programaven poca música clàssica. La donaven en comptagotes i calia esperar la Setmana Santa, que era quan omplien els seus espais amb retransmissions musicals, sobretot d’obres religioses. I hi havia la possibilitat de buscar emissores estrangeres, més generoses en la seua oferta. Un nou i gran pas endavant va ser l’aparició de la freqüència modulada i, amb ella, d’un nou canal, Radio 2, dedicat especialment a la música clàssica. A més, es podia sentir sense sorolls ni interferències. Pel que fa als discos de vinil, Fuster en tenia pocs. No passaven del centenar. Dec aquesta notícia a Antoni Domingo, bon amic de Fuster.

En aquest context general va viure Fuster els seus primers anys com a filharmònic. Ell n’ha dit alguna cosa. Va escriure que una via musical seua durant la postguerra va ser el jazz: «addicte», diu, «a Cole Porter, a Duke, Armstrong…». I esmentava títols com Begine the Begine o el Night and Day . En un altre text seu, Fuster anota aquesta notícia: