AAVV - La memòria històrica i democràtica

Pot haver una memòria col·lectiva nacional , compartida, consensuada, resultat de la tensió i superació de diverses memòries sectorials (amb records i oblits) que junta i depura memòries sectorials esbiaixades i antitètiques, unifica interpretacions i permet la identitat d’una comunitat o col·lectiu humà. Aquesta memòria col·lectiva, oberta i integradora de la pluralitat d’experiències (de la pluralitat de memòries) que pondera els records memorables i commemorables, desfà mites i tòpics, obri el vel a les ocultacions de les memòries col·lectives parcials. Aquest tipus de memòria col·lectiva, quan es fa en un marc democràtic i obert és la que anomene memòria democràtica . És aquella que es construeix en estats democràtics pels poders públics, el concurs de la societat civil (associacions…) i també els historiadors. La memòria democràtica permet la conservació del collectiu humà i li aporta projecció de futur.

A aquesta memòria democràtica, com estem veient, contribueixen no sols les memòries col·lectives plurals dels ciutadans, sinó també la historiografia o història . Una de les funcions socials principals que li correspon a la disciplina de la història és aportar a la memòria col·lectiva el rigor del coneixement contrastat i científic del procés històric.

La història val a dir que és una reconstrucció del procés històric contrastada, objectivada, provada, crítica. És resultat d’una elaboració intel·lectual que és analítica i reflexiva, que exhuma estructures subjacents als esdeveniments i les explica i interpreta aquests formulant hipòtesis i buscant causes i, a més, és un saber obert que té matisos i debats (els que caben en la construcció de qualsevol disciplina científica, que mai es tanca). No és un saber axiològicament neutre, com cap ciència social, sinó que s’implica en una valoració i interpretació que aporta reflexions per al present i el futur i, en certa manera, en la interpretació hi ha (tàcita o no) una valoració moral del procés social, feta des del registre de l’anàlisi. La implicació de la història amb la memòria democràtica està en el centre de la vida comunitària de qualsevol societat democràtica i l’historiador no pot quedar al marge. 6

Però parlar de conceptes és molt abstracte, així que acabaré fent unes reflexions més pràctiques.

* * *

A Espanya, després de la guerra civil es van configurar dues memòries col·lectives, la dels vencedors i la dels vençuts. Les dues, amb distinta capacitat d’influència, oculten, minimitzen o neguen allò que no els convé. Aquesta escissió encara perdura, però s’ha de superar amb les eines que aporta l’anàlisi històrica. S’ha de construir una memòria democràtica objectivada, desmitificada i respectuosa amb la veritat dels fets, útil a la convivència democràtica del conjunt de la col·lectivitat.

La Dictadura va construir “la seua” memòria col·lectiva amb tots els mitjans del poder (selecció de fets, símbols, commemoracions, ritus, mitjans de comunicació, sistema educatiu) i amb ella va legitimar la guerra i la Dictadura. La història que es contava públicament era la versió que havien elaborat els franquistes, però aquesta no era, en absolut, una veritable memòria democràtica , objectivada, contrastada i amb voluntat de conèixer la veritat dels fets que va passar, sinó una manipulació, tergiversació i engany respecte al passat. Els republicans no disposaren de tots aquests mitjans per a fer valdre “la seua” memòria, que no tenia rang oficial (no tenia llocs d’història, ni commemoracions, ni monuments, ni mitjans de comunicació legals, ni escola), però no per açò fou inexistent.

En la Transició, pel que fa a la memòria històrica, no es van posar les coses al seu lloc. Es va fer un “pacte de silenci”. El 1976, partits antifranquistes buscaren fórmules amb reformistes del franquisme per a no produir una situació conflictiva que posara en risc la democratització. El pacte de silenci es devia a dues grans raons polítiques: per un costat, els poders fàctics del franquisme (soroll de sables…) s’hi mantingueren vigilants i amenaçadors; per l’altre a que polítics reformistes provinents de la Dictadura col·laboraren en el procés democratitzador. Políticament es va considerar pertinent no aprofundir amb el que, potser, hauria estat menester.

Així que la construcció objectivada dels anys de la República, guerra i Dictadura es veia com a un inconvenient per a arribar al pacte polític que es coneix com a consens. Llançar a l’oblit (no pròpiament oblidar) la història recent es devia a no voler entrar en el fons de la memòria col·lectiva democràtica, a renunciar a construir una memòria democràtica , perquè políticament no convenia i perquè crear una memòria democràtica entrebancava el consens. La llei d’Amnistia de 1977 , peça clau en el “pacte de silenci”, simbolitza el consens assolit per les forces polítiques de la Transició per a superar el passat traumàtic del país i aconseguir una “reconciliació nacional” que es va creure sincera i, pel temps, ha resultat fal·laç.

A la Transició se li fan crítiques per no haver tancat bé la qüestió, per haver permès una memòria fal·laç, per no haver recuperat la memòria democràtica, el que sovint es considera com una mena de traïció. Al meu entendre, recuperar la memòria democràtica era molt difícil en aquells anys, pel fort poder simbòlic que tenia i té (abans i hui). A banda del pacte amb els franquistes reformistes, estava el pes dels poders fàctics, i en aquests tenia un paper important l’exèrcit, domesticat per la dictadura i pilar d’ella. Ideologitzat i endarrerit tècnicament, l’exèrcit havia estat instrument de repressió i control interior i era el gran guardià de la Dictadura, més enllà de la mort de Franco. En els anys de la Transició era una institució vigilant i en permanent amenaça. 7No anava a ser fàcil, doncs, al començament de la democràcia, recuperar la memòria històrica.

Així doncs, el consens de la Transició, pel que feia al passat recent, comportava la desmemòria oficial sobre l’origen de la guerra, sobre la il·legitimitat del colp d’estat i la Dictadura, sobre els executats extrajudicialment i en judicis militars, sobre els desapareguts, sobre els que estan encara soterrats en foses i cunetes sense dignificació, sobre els empresonats, les tortures, la repressió, sobre els xiquets robats i, en suma, les violacions dels Drets Humans que es van cometre entre 1936 i 1976. En la pràctica, llançar la memòria de la història recent a l’oblit ometia el reconeixement públic de les víctimes del franquisme, els negava la rehabilitació simbòlica i en gran part les excloïa d’empara judicial. Situació asimètrica, perquè les víctimes a mans dels republicans havien tingut tota classe de reconeixements i memòria.

Paral·lelament a la desmemòria oficial, la historiografia (també altres àmbits de la cultura) es va posar a treballar intensivament sobre la República, la guerra civil i la Dictadura franquista, i amb enorme esforç va començar a reconstruir la memòria històrica. No “aquesta” o “aquella” memòria col·lectiva , sinó la història basada en la investigació honesta i contrastada. La historiografia, des d’aleshores, ha construït una informació real i objectivada dels fets de la República, la guerra, la postguerra, la llarga dictadura i la Transició, i ha superat el falsejament franquista així com qualsevol mirada parcial, autocomplaent i autosatisfeta, falsa en definitiva, perquè la recerca històrica no renuncia a conèixer els clarobscurs de les contradiccions socials i humanes, ni tracta d’endolcir el passat, ocultar o ometre aquella part que pertorba i produeix neguit, confusió o espant. Un resum d’aquesta tasca historiogràfica és el llibre En el combate por la historia . 8