AAVV - Aproximació històrica a la Ribera del Xúquer

17Tomàs Peris Albentosa: Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la crisi de l’Antic Règim [segles XVI-XVIII] , 6 vols., 2002-2009. L’obra de Peris, que ja va ser possible per la quantitat de bibliografia acumulada, continua i continuarà completant-se amb el volum de treballs que es van publicant. Tot plegat amb l’aspiració de fer una història «total», si és que això és possible, amb la vocació que ha seguit els debats historiogràfics que impulsen la tasca dels investigadors. Vegeu en aquesta línia les reflexions de Josep Fontana: La història dels homes , Barcelona, Crítica, 2000, pp. 341-355.

18Salvador Vercher i Lletí: L’abastiment municipal de cereals i carns a la vila d’Alzira i el seu terme (1370-1415): una contribució a l’estudi de les relacions ciutat-camp a la Ribera del Xúquer , Tesi doctoral de la Universitat de València, 2017. Miguel Gómez Sahuquillo: Castellología islámica en la Ribera del Xúquer (València) , Tesi doctoral de la Facultad de Humanidades de la uned (Madrid), 2017.

ASPECTES ECONÒMICS I SOCIALS

DE LA RIBERA DEL XÚQUER

EN L’EDAT MITJANA I L’ÈPOCA MODERNA

ELS MERCADERS FORMENTERS D’ALZIRA

I DE LA SEUA CONTRIBUCIÓ GENERAL

(ca. 1380-1415)

Salvador Vercher Lletí Arxiu Municipal d’Alzira

L’últim dia del mes de febrer de 1413, Jaume Berenguer, un paraire de València que s’havia traslladat a viure a la vila d’Alzira, reconeixia davant notari deure 100 sous a Nicolau de Pal, un mercader de la capital del regne, que encara restaven d’una quantitat major per la compra que li havia fet de vuit gerres de tonyina, i prometia pagar-li la restant quantitat deguda en agost del mateix any. 1L’exemple és, certament, un més d’altres similars que ens ofereix la documentació notarial valenciana, i ve a mostrar-nos la pràctica que exercien alguns personatges, els quals, sense ser mercaders ni botiguers, compraven queviures per a revendre’ls. En aquest cas, Berenguer comprà de Nicolau de Pal una gran quantitat de peix per vendre’l en el moment de l’any litúrgic en què estaven vigents les prescripcions religioses d’abstenir-se de menjar carn.

Uns anys abans, el 1383, s’efectuà una més de les visites pastorals amb què el bisbe de València, Jaume d’Aragó (1369-1396), acostumava a examinar l’estat de la seua diòcesi. Entre les diverses parròquies inspeccionades també hi hagué les del districte d’Alzira. En els interrogatoris que el visitador eclesiàstic dirigí als parroquians de Ternils i Guadassuar, aquests es queixaren de les pràctiques poc cristianes del seu rector. 2De fet, en el seu descàrrec, els rectors de Ternils i d’Algemesí, Bernat dez Coll i un tal Llorenç, respectivament, argumentaren que, atès que el seu col·lega Martí Sanç d’Oblites, rector de la veïna parròquia de Pardines, no els passava certes rendes que els pertanyien, es veien obligats a treballar en no poder viure com vivien els de la seua condició religiosa, és a dir, de renda. 3

Tots dos casos evidencien, si més no, que la venda de queviures era, un mitjà al qual es recorria quan es volien obtenir uns guanys econòmics que no donaven, ni el propi treball, ni el dret a percebre estipendis. En el segon cas al·ludit era a més, poc edificant i «cristià» veure els rectors fer de mercaders de blat. A més d’un parroquià, per associació d’idees, podien vindre-li a la ment estranyes imatges quan escoltara del predicador aquell passatge del Nou Testament en el qual en vespres de la Pasqua jueva, el Pesaj , Jesús de Natzaret es va enfurismar en veure el pati del temple ple de ramat, taules de canvistes que bescanviaven monedes gregues i romanes per jueves i als mercaders fer els seus negocis en el mateix temple de Salomó a Jerusalem. 4Però, això sí, tant Jaume Berenguer com els capellans esmentats no deixaven de ser uns prestadors «ocasionals».

La Ribera del Xúquer era una regió del País Valencià situada prop de la capital del regne, travessada per dos importants eixos o vies de comunicació: el camí de València cap a Xàtiva, i pel riu Xúquer, navegable si més no des d’Alzira fins a Cullera. Era aquesta comarca una zona excedentària de blat, i aquesta circumstància possibilità que hi emergiren els professionals de la compravenda de grans. 5No debades, la principal població de la comarca, la vila d’Alzira, gràcies als seus aproximadament 10.000 habitants, es conformava com una plaça o mercat de primer ordre per a vendre el gra per part dels senyors de les baronies situades en una àrea al seu voltant que ultrapassava el seu hinterland o rerepaís natural, la seua contribució general. Així, per exemple, el març de 1403, Valença Munyós, vídua del cavaller mossèn Diego de Cetina, senyora del lloc de Sumacàrcer, una senyoria de la contribució general de la ciutat de Xàtiva, atorgava carta de poblament als vint-i-tres veïns musulmans que vivien a la localitat. En una de les clàusules que conformaven el pacte feudovassallàtic entre senyora i vassalls camperols llegim:

Et encara sots tal forma e condició que si yo o los successors meus volem portar o fer portar l’ almacén del dit loch de Somacàrcre a Xàtiva, Algezira, a Carlet o a Bicorp, que aquell almacén siats tenguts vosaltres, o los successors vostres, portar franch, quiti et lliure sens neguna messió per mi no fahedora 6

La percepció dels mercaders de blats de la nostra àrea d’estudi, però, depenent de qui i en quin moment les registre, no sempre seran positives. Així, per exemple, en una carta d’agost de 1380 en què els jurats de la ciutat de València escriuen a dos aristòcrates valencians instal·lats a la cort de rei Pere el Cerimoniós perquè defensaren els interessos de la capital, assenyalaven els qui creien que eren els culpables del desabastiment urbà i de l’alça de preus: «alguns mercaders o revenedors, que no digam logrers... e senyaladament d’Algezira e de la Ribera». 7

Hi havia mercaders de blat no sols a les poblacions més importants de la comarca, sinó també a les localitats de tipus mitjà, com ara l’Alcúdia. Un mercader d’aquesta població, Guillem de Libià, emigrà a València i apareix en el registre d’aveïnaments de la ciutat com «mercader de blats». 8Ja durant la primera meitat del segle XIV, els mercaders de la Ribera del Xúquer participaran en l’articulació d’un espai comercial que connectava l’exportació de productes agraris de la comarca amb el nord d’Àfrica. Així, per exemple, veiem com el desembre de 1325, dos mercaders, un d’Alzira, i un altre de Sueca, Nicolau de Comadons i Pere Carreres, respectivament, noliegen un lleny d’un patró de València per vendre a les places magrebines com ara l’Alger, Mazagram, Alcoll i Bugia, una sèrie de productes: figues, panses, vi i esportins de jonc. 9

Els mercaders de grans residents a Alzira i els seus principals llocs conformen un col·lectiu difícil d’identificar, ja que la seua activitat de negoci, de caràcter privat, quedava reflectida en els protocols notarials, i aquests han desaparegut en la seua quasi totalitat. No obstant això, creiem que, malgrat aquesta limitació de les fonts documentals, principalment notarials, és possible conèixer els principals abastidors de gra al mercat local d’Alzira, que havien de ser més o menys aquells que proveïen de cereals el mercat de la ciutat de València amb les majors quantitats. Afortunadament, disposem de documentació d’època medieval en algunes institucions públiques, com ara els arxius municipals d’Alzira i València, que ens pot il·lustrar sobre un grup socioprofessional d’un marcat origen de procedència i coneguts en l’època com els mercaders formenters de la Ribera . El fet que la comarca fos una regió amb superàvit de grans, i que els seus formenters aportaren amb certa «regularitat» un volum important de cereals amb què assegurar l’alimentació de la població de la ciutat de València, sempre en constant augment, feu que se’ls coneguera amb l’apel·latiu del seu origen geogràfic: de la Ribera .