Joseph Conrad: Memòria personal

MEMÒRIA PERSONAL

Joseph Conrad

MEMÒRIA PERSONAL

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Publicat per primer cop el 1912 amb el títol Some Reminiscences .

Reimprès el 1916 amb el títol de A Personal Record

Edició original: Barcelona, gener de 2017

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra ( www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Il·lustració de la coberta: El vaixell de tres pals «Joseph Conrad», en una visita al port de Sydney, desembre de 1935. ANMS1092[096]

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-122307-0-3

BIC: BGLLA

Ref. aven085

Nota de l'autor

Un prefaci familiar

I

II

III

IV

V

VI

VII

La reedició d'aquest llibre no requereix, en sentit estricte, un altre prefaci. Però com que aquest és, clarament, un lloc per als comentaris personals em prenc l'oportunitat de fer referència en aquesta Nota d'Autor, a dos punts que sorgeixen de certes afirmacions sobre mi mateix que he advertit darrerament a la premsa.

Un d'ells té a veure amb la qüestió de la llengua. Sempre m'he sentit observat com si d'alguna manera fos un fenomen, una posició que fora del món del circ no pot ser considerada com a desitjable. Cal un temperament especial per poder extreure gaire satisfacció del fet de ser capaç de fer intencionadament coses extravagants i, per així dir-ho, de la pura vanitat.

El fet que no escrigui en la meva llengua materna ha estat comentat sovint, és clar, en les ressenyes i les notícies de les meves diverses obres i en els articles crítics més extensos. Suposo que era inevitable; i de fet aquests comentaris eren de la mena més afavoridora per a la pròpia vanitat. Però en aquesta qüestió no tinc cap vanitat que pugui ser afalagada. No podia tenir-la. El primer objecte de la present nota és renunciar a qualsevol mèrit que pogués haver-hi en un acte de voluntat deliberada.

La impressió que hagi efectuat una elecció entre els dos idiomes, francès i anglès, tots dos estrangers per a mi, s'ha estès àmpliament, d'alguna manera. Aquesta impressió és errònia. Es va originar, em penso, en un article escrit per Sir Hugh Clifford i publicat l'any 98, crec, del segle passat. Algun temps abans, Sir Hugh Clifford em va venir a veure. Ell és, si no el primer, doncs un dels dos primers amics que vaig fer amb la meva feina; l'altre és el senyor Cuninghame Graham, el qual, de forma prou característica, havia estat captivat per la meva història Una avançada del progrés . Aquestes amistats que han perdurat fins avui es compten entre les meves possessions més preuades.

El senyor Hugh Clifford (llavors no tenia el títol) acabava de publicar el seu primer volum d'esbossos malais. Jo estava naturalment encantat de veure'l i infinitament agraït per les coses bones que va saber dir sobre els meus primers llibres i alguns dels meus primers contes, l'acció dels quals està situada a l'arxipèlag malai. Recordo que després de dir moltes coses que haurien d'haver-me fet posar completament vermell, va acabar per dir-me —amb la fermesa inflexible, tot i que amable, d'un home acostumat a cantar les veritats més desagradables fins i tot a potentats orientals (per al seu propi bé, és clar)— que, de fet, jo no sabia res sobre els malais. N'era perfectament conscient. Mai no havia pretès tenir aquest coneixement, i estava a punt —encara avui em pregunto per la meva impertinència— de replicar: «Per descomptat que no sé res sobre els malais. Si sabés només una centèsima part del que vostè i Frank Swettenham saben dels malais faria que tothom em prestés atenció». Va continuar mirant-me amablement (però amb fermesa) i a continuació tots dos vam esclatar a riure. En el curs d'aquella visita tan agradable d'ara fa vint anys, que recordo tan bé, vam parlar de moltes coses; les característiques dels diversos idiomes va ser una d'elles, i és llavors que el meu amic es va endur la impressió que jo havia exercit una elecció deliberada entre el francès i l'anglès. Més tard, quan mogut per la seva amistat (que per a ell no era cap paraula buida) va escriure un assaig a la North American Review sobre Joseph Conrad, va transmetre aquesta impressió al públic.

Aquest malentès, ja que no és cap altra cosa, va ser sens dubte culpa meva. Dec haver-me expressat malament en el curs d'una xerrada amistosa i íntima en què no vigiles les teves frases acuradament. El meu record del que volia dir és: que m'havia vist en la necessitat de fer una tria entre els dos idiomes, i encara que sabia francès força bé i hi estava familiaritzat des de la infància, hauria tingut por d'intentar expressar-me en una llengua tan perfectament «cristal·litzada». Aquesta, crec, va ser la paraula que vaig fer servir. I a continuació vam passar a altres assumptes. Havia d'explicar-li algunes coses sobre mi mateix; i el que em va dir de la seva feina a l'Orient, el seu particular Orient del qual vaig tenir només una impressió boirosa i breu, era d'un interès del tot absorbent. L'actual governador de Nigèria no pot recordar aquesta conversa tan bé com jo, però estic segur que no li importarà el que en el llenguatge diplomàtic es diu «rectificació» d'una afirmació que li va ser feta per un obscur escriptor a qui la seva generosa simpatia l'havia portat a trobar i fer-se'n amic.

La veritat de l'assumpte és que la meva facultat d'escriure en anglès és tan natural com qualsevol altra aptitud amb la qual podria haver nascut. Tinc l'estranya i aclaparadora sensació que sempre ha estat una part inherent de mi mateix. L'anglès no va ser per a mi ni una qüestió d'elecció, ni d'adopció. La més mínima idea d'elecció no se m'havia passat mai pel cap. I pel que fa a l'adopció —bé, sí, hi va haver una adopció; però vaig ser jo el que va ser adoptat pel geni de la llengua, de manera que immediatament que vaig sortir de l'etapa de balboteig se'm va fer seu d'una forma tan completa que els seus mateixos modismes crec, de debò, que van tenir un efecte directe sobre el meu temperament i van modelar el meu caràcter encara plàstic.

Va ser un acte molt íntim i per aquesta mateixa raó és massa misteriós d'explicar. La tasca seria tan impossible com tractar d'explicar l'amor a primera vista. Hi havia alguna cosa en aquesta conjunció de reconeixement exultant, gairebé físic, la mateixa mena de rendició emocional i el mateix orgull de possessió, tots units en la meravella d'una gran descoberta; però no hi havia res d'aquella terrible ombra del dubte que cau sobre la flama mateixa de les nostres passions peribles. Sabia molt bé que era per sempre.

Un afer de descoberta i no pas d'herència —la mateixa inferioritat del títol fa la facultat encara més preciosa— deixa el posseïdor amb l'obligació de per vida de seguir sent digne de la seva gran fortuna. Però em sembla que tot això sona com si estigués tractant d'explicar-ho —una tasca que acabo de dir que és impossible. Si en l'acció es pot admetre amb esfereïment que l'Impossible s'eclipsa davant l'indomable esperit dels homes, l'Impossible en matèria d'anàlisi sempre es presentarà en algun moment o altre. Tot el que puc dir després de tots aquests anys de pràctica devota, amb l'angoixa acumulada dels dubtes, les imperfeccions i les vacil·lacions en el meu cor, és el dret a ser cregut quan dic que, si no hagués escrit en anglès, no hauria escrit en absolut.