AAVV - La memòria històrica i democràtica

Intensificació del estudi històric i desmemòria col·lectiva en paral·lel. Però la desmemòria ha estat qüestionada. Des de el 2000, aproximadament, la memòria objectivada dels fets 1936-1976 (o millor 1931-1978) ha passat de l’àmbit historiogràfic a l’àmbit polític . La presència pública de noves generacions de ciutadans (els “néts de la guerra”), el desenvolupament d’organitzacions de memòria històrica, l’exemple de Comissions de la Veritat de països d’Amèrica Llatina o Sudàfrica, el desenvolupament de la reflexió i pràctica de la justícia a nivell mundial, l’interès a defendre els Drets Humans o els pronunciaments d’organismes internacionals sobre diversos països i en concret sobre Espanya, reclamant indagacions oficials sobre les víctimes de la guerra i la Dictadura, han estat factors molt importants que han contribuït a reivindicar la memòria democràtica, a reclamar la discussió pública i el dret a conèixer la veritat, així com el dret al reconeixement públic i polític de les víctimes del franquisme i a la seua restitució simbòlica.

Amb la llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007 a proposta del govern Zapatero, la qüestió va passar a ser objecte de debat públic. Tanmateix, la dreta (i també la crisi, però jo pense que essencialment la dreta) es va llançar contra l’aplicació i efectes de dita llei: pressió mediàtica, bloqueig judicial, obstacles en ajuntaments i autonòmics governades pel PP… Així es demostrava que, després de vora quaranta anys de democràcia, una de les tasques polítiques que no va poder tancar be la Transició (aleshores no era possible) no s’ha tancat després. I és que els quadres dirigents de la dreta encara no s’han alliberat de les lligasses amb el passat franquista, el que obstaculitza arribar al fons de la reconciliació. 9El govern de Rajoy, a més, s’ha decantat cap a un revival ideològic neofranquista, amb la qual cosa es troba lluny d’assumir valors de reconciliació i de que tots els morts són de tots . La flama, però, de rellançar la memòria democràtica s’ha mantingut en tot aquest temps, gràcies a la tasca de descendents de les víctimes, associacions memorialístiques i l’inestimable ajuda de mitjans de comunicació alternatius (que han dedicat àdhuc seccions al tema i han difós testimonis com ara Ascensión Mendieta o Emilio Silva) o revistes d’història.

Amb aquest esforç, l’any 2016, després d’uns anys d’entrebancs des del govern central, quasi tots els autonòmics i ajuntaments principals com ara València, torna a ser un moment d’inflexió en la construcció de la memòria democràtica. Les eleccions locals i autonòmiques de 2015 han estat un revulsiu en molts ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes amb governs progressistes. L’ajuntament de València o Alacant, la diputació de València i la Generalitat Valenciana, amb el projecte de llei de memòria democràtica que facilitarà excavar fosses en són exemples. Cal, doncs, aprofitar i superar, d’una vegada, l’anomalia democràtica sobre la qüestió.

* * *

En qualsevol cas, a hores d’ara, a la societat espanyola li cal una veritable política per a construir una memòria democràtica. Cal actuar en diversos fronts.

En primer lloc, fomentar l’acció i la praxi de les associacions de memòria, dels centres d’estudi d’història local o comarcal: coordinar-se entre ells, amb els centres d’ensenyament secundari i amb la Universitat.

En segon lloc, potser la tasca més complexa i de les més necessàries, és desenvolupar una veritable política de la història del temps present , amb particular atenció a la població escolar de primària, secundària i universitat, ja que en el nostre sistema educatiu el coneixement del temps present (República, Guerra, Dictadura i Transició) és un forat negre, com va mostrar una enquesta del CIS feta el 2008, a l’any d’entrar en vigor la llei de la Memòria Històrica. 10Conèixer la història del temps present be (com passa als països del nostre entorn) i no seguir ignorant-la o persistint en els tòpics i mites de la interpretació maniquea del franquisme o l’argumentari que va marcar la FAES és condició necessària per a la formació cívica dels ciutadans. Segons aquest tòpics, es presenta la República com a un règim radical, poc inclusiu; la guerra com una confrontació de germans impulsada per minories polítiques on tots foren culpables per igual de que esclatara, així com d’una simètrica responsabilitat en la repressió i número de víctimes; el franquisme es mostra com un règim essencialment funcional que va saber auto-regenerar-se al compàs de l’evolució del context internacional i va propiciar un creixement econòmic i canvi social intern. I, en fi, la Transició, com una obra política admirable i modèlica al món sencer, sense entrar en una mirada més atenta a defectes i omissions… 11

Hi ha, en tercer lloc, altres tasques importants. Cal institucionalitzar instruments que siguen alhora independents i oficials, que facen una recerca exhaustiva de la informació de les violacions dels Drets Humans que es van fer entre 1936 i 1976, i elaboren propostes concretes. Les Comissions de la Veritat han demostrat, en diversos països, ser una eina útil per a aprendre, copsar errors i mirar el futur amb eixe coneixement. L’objectiu d’aquestes institucions (que s’han estés per molts països que han patit conflictes i dictadures on s’han violat els Drets Humans) és aconseguir la reconciliació, lluitar contra la impunitat i defensar els Drets Humans. Mitjançant el “pacte de silenci”, com va passar a Espanya, la reconciliació no s’aconsegueix, com estem comprovant, perquè les ferides socials , si val la metàfora, no es tanquen amb el silenci.

Les Comissions de la Veritat, de les que hi ha unes 40 a tot el món, es proposen restaurar la pau la convivència, garantir a les víctimes el dret a la veritat, la reparació i la justícia. 12Són òrgans temporals, tenen caràcter oficial però són independents dels governs, constaten els fets, proposen mesures de reparació i no tenen caràcter judicial (potser alguna, la de Sudàfrica per exemple, tenen nexes amb la justícia).

En cada país on s’han creat han desenvolupat la seua idiosincràsia: cada lloc ha construït, en el seu context i circumstàncies, la seua Comissió. Trets comuns són tres. El primer és exhumar la veritat , perquè tant les víctimes com la col·lectivitat té dret a conèixer-la, produint un relat contrastat i objectivat que és la millor manera de conèixer, tancar i superar les ferides obertes. El segon és impulsar el dret que tenen les víctimes a la reparació de les violacions dels Drets Humans. La reparació, que forma part d’un procés de consolidació democràtica i dels Drets Humans, s’ha d’entendre com un procés. Comporta restitucions, indemnitzacions i rehabilitacions a diversos nivells però on és important el nivell simbòlic i moral. El tercer tret és fer una tasca que s’encamina a la restauració de la justícia a les víctimes de les violacions dels Drets Humans. Però he dit que ‘s’encamina’; les Comissions que ha hagut o hi ha, ninguna d’elles és tribunal de justícia. Operen en un altre registre: valoren i interpreten comportaments i pràctiques, principalment col·lectius (algunes no poden entrar en identificació individual), i no entren en la determinació de responsabilitats penals individuals que, en tot cas, corresponen als jutjats.

* * *

Les Comissions de la Veritat , com la política de la història del temps present al sistema educatiu i al nivell general de la societat, són eines per a construir una memòria democràtica. D’açò es tracta. De construir-la. La porta a la reconciliació i a un futur lliure no és l’oblit, el silenci ni un passat manipulat.