AAVV - La memòria històrica i democràtica

En efecte, la veritat històrica del franquisme, construïda sobre la criminalització de la II República i implantada mitjançant el recurs a la “violència cultural extrema”, per dir-ho amb l’exactitud semàntica del professor José Álvarez Junco, va ser substituïda, sense solució de continuïtat, pel discurs unànimement desproblematitzador de la Transició.

Podríem dir, doncs, que el concepte de memòria històrica pren el seu poderós significat com a contestació a la història amnèsica —i la prescripció de l’oblit que portava implícita la llei d’amnistia del 1977, imprescindible per legitimar el relat autocomplaent i equidistant de la reconciliació dels “dos bàndols”—.

La memòria històrica reclama l’obertura d’un expedient que es vol tancat; la revisió d’un balanç que ja semblava quadrat; la pròrroga d’una etapa que s’havia declarat superada. I què significa superar el passat?, es pregunta Theodor W. Adorno en un dels seus assajos més cèlebres. La seua resposta, referida al nazisme, pren una validesa universal: quan en estos contextos s’apela a superar el passat, no es demana assumir amb totes les conseqüències allò que va esdevenir sinó passar definitivament la pàgina i, si és possible, “eliminar-la de la memòria”.

Quan des de determinats sectors de l’arc parlamentari es qüestionen les reivindicacions de la memòria històrica per la seua “obsessió amb el passat” —la “ guerra del abuelito ”, en eloqüent expressió d’un portaveu conservador—, s’ignora amb intencions espúries que la memòria sempre és present punyent: per molt antiga que siga, l’ominosa factura ètica que es desà als calaixos de la Transició continua pendent de pagament i comptabilitza com a deute en el nostre arqueig actual.

Per això resulta tan escaient, al nostre entendre, la convocatòria d’un encontre entre la Universitat de València i els Instituts d’Estudis Locals i Comarcals del País Valencià que ens permeta, d’una banda, visibilitzar la feina que s’està fent al llarg i ample del territori valencià en matèria de memòria històrica en totes les seues vessants —recerca històrica, memòria oral, catalogació d’arxius, recuperació de patrimoni material, revisió historiogràfica, propostes de museïficació, iniciatives municipals, projectes didàctics, documentació audiovisual, memòria gràfica, etc.—. I, de l’altra, propicie una visió de conjunt i, per tant, una reflexió a major escala, de l’estat de la qüestió: on hem arribat i què manca per fer, quins són els assoliments i quins els reptes que ens resten per davant, quant de camí hem recorregut i quant ens en queda per recórrer per a erigir, finalment, una memòria històrica esdevinguda, no ferida mal curada i dolorosa, sinó patrimoni col·lectiu sobre el qual fundar, ara sí, la superació del passat i la convivència democràtica present i futura.

Josep Vicent Frechina

Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià

Ponència

Marc Baldó Lacomba

De les memòries dividides a la memòria democràtica

De les memòries dividides a una memòria democràtica

Marc Baldó Lacomba 1

Manuel Azaña, el 18 de juliol del 1938, a uns dies de començar la batalla de l’Ebre i, per tant, quan encara hi havia esperances de que la guerra civil tindria un altre final, va pronunciar a Barcelona un discurs de reconciliació molt conegut:

“Es obligación moral –deia– sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe…, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordaran… que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres, que han caído embravecidos en la batalla, luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados por la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos : Paz, Piedad y Perdón”. 2

Entre les màximes magistratures i principals intel·lectuals dels que van guanyar la guerra mai trobem paraules similars. Aquesta és una de les grans diferències entre els franquistes i els republicans. Els que la van guanyar mai deixaren cap idea similar de reconciliació, de “pau, pietat i perdó”. 3

Pense que no ha de sorprendre aquesta diferència: els republicans –i Azaña al capdavant– eren democràctes i els franquistes no ho eren i èticament no són comparables els valors de la democràcia amb els ideals del feixisme. Per això uns reclamaren el que Azaña va dir i els altres –creient-se que posseïen tota la raó, la veritat absoluta, la benedicció de Déu i l’essència d’Espanya– desenvoluparen un discurs d’exclusió fonamentat en la victòria i en la repressió. Ni tan sols l’Església catòlica de l’Espanya nacionalcatòlica va saber o va voler donar en dècades un missatge de reconciliació. 4

El camí a la reconciliació no és l’oblit, ni l’amnèsia, ni el “pacte de silenci”, ni l’error de creure que mirar cap a endarrere ens divideix. El que ens divideix no es mirar cap a endarrere, sinó no mirar o mirar sols amb un ull, veure el que ens convé i no voler veure el que ens desagrada.

Hem de mirar cap a endarrere, perquè qui no té memòria o la té distorsionada, no té història, i si no té història no té identitat, i si no té identitat ni memòria pateix una de les més greus malalties socials que es poguera patir: l’amnèsia col·lectiva, una mena d’alzheimer social.

La història, si és un instrument de coneixement rigorós, lúcid i alhora crític amb l’experiència humana, si ha de donar-nos idees per a saber com construir un futur més just, no té perquè ser un saber políticament correcte. En moltes ocasions no ho és. Ens posa a nosaltres, a la nostra espècie, a l’ homo sapiens/homo demens , davant l’espill i ens mostra fent guerres, expulsant moriscos, cremant heretges; ens mostra imposant als altres els nostre dogmes, considerant inferiors als altres per ser negres, dones o immigrants. Ens mostra també com es trenca el pacte social del 1978 (com ha fet el PP als darrers cinc anys) i s’introdueix al país la desigualtat social que tots els índex sociològics i econòmics (el coeficient de Gini, les enquestes de les ONG’s o les notícies de cada dia) ens demostren. 5Ens posa davant l’espill i ens fa veure com depredem sense cap mirament el planeta o (en altres paraules) com seguem l’herba de les futures generacions sense voler actuar i no per ignorància, sinó per conveniència… Monstres, sens dubte, però sols coneixent-los podrem esmenar-los.

Doncs be. Conèixer tota la violència política que va haver durant la guerra civil i la dictadura, ens posa davant de monstres recents de la història d’Espanya. La indiferència, l’oblit i l’amnèsia no ens fan millors. Pense, en canvi, que podrem millorar si ens reconeixem.

I feta aquesta consideració general, passe a definir alguns conceptes que crec necessaris per a argumentar perquè hem de construir una memòria democràtica . Centraré l’atenció en tres conceptes: memòria col·lectiva, memòria democràtica i història .

* * *

La memòria col·lectiva és una construcció social (o si es vol política) que elabora representacions col·lectives del passat, aporta cohesió social, valors, legitimitat, nodreix la identitat de les persones i les adscriu a una manera d’entendre l’experiència històrica. La memòria col·lectiva és plural: no hi ha una sinó que en conviuen o en poden conviure vàries, com passa sens dubte després de greus conflictes com una guerra civil. Inclou records filtrats amb inclusions i exclusions (per exemple la memòria d’un bàndol exclou o minimitza la violència política pròpia i emfatitza la del contrari), requereix ritus, símbols, commemoracions i té seguidors identificats en dita construcció. La memòria col·lectiva, tot i ser una construcció política, no és necessari que estiga escindida en dos memòries antagòniques.