Josep Iborra - Fuster, una declinació personal

En un altre lloc he dit que Fuster és un pedagog i no un demagog. Ha estat un educador tant en el pla estrictament cultural, del pensament, com en el cívic, del comportament col·lectiu. Per això, perquè es vol raonable, perquè creu en les virtuts de la raó, mai no ha tractat, en els seus papers o en les seues converses i parlaments d’intoxicar ningú amb afirmacions primàries i abrandades, sinó que ha fet les seues propostes i els seus plantejaments d’una manera «raonable», tot deixant que el seu lector o el seu auditori pense, reflexione i trie. El seu objectiu ha estat moure voluntats i energies en una direcció constructiva i útil. És així com ell ha tractat d’animar els seus paisans. Diu:

Ben mirat, un poble renaixent no crea grans homes, sinó «grans ambicions» entre els seus homes. I és aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden. Un poble renaixent és un poble ambiciós.

No l’entusiasme, doncs, no l’irracionalisme, sinó l’ambició. Com tampoc el desànim que sol produir-se davant les dificultats, sinó l’obstinació: «un pensa», escrivia, «en quant “pot” la voluntat d’un poble. Hauríem de reflexionar sobre això.»

I és que per a Fuster sempre podem una mica més del que creiem. I, quan fem menys del que podem, ho denunciarà: «Se’ns han afluixat els ressorts col·lectius, i per conseqüència s’estan frustrant, dissipant o banalitzant les vocacions individuals. Tornem a mancar d’ambició». I afegia: «hem deixat de ser un poble renaixent». Aquest és el pecat per a Fuster de cara a l’autoafirmació col·lectiva. Ho és, precisament, des de la seua ètica centrada en l’eficàcia, en la passió –només aquesta és noble– de construir.

No hi ha lirisme ni patetisme ni conceptualisme en l’obra fusteriana, ni tampoc en la seua relació humana amb els altres, fins i tot amb els més amics. El que hi ha en aquest escriptor tan «racionalista» és una presència permanent de la «personalitat» de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials. Això, per paradoxal que puga semblar, és una experiència que qualsevol lector o interlocutor atent no pot deixar de sentir. Llegir, escoltar Fuster, no és sentir un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.

Fuster ha estat acusat d’haver pensat, en el pla cívic, d’un manera massa «racionalista» i, per tant, equivocada. Se l’ha fet, fins i tot, responsable de la fallida del nacionalisme polític al País Valencià. La mateixa fórmula «Països Catalans» ha estat considera nefasta… No és ara el moment d’analitzar aquesta qüestió «nacional». Fuster en va fer, efectivament, un plantejament «racionalista». Això no vol dir, però, com creuen precipitadament els qui ara el critiquen, que no mesurés la gran distància que hi havia entre la realitat i la concepció que proposava per a modificar-la. El seu racionalisme era incompatible amb l’idealisme. El que passa és que no veia –racionalment– una altra alternativa més coherent, més realista i més eficaç. Sabia que hi havia molts problemes i molts obstacles, i que calia esforç i obstinació, i la mà esquerra necessària, per tirar endavant, a poc a poc. Sabia que no és suficient que una cosa siga raonable o «evident» perquè s’impose automàticament. Al contrari, pensava, com Bertrand Russell –un altre racionalista, recomanat per Fuster– que la raó no és més que una petita força, però que actua sempre en el mateix sentit. Era això el que l’inclinava, al capdavall, a un optimisme moderat. Ben mirat, va ser aquesta «petita força» la que ha transformat, si més no, culturalment, en trenta anys, el panorama del País Valencià… Fuster, doncs, no anava tan equivocat.

El diàleg, però, continua obert. La inauguració d’aquesta casa ofereix una bona oportunitat per continuar-lo. A partir d’ara podrem continuar parlant amb Fuster, repassant, inspeccionant el material que hi ha dipositat. Hi podrem fullejar els seus llibres, amb els seus subratllats o les seus notes al marge. Hi podrem llegir papers inèdits i la seua correspondència. S’obre, així, una nova etapa en les visites que es faran en aquesta casa. Sense ell, però també, d’una altra manera, amb ell.

Fuster no és un escriptor genial. És, sobretot, un escriptor intelligent. La intel·ligència és una de les qualitats més rares a partir d’un determinat nivell. És el cas de Fuster, que la tenia en un grau superior, com una gràcia especial que no sol prodigar-se. Escriptors amb talent, n’hi ha bastants; d’escriptors intel·ligents, ben pocs.

Voldria explicar-me una mica sobre aquest punt. La intel·ligència, una gran intel·ligència, permet de tenir un criteri sobre tot el que és diví i humà, permet raonar sobre totes les coses i fer-se’n una opinió. Amb el benentès que per fer tot això no cal disposar d’informacions exhaustives a propòsit del punt sobre el qual es vol raonar. Naturalment, l’home intel·ligent procura estar informat. Però la veritat és que no ho necessita massa. Arriba un punt –i això li ho he sentit dir jo a Fuster– en què un «ja en té prou». Una altra cosa és fer un estudi acadèmic o una investigació en qualsevol camp del saber. És el cas d’historiadors, científics, sociòlegs, etc. Moltes fitxes i, millor encara, talent o geni, poden donar un gran resultat. Però l’home intel·ligent, com qui no fa res, com qui descobreix una obvietat colossal, pot estar en condicions de fer una crítica decisiva, essencial a aquest resultat. Pensem, per exemple, en un Sartre, en un Heidegger, per citar dos noms ben famosos. El seu talent era gran, inqüestionable. No obstant això, fins a quin punt eren intel·ligents en el sentit i en la mesura que ho era Fuster? Ells tenien una capacitat de fabulació especulativa de primera categoria, eren capaços de construir complicadíssimes doctrines i admirables teories. Fuster no tenia aquesta capacitat, ni de bon tros. Aquestes construccions tenien molt a veure amb una gran capacitat d’abstracció, amb una gran informació filosòfica, amb una facultat especialitzada, genial, però ben poc a veure amb la intel·ligència, si l’entenem com la facultat de judicar d’acord amb l’evidència, amb les evidències, que encara que ho són, resulten difícils de constatar. Fuster havia pres el partit de les petites evidències, que són les d’una intel·ligència previnguda, aguda, penetrant, capaç d’opinar, i admirablement, sobre tot. El lector s’admira de no haver pensat ell una cosa tan òbvia i tan innegable.

Si he començat tractant aquesta qüestió és perquè una obra que té com a característica essencial la intel·ligència, és la més universal, la més apta per a ser llegida per qualsevol lector, no sols del domini del català, sinó d’arreu del món. Traduir Fuster –i això ho celebrem aquesta nit amb la presentació de la traducció italiana que Donatella Siviero ha fet del Diccionari per a ociosos i que Costanzo Di Girolamo ha presentat en una bona nota sintètica– és precisament una de les tasques que més reclamen els llibres de Fuster. Perquè si hi ha alguna obra traduïble és precisament la de Fuster. I no sols per la presència –quasi en exclusiva– de la intel·ligència en la seua obra, sinó perquè –i és una conseqüència del que acabe de dir– Fuster no és un escriptor gens localista. Ho comporta la mateixa naturalesa de la seua personalitat –intel·ligent– i, potser, per això mateix, el seu escàs gust pel localisme i el folklorisme en la vida social i cultural. Una cosa és la cultura popular tradicional, que ell respectava i desitjava que se’n fes l’inventari i l’estudi. Però una altra és la cultura normal, l’alta –més o menys alta– en la qual no veia amb bons ulls, crec, la presència d’elements populars –dialectals, folklòrics. Si més no, els evitava en la seua obra. Això fa que l’assaig fusterià –i paradigmàticament aquest Diccionari per a ociosos – no comporte un sistema de referències més o menys estrany per als lectors d’altres latituds. El sistema de referències fusterià es troba en l’àmbit de la intel·ligència i, per tant, qualsevol cosa que tracte resulta perfectament comprensible. Això ho ha vist perfectament Di Girolamo quan parla d’un possible públic format per lectors «simplement intel·ligents, que estimen la lectura, l’exercici de la raó crítica, la pràctica d’un il·luminat bon sentit».