Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

Si ell indagava o examinava, si dubtava i buscava evidències i elements de judici, era perquè sentia l’exigència inexcusable de sortir d’una posició en què no podia estar-se. En aquest punt no hi ha a penes diferències entre el Fuster que parlava i el Fuster que escrivia. No hi havia, separats, el Fuster «home» i el Fuster «escriptor». Hi havia en tots dos casos, a més de les particularitats estilístiques i de temperament, el Fuster intel·ligent, que feia l’exercici permanent d’estar amb la raó i no contra ella. I com que això no era ni és fàcil, es conformava amb temptatives i aproximacions sempre obertes.

Això –aquesta unitat– és un aspecte de la presència de l’autor en la seua obra. No tots ho aconsegueixen. Sovint no veiem ningú darrere del llibre que llegim. En el cas de Fuster, aquesta presència –la del Fuster real, la persona concreta que era– encara s’accentuava més perquè la detectem reticent, paradoxalment amagada. Fa la impressió, als qui l’han conegut i potser no tant als qui només l’han llegit, que no deia tot el que pensava. Ja n’he parlat abans. Ara només voldria afegir-hi, per acabar, que l’autor sembla superior a la seua obra. És una impressió meua…

Thomas Bernhard afirma en El malaguanyat que n’hi ha prou amb viure cinquanta anys, ja que ens tornem vils quan sobrepassem els cinquanta i continuem vivint. Com que ell ja els ha passats, es considera un desvergonyit.

Recorde que també Fuster va dir una vegada en la tertúlia que no hauríem de viure més de cinquanta anys. No va explicar per què, però pense que ho va dir per raons ben diferents de les de Bernhard. Per a aquest, viure més enllà de la cinquantena és una follia, una feblesa, una vergonya. Fuster, en canvi, crec que no ho deia per cap mena de raó «moral» –per una curiosa, pintoresca i romàntica moral–, sinó simplement per un refús a la decadència fisiològica que seguirà la cinquantena. Ho pense perquè un dia li vaig sentir dir que no volia arribar a vell, perquè això significava perdre les dents, repapiejar, no poder valer-se per un mateix, xacres i punyetes d’una manera o altra.

A més d’aquest record, de vegades li vaig notar una mena de por o d’aprensió quan sentia que algú parlava d’alguna malaltia. Semblava que girava la cara davant l’espectacle de la degradació del cos. No volia saber res de les misèries corporals. Quan va caure i es va trencar el braç, feia cara de sentir-se un invàlid, d’un que «cau» perquè és ja un vell. Ara bé, no solia parlar d’aquests temes, ni encara menys referint-los a ell mateix, però no costava gens –o és una falsa apreciació meua– de detectar-hi una revolta o irritació sorda, un poc depressiva, com si digués «no hi jugue més».

Al final, va morir sense donar feina i sense haver arribat al quadre miserable que s’havia fet dels vells. Va morir d’una angina de pit, però tinc la impressió que es «va deixar morir», que no va fer res per evitar-ho, que no es va apressar durant tota la nit a cridar ningú, limitant-se, sembla, a prendre aspirines (la seua medicina exclusiva juntament amb l’Alkazer [Alka-Seltzer]). Quan, finalment, Palàcios i Lloret van cridar el seu metge, ja no s’hi podia fer res. Només van tenir temps de portar-lo al llit.

No anava mai al metge. Metges i malalties i hospitals: un món del qual no volia saber res.

La inauguració de la nova Casa de Fuster és tot un esdeveniment, que dóna lloc a moltes consideracions i reflexions. Ara m’agradaria de fer-ne algunes.

La casa en què Fuster va viure i treballar durant tants anys, amb uns resultats tan bons, no va ser simplement, com sol ser habitual, el seu domicili personal. Va ser, com és ben sabut, un lloc permanentment obert a uns i altres, a tots els qui s’hi volien acostar a xerrar amb ell. És una casa que té una dimensió històrica, cultural i política molt marcada. No n’hi hauria prou amb posar-hi una placa que diga només «Aquí va viure i escriure Joan Fuster», sinó que caldria afegir-hi, encara que fos amb unes poques paraules, «i hi va conviure, en amena tertúlia amb molta gent de diferents edats i orígens geogràfics, i amb diversitats d’interessos i preocupacions».

Crec que es podria fer tot un llibre –un llibre, desgraciadament, impossible– que fos la crònica d’aquest corrent continu de visites que va rebre Fuster al llarg de la seua vida. Milers d’hores hi va consumir, en aquesta caseta quilomètrica, cosa que no li va impedir escriure i publicar sense parar. El balanç final són milers de planes que ara –una altra circumstància feliç– s’han començat a recollir amb l’aparició del volum primer de l’ Obra completa .

No crec que Fuster considerés perdut tot aquest temps que va dedicar a la conversa i al diàleg amb els altres. Tampoc nosaltres. Perquè aquestes innombrables tertúlies que moltes vegades duraven hores, no eren, només, per passar l’estona divertidament entre cigarreta i cigarreta, i entre glop i glop de qualsevol beguda. Aquest component existia, tot estimulant el col·loqui, però, en el fons, amb bromes o sense, hi havia pel mig moltes més coses i més decisives: un treball literari, una monografia, una tesi que algú portava entre mans; una iniciativa cultural o cívica a favor de la recuperació col·lectiva dels valencians; una invitació perquè Fuster parlés en un lloc o altre; problemes i conflictes que es presentaven sobre la marxa… No cal que m’allargue. Una gran part del que s’ha pogut fer en les últimes dècades de la nostra història ha passat, si no ha començat, d’una manera o altra per aquesta casa.

De tots és ben coneguda la frase anònima, però repetida, que casa Fuster era el pub més barat de Sueca. Val a dir, però, que era un pub ben curiós i complex, perquè funcionava, al mateix temps, com un seminari informal, sempre renovat i actiu, que va tenir una dimensió pedagògica en el sentit més ampli de la paraula. Fuster, d’una manera anticonvencional, lliure, oberta i amena, hi era «mestre», entre cometes, perquè no pontificava, perquè dialogava o monologava o contava coses com a amic de l’altre, que esdevenia un amic seu i no un «deixeble», entre cometes també.

Aquesta dimensió pedagògica, tant en un sentit polític com cultural, és una de les coordenades de la història d’aquesta casa.

Posats a precisar el caràcter fonamentalment educatiu d’aquestes tertúlies incessants, es podria formular amb una frase que és un incís –com un aforisme– d’un text seu: «contra la raó no es pot estar». Aquesta declaració negativa és la manera més ajustada, més precisa i menys sotmesa a equívocs, d’entendre el seu «racionalisme». Hi afirmava una impossibilitat, intel·lectual i moral contra la raó: no es pot estar, i subratlle «estar». Aquesta és la pedra de toc de la seua actitud positiva, estable, realista.

Doncs bé, tot el treball de Fuster, en tots els àmbits en què s’ha desenvolupat, és un exercici permanent per estar amb la raó i no en contra. I això no vol dir creure, d’entrada, que un té raó, sinó, més aviat, de tractar d’estar amb ella, perquè només així es pot estar . Cal, doncs, detectar les incomoditats, les inestabilitats, les confusions que comporta l’actitud oposada. Detectar-ho en un mateix –i això és «examinar-se»– i detector-ho en els escrits, en les paraules, en el comportament dels altres.

És en aquesta direcció que Fuster volia encaminar sempre la seua obra i la seua conversa en aquesta casa, i en altres llocs. N’era la premissa major. Ell s’hi volia atenir i volia que ho feren també els seus interlocutors. Arribar tots plegats –si era possible– a estar amb la raó. Si no s’hi pot estar en contra, calia evidenciar-ho. Raonar, enraonar, era això: un exercici permanent, sempre obert, per acostar-s’hi. Fem un esforç personal i col·lectiu en aquest sentit –aquesta era la consigna que hi havia en el fons. Parlem-ne reposadament, aclarim les nostres posicions i opinions per tal de no caure en el perill funest de no estar al costat de la raó.