AAVV - Quan tot semblava possible ...

I reblava el clau tot dient:

Tancats en el record d’una melangia pre-bèl·lica, els nostres atacants oblidaven, sens dubte, que cap país no pot viure de fantasmes. I per a molts joves que he conegut, Catalunya viu més de fantasmes que de realitats. Vet aquí un dels factors que provoquen, a parer meu, l’allunyament d’un jovent que sap distingir entre una cultureta morta –que els mass media catalans intenten de conservar ben momificada– i una cultura que els pugui servir per a llur desenvolupament en un món que no s’acaba ni comença en la nostra àrea lingüística. Un jovent que comprarà la Lectura de Marcuse de Castellet no pas perquè estigui escrit en una determinada llengua, sinó perquè implica, per a ells, una explicació del món en què viuen i del seu moment històric. El mateix jovent que no llegirà els articles sobre el raïm del Penedès, el senyor que va donar la mà a Mestre Pompeu un dia d’estiu, aquell capellà que guanyà els Jocs Florals el 1908 i tantes foteses com determinades mentalitats –molts abundoses, per dissort– pretenen fer passar per efemèrides nacionals. 43

El director del setmanari Tele/Estel , Sempronio, va intervenir en la polèmica amb un punt de vista interessant. D’una banda, destacava que la polèmica sobre el tipus de contingut del reviscolat Patufet era molt vella, i que ja als anys vint molta gent retreia al periòdic infantil el sentimentalisme i el cofoisme. Es tractava, per tant, d’una polèmica molt vella, a la qual no trobava gaire sentit. No era, al seu parer, una polèmica generacional, ja que feia gairebé mig segle també hi havia opinions contràries al Patufet. Reclamava, però, que els crítics actuessin creant:

Per a matar definitivament l’esperit patufetista (si és que es creu convenient matar-lo) hi ha una solució: esgrimir l’arma de les pròpies obres, escriure, dibuixar, prodigar la imaginació, treballar de ferm per inculcar als infants de Catalunya uns nous i millors gustos. 44

I de la polèmica en treia una darrera conseqüència de més calat: «En un país normal hi pot conviure tothom. Per què Catalunya hauria d’ésser l’excepció?».

De fet, el setmanari Tele/Estel , en aquells moments l’únic en llengua catalana, va ser el subjecte de la polèmica. A l’estiu de 1969 va haver d’aturar la publicació per la crisi que patia, i va ser aleshores quan Terenci Moix, que n’havia estat col·laborador en una primera etapa, va aprofitar per criticar el setmanari amb l’argument fonamental de no haver prestat prou atenció al que interessava als joves. L’article és plenament definitori dels termes en què es plantejava aleshores la dicotomia entre vell i nou, amb els referents del nou cànon d’autors que s’havien anat configurant al llarg de la dècada. La cita és una mica extensa, però paga la pena:

No sé fins a quin punt tinc dret de fer retrets, però de tota manera me’l prenc, el dret, i passo a recordar aquella etapa primerenca de T.E. en què complia una tasca, amb un tiratge satisfactori, per a un abast que havia comprès molts joves i tot. Deixar-se perdre aquest públic ha estat la falta que no podrem perdonar mai a una revista que hauria d’haver sabut no caure allà on alguns esperaven que caigués; és a dir: en la Catalunya que més pot repel·lir la joventut, i que jo sintetitzo en el mel i mató. I era una llàstima. Era penós de veure articles de cinc fulls sobre totes les barbes de la Catalunya de l’any de la picor, mentre tants noms perfectament afaitats haurien pogut fer un setmanari digne, sense que calgués espantar ningú. N’hi ha tants, d’aquests noms! Diguem-ne uns quants: Castellet, Molas, Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Marco, Solé-Tura, Joan de Sagarra, Gabriel Ferrater i tots aquells que formen part d’una cultura catalana viva. Però parlar de cultura catalana viva potser fa massa basarda. Potser els fantasmes són més tranquil·litzadors. I Tele/Estel va ser la contribució més inapreciable que cap poble del món hagi fet mai a una antologia de la necrofília. 45

I acabava el seu al·legat amb una nota que volia ser provocativa:

Jo, particularment, no en culpo ningú. Però em dol que el nostre primer setmanari l’hagi dinyada sense haver estat ni remotament nostre. Perquè, escollint un exemple a l’atzar, un servidor, que es prea de ser més català que la dallonses, entre un poster dels Xiquets de Valls i un altre de l’Ursula Andress es queda amb l’Ursula, mal que sigui suïssa. Esperem que Tele-Estel aprengui alguna cosa de l’experiència present i entengui d’una vegada que Catalunya serà un fet dinàmic o no ens interessa. 46

Observador i protagonista alhora, Manuel Vázquez Montalbán va escriure a Triunfo a principis de 1970 un article que explicava perfectament la percepció d’alguns dels joves, i possiblement sintetitzava la opinió que tenien molts d’ells. L’article s’intitulava «Amigos y enemigos de la cultura catalana». En la seva diagnosi, evidentment l’escriptor barceloní no podia oblidar la repressió específica que havia viscut la cultura –i específicament la llengua– catalana d’ençà de 1939, però també es referia a l’ús més o menys folkloritzant d’alguns referents culturals catalans, com Joan Maragall, o la sardana, que es convertien en tòpics d’ús ritual per part de suposats interessats en la cultura autòctona. Ara bé, pel que ens interessa explicar ara convé posar l’accent en un apartat de l’article que titulava significativament «Conservadores y taxidermistes». Vázquez valorava molt els qui havien salvaguardat la cultura en l’etapa resistencial, sobretot per les condicions en què ho havien hagut de fer, però creia que es corria el risc de sacralització. En les seves paraules

Esta precariedad civil, histórica, ambiental ha agudizado la liturgia conservadora de que se revisten los sacerdotes de la cultura catalana y ha condicionado un tanto el papel de sepultureros y taxidermistas que algunos han ido adquiriendo, verificando una vez más que hay amores que matan. 47

El quid de la qüestió era que «la situación anormal o prenormal, en que se desenvuelve la cultura catalana, no permite una batalla frontal con estos abnegados sacerdotes», que quan es veien desbordats per propostes noves emetien senyals d’alarma que «les hace objetivamente tan intolerantes como al integrista del centralismo». No obstant aquestes afirmacions, Vázquez era conscient que l’hipotètic xoc entre vells i joves no tenia les mateixes conseqüències en una cultura com la catalana: «Así como una ruptura del código unitario vitaliza a toda cultura, en el caso de la catalana, la excepcionalidad de su gestión a nivel de cultura de masas, cuestionan en gran manera el caràcter vitalizador de esa ruptura». I per això reclamava tolerància entre tots els agents implicats com a conclusió final:

Los intolerantes son los enemigos de la cultura catalana. Los que reivindican un monopolio «carca», basado en las meras razones de una sentimentalidad ejercida en exclusiva, pueden ser también enemigos de la cultura catalana. Y pueden serlo también los que hacen «tabula» rasa con las conquistas de un pasado difícil, inmediato y no del todo superado.

Vist des de dins mateix del conflicte, l’escriptor Ferran de Pol, que havia patit l’exili fins a 1948, advertia que les contraposicions entre joves i vells eren irreals, fruit d’una visió ingènua i immadura dels joves que les proclamaven. I també intentava explicar que no era cert que els vells, quan eren joves, construïssin el món que van voler, tot recordant com molts van viure guerra, camps de concentració, exilis,... D’aquesta manera volia refredar aquest possible antagonisme, assenyalant que tots eren en el mateix sac:

Una mica de calma, tots plegats. Perquè, criatures desvalgudes, tots, joves i vells, vells i joves, tots ens trobem dins del mateix sac. I quin sac... No ens esgarrapem. No és cap mèrit ser jove, ni cap culpa arribar a vell. Que cadascú amolli el seu miol, vellutat i passional els joves, enyoradís i trèmul els vells. Però amb calma, cadascú al seu torn. D’altra banda, no s’hi val a empènyer. Deixem que l’home es declari vell quan se’n senti. No assenyalem, que es moren... O, si ho voleu dir d’una altra manera, més o menys paròdica: «Vell sigui qui per vell es tingui». 48