AAVV - Quan tot semblava possible ...

No hi ha dubte que la revista Serra d’Or va tenir un paper central en l’establiment d’un nou cànon cultural des de la seva aparició el 1959. La monografia que li va dedicar Carme Ferré mostra una redacció força jove i plural ideològicament, que potser és la que va mantenir d’una manera més equilibrada una evident recuperació de la tradició, molt especialment literària, amb una orientació crítica sobre les idees del present. No sembla que, en aquest cas, la feina a la revista de persones com Oriol Bohigas, Alexandre Cirici o Miquel Porter estiguessin forçats a triar entre suposades línies divergents –tradició o crítica contemporània. Sembla, en canvi, que combinaven l’interès a explicar (i reivindicar) una tradició cultural progressista, alhora que es posicionaven sobre els corrents coetanis internacionals. 25Amb molta menys difusió seguí un camí semblant Criterion , publicació dels caputxins que en una data tant reculada com 1961 ja va dedicar un dels seus números a «Aspectes de la cultura catalana actual», 26de factura desigual, fins i tot polèmica, però amb valors solvents com els tres citats més amunt. 27

Un altre exemple, molt circumscrit i de la clandestinitat, però significatiu és el de Nous Horitzons , la revista teòrica dels comunistes catalans del PSUC. En la primera fase d’aquesta publicació, quan la direcció era a París, va publicar articles referits a icones culturals de l’avantguerra com ara Joan Maragall, Joan Salvat Papasseit, Antoni Rovira i Virgili, o a referents de la primera resistència, com Carles Riba. Un tipus d’articles que van desaparèixer quan la redacció va passar a Barcelona, a partir de 1967, a mans d’una nova generació de l’interior que posava l’accent en les anàlisis de la cultura catalana del moment i en la seva connexió amb la crítica cultural internacional. En pocs anys l’evolució hi havia estat molt rellevant. 28

Els catàlegs editorials també són una font interessant per incorporar a aquest debat. 29Hi havia línies absolutament contraposades. Quan es radiografia el panorama editorial català dels anys seixanta se sol posar l’accent en el paper capdavanter d’Edicions 62, tant per la seva capacitat de posar a l’abast una gran producció en llengua catalana com per la intencionalitat del seu catàleg. Si ens fixem en aquest catàleg veiem que l’horitzó fonamental per a Josep Maria Castellet i el seu equip era el debat promogut per veus de postguerra com ara Joan Fuster, Paco Candel o Antoni Maria Badia i Margarit, sobre temes d’actualitat; i una revisitació històrica que passava gairebé en exclusiva per la literatura, amb Joaquim Molas que hi exercia de gran orientador. En els anys seixanta van ser comptades les excepcions en què va participar de la recuperació històrica catalana (amb excepcions notables com l’obra de Pierre Vilar, o de la Josep Benet sobre Joan Maragall), i sobretot de l’etapa republicana. L’accent en la tasca d’Edicions 62, 30i la seva gran aportació anava en una altra direcció, que era la de les traduccions al català d’autors coetanis de rellevància internacional, que en el camp de l’assaig d’idees anaven de Gramsci a Marcuse, passant per Freud, Maritain, Lukács, Sartre, Engels, per citar alguns noms ben significatius. No es tracta que les dues línies de treball assenyalades fossin incompatibles, però és evident que l’accent es va posar en aquesta segona opció. En canvi, propostes molt més modestes empresarialment, i possiblement amb menors pretensions intel·lectuals, van fer d’aquesta història recent el seu cavall de batalla. La més significativa seria l’aposta de Pòrtic, que va encetar la seva activitat el 1963 amb les Memòries polítiques (1890-1917) de Claudi Ametlla, i potser també una part de l’activitat de Proa.

En un camp més abocat a la recreació d’un univers simbòlic català és interessant fixar-se en col·leccions que volien arribar al gran públic, amb productes senzills de vocació popular. Per exemple, la col·lecció de biografies populars que va llençar l’editorial Alcides, que va començar el 1962 amb els dos primers volums dedicats a Josep Maria de Sagarra i al futbolista Ladislau Kubala, i que incloïa personatges del món cultural autòcton, des de coetanis com Victòria dels Àngels, Capri o Raimon fins a algun nom més compromès, com Pompeu Fabra, Margarida Xirgu i Josep Carner –que encara eren a l’exili– i Carles Riba, referent de la resistència cultural. Òbviament, en tots els casos havia d’obviarse el seu compromís polític. Un altre cas seria la col·lecció «Quaderns de Cultura» que va llançar la potent editorial Bruguera el 1966. Es tractava d’una aposta específica i modesta feta des d’una editorial que, a diferència de les que hem esmentat fins ara, tenia una clara vocació comercial. Si fem un cop d’ull als seus trenta primers volums s’observa un equilibri entre textos sobre temes històrics, com ara la Mancomunitat o biografies de personatges com Joan Maragall, Josep Anselm Clavé o Joan Prim, a la vora de temes universals (el teatre, la vida sexual, l’automòbil), i un altre conjunt de volums de temes candents, com les classes socials a Catalunya, el problema de l’habitatge, els problemes lingüístics o el catolicisme i el moviment obrer. La presència d’aquests darrers temes en una col·lecció de petits volums populars indicava l’interès per oferir els debats més rellevants del moment. Com ja s’ha indicat, el possible rescat de la tradició tenia com a referència més moderna la Mancomunitat.

Sembla evident que la reconstrucció cultural dels seixanta necessitava d’uns referents històrics que difícilment podia tenir, precisament perquè la dictadura franquista imposava uns límits força estrictes a aquesta recuperació. Tergiversació i/o usos parcials per a la història més reculada, fins als noms més rellevants del segle XIX, però restriccions més marcades o totals pels personatges del segle XX que podien ser més atractius, molts dels quals havien marxat i mort a l’exili, o eren reclosos a l’exili interior. Per això abundaven unes referències pretèrites sovint explicades de forma acrítica, que esdevenien interessants pel simple fet que eren part de la tradició catalana silenciada fins aleshores. Òbviament, aquesta mena de tractament, clarament ancorat en una fase resistencialista, i promogut per personatges d’abans de la guerra difícilment podien interessar els joves que protagonitzaven la reconstrucció cultural, especialment aquells vinculats a unes ciències socials que utilitzaven nous mecanismes per entendre la societat. Fruit de tot plegat, a mesura que sorgien nous actors en aquell precari món cultural es posava a prova la vigència de la concepció resistencialista, i de l’historicisme acrític que li era implícit. A més, cap a mitjans dels seixanta el debat sobre aquest paper del passat coincidia amb el protagonisme dels joves estudiants i dels primers professors contestataris arran de la Caputxinada (1966) o amb les escletxes que oferia la Llei de premsa i impremta del mateix any. A partir d’aquella llei fou autoritzat el primer setmanari en català d’ençà 1939, Tele/Estel , que va ser als quioscs fins a 1970, i que és un espai privilegiat per copsar les contradiccions en què es movia la dinàmica cultural catalana entre 1966 i 1970, especialment entre la tradició i els reptes contemporanis. El seu director, el veterà Sempronio, 31tenia al seu davant uns lectors que es trobaven dividits entre

aquells que ens atribueixen una mena de nostàlgia del passat, ensems que cert esperit casolà, i aquells altres que voldrien, al revés, que el setmanari dediqués atenció preferentíssima, gairebé exclusiva, a la divulgació de les tradicions, a l’exaltació dels valors nostrats. 32