AAVV - Quan tot semblava possible ...

El debat, doncs, hi era ben viu, i en alguns moments passional. Un dels articulistes més actius del moment, Baltasar Porcel, va generar una certa polèmica amb un article titulat «Les nostàlgies del país», en què sí bé afirmava que «sense una re-construcció no hi podia haver una construcció», referint-se a la Renaixença del segle XIX, considerava que aquesta tendència s’havia exagerat:

Però n’hem arribat a fer un gra massa. Hi ha moments, avui, que sembla que en la constitució del català, física i espiritual, hi entri la nostàlgia en la mateixa proporció que s’hi acumula el sistema nerviós o l’ànima immortal. [...] Hi ha persona, aquí, que està convençuda que el bullici turístic i els concursos de minifaldilla de la Costa Brava a l’estiu són anticatalans, i enyora els boscatges i les marines que pintava Joaquim Ruyra. D’altres imaginen que Barcelona, la veritable Barcelona, va desaparèixer el dia que les tertúlies i penyes dels anys vint es dissolgueren o foren escombrades.

Per això concloïa que

la nostàlgia que a vegades ens ha servit de crossa per a sostenir-nos, en certes ocasions ens pot arribar a anquilosar. No sempre s’ha d’anar a la coixa i gemegant. També s’ha de córrer. Els problemes d’avui són molts i complicats per capficar-nos massa en lànguides commemoracions. 33

Anar a la coixa o córrer, el contrast de dues imatges prou clares, en un moment en què els joves volien passar a una certa ofensiva i superar el resistencialisme. Naturalment, no tothom ho veia igual, i el debat estava servit. Unes setmanes més tard l’escriptor mallorquí va intentar explicar millor la seva posició en un nou article, «Fonaments i nostàlgies», en què es queixava que «hom hi confon la nostàlgia amb tot el que és valoració, estudi i estimació de la his tòria, de les arrels catalanes». 34Porcel contraposava clarament nostàlgia a història, també perquè assimilava aquesta nostàlgia a una imatge idíl·lica i irreal del passat del país, confrontada amb una història dinàmica del país real. Per això afirmava que «la preocupació pels fonaments del país no és nostàlgia, reblem el clau. És la “voluntat d’ésser” que definia Vicens Vives. És la “consciència vigilant” que analitzava Ferrater Mora». I així reivindicava els treballs de Ferran Soldevila, Jaume Vicens, Raimon d’Abadal, Miquel Tarradell, Francesc de B. Moll, Jordi Rubió, Joaquim Molas, Joan Fuster, Josep Ferrater Mora, tots ells indagant en aspectes del passat, dels fonaments, però allunyats de la nostàlgia.

Certament, l’acusació a Porcel era injusta, atès que segurament era la persona de la seva generació que més havia fet per donar projecció, més enllà dels estudiosos, als exiliats i/o arraconats des de 1939. Les seves sèries d’entrevistes, 35a Serra d’Or des de 1965 i posteriorment a Destino , des de 1967, van posar a l’abast del públic trajectòries prou conegudes, com les de Joan Miró o Antoni Tàpies, per posar exemples ben significatius, o d’altres de més compromesos, com els exiliats Josep Carner, Pau Casals o Josep Lluís Sert, entre d’altres. Amb motiu de la darrera entrevista, el desembre de 1971, explicitava la voluntat amb què havia fet aquella feina:

He corregut molt darrera dels mites del país, aquí dintre i a l’estranger. Personatges mitificats per haver emprès els camins de l’exili o per restar en la subterraneïtat interior, després de la guerra civil. I més o menys em glorio d’haver estat, en els últims trenta anys, l’individu que més ha esbombat i més ha fet conèixer, en els papers públics –els pocs permesos en català i els molts que circulen en castellà–, la realitat humana, intellectual i sociològica d’una gent marginada, a estones frenèticament. 36

De fet, quan es discutia sobre tradició el terme no era innocu. Àngel Carmona, que s’havia fet un lloc a les discussions de l’època en escriure Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons (1967), apostava en un article per clarificar la qüestió. Favorable a recuperar la tradició catalana, Carmona denunciava un Noucentisme que havia arraconat bona part de les arrels anteriors. Admetia que

hom no pot menysprear ni el treball ni la missió històrica que els noucentistes van complir: de la seva herència ens aprofitem encara. El Noucentisme va inspirar-nos una vocació de conducta civilitzada, d’asèpsia intel·lectual i feina ben feta que no podem desconèixer, 37

però alhora reclamava una síntesi generosa amb altres formes culturals:

Mutilem, en efecte, la nostra tradició si no veiem en l’obra de Pitarra més que una mena d’infraaristofanisme de suburbi, si creiem que Clavé distreia els treballadors de la seva vocació reivindicativa amb música romàntica, si en l’obra de Maragall no endevinem quelcom més gran que la inevitable carrincloneria petit-burgesa. No farem res de bo si no reclamem les nostres arrels més autèntiques; bé que ens diguem revolucionaris, així no passarem de revolucionaris de drugstore. Perquè no parlem tan sols del pretèrit, sinó d’unes arrels de bondat, d’alegria i de força creadora que, més o menys conscients, més o menys soterrades, al nostre poble continuen vivint. 38

ENFRONTAMENT GENERACIONAL?

Un dels moments culminants en aquesta tensió més o menys soterrada sobre la recuperació de la tradició va ser la polèmica produïda arran de la reaparició de la revista infantil En Patufet . El jove escriptor Terenci Moix fou un dels qui atacà més directament la reaparició de la publicació, i sobretot les reaccions de defensa, ja que mostrava que

l’honesta opinió pública catalana sembla massa ocupada en el fet que li hagin tocat En Patufet , que torna a semblar –junt a les evocacions paternals de Folch i Camarasa– el veritable fons cultural de la nostra ceba. Llàstima. 39

I reblava el clau dient que aquesta qüestió no interessava gens als joves, «que no disposen de temps per a ocupar-se de cadàvers. Ni que hagin estat declarats glòries nacionals». 40Joan de Sagarra va posar en aquest cas una mirada més analítica, assenyalant que molta gent acceptava el nou Patufet amb més raons sentimentals que no pas prenent seriosament les possibilitats pedagògiques i formatives de la revista. Encara més, sostenia que era impossible imaginar una publicació que no fos la rèplica de la d’avantguerra, considerada ja aleshores força superada ideològicament. Però sobretot, Sagarra posava l’èmfasi en què la polèmica sobre En Patufet «corre el riesgo de convertirse, si no se ha convertido ya, en un enfrentamiento generacional, de viejos y jóvenes». 41

Les reaccions contra Moix el van reafirmar en la seva posició. Feia poc que havia estrenat columna a Serra d’Or , amb el significatiu encapçalament «Gent jove, pa tou», i va aprofitar-ne una per convertir la polèmica arran d’en Patufet en un senyal del tancament de la cultura que es volia recuperar, i de retruc, del fet que allunyava les noves generacions d’aquesta cultura. En paraules de l’escriptor:

En ple any 1969, sembla com si els pocs òrgans difusors –és a dir, els mass media – amb què compta la cultura catalana, s’entestessin a romandre d’esquena a la joventut, tot posant en pràctica tempteigs de ressuscitar tot un tradicionalisme atrotinat. Jo mateix, en escriure un article anti-Patufet que va fer que mig Catalunya se’m tirés al damunt, vaig experimentar en carn viva els espetecs d’aquest corrent que, abans de morir del tot, encara vol fer de les seves. I de fet, en fa. Naturalment, el primer que aquell esperit pairalista –per entendre’ns– va fer, consistia a declarar-me anticatalà, recurs ben fàcil per a aquells que ignoren que l’única forma de ser català amb unes certes possibilitats d’eficàcia és ser-ho tocant de peus a terra. 42