AAVV - Quan tot semblava possible ...

Aquest paisatge cultural i intel·lectual que va viure el 1939 com una mena d’any zero va evolucionar molt lentament al llarg de la dècada de 1940 i els primers anys del decenni següent, tot i que a la fi de la Segona Guerra Mundial la dictadura franquista va entendre que li podia interessar un ús més decidit de la instrumentalització dels elements més folklòrics de la catalanitat, que podia presentar com una mostra de permissivitat. Ara bé, la repressió a l’interior i l’ofec aclaparador de la cultura oficial franquista va aconseguir un trencament cultural, si més no en l’espai públic, en les principals plataformes culturals, d’ensenyament i periodístiques. Els efectes d’aquest forçat silenci van ser molt profunds i estesos. L’únic element de contrast era una resistència forçada a recloure’s en les catacumbes i el manteniment d’una dinàmica notable a l’exili, encara que per raons òbvies la seva activitat era més aviat de testimoniatge. Així les coses, el clima cultural que es podia viure a l’interior era majoritàriament pobre i en clau d’adoctrinament, amb tots els espais intervinguts per les autoritats. El pes de la guerra civil era aclaparador, paralitzant, i les mostres de dissidència cultural no tenien cap possibilitat d’expressió pública. No es tractava, però, només de la derrota dels valors democràtics, de les diferents tendències de l’obrerisme i del catalanisme. S’hi anava més enllà encara. La derrota de la República i de la Generalitat, amb tots els conflictes interns que havia experimentat la societat durant la guerra civil implicava una societat molt dividida políticament, amb moltes ferides. No es tractava només de la divisió entre vencedors i vençuts; hi havia vencedors convençuts i vencedors més circumstancials, forçats a decidir-se davant la dualitat de la guerra. També hi havia moltes diferències entre els derrotats, enfrontats entre ells durant la mateixa guerra, i que ara s’acusaven mútuament de la derrota. Totes aquestes intricades relacions farcides de conflictes s’expressaven en clau de sectarisme, de desconfiança política. Encara que sabem perfectament que és impossible parlar de la cultura com un element autònom de cosmovisions ideològiques i polítiques diferenciades, les circumstàncies de 1939 ajudaven a carregar de connotacions negatives les confrontacions polítiques.

Per contrast, en els cercles dels derrotats la cultura i els seus protagonistes assolien una sobrerrepresentació, 9percebuda com a garant del manteniment d’un projecte col·lectiu, que no hi trobava altres formes de canalització. La cultura podia ser, doncs, un espai d’intersecció de persones molt distants políticament. No debades alguns conspicus falangistes havien tingut especial interès a desprestigiar les persones més representatives de la cultura catalanista, veritables icones socials. Per exemple, la sèrie d’articles que Solidaridad Nacional va publicar sota l’epígraf «Fantasmones rojos» s’havia acarnissat especialment amb persones com ara Pompeu Fabra, Pau Casals o Pere Bosch Gimpera.

Sigui com sigui, la cultura catalana que volia ser fidel al fil traçat des de la Renaixença només va poder aspirar a sobreviure en la clandestinitat o en petits cenacles –alguns parcialment tolerats des de la segona meitat dels anys quaranta–, sota el signe de la resistència. I la resistència va conduir al resistencialis-me, una forma d’operar en què òbviament allò rellevant era la supervivència. El zel repressor i controlador de les autoritats era tant gran que no podien aspirar a res més. L’excepcionalitat s’imposava a qualsevol somni d’una vida cultural normalitzada, i això derivava en un forçat consens compartit per aquests nu-clis resistents. Aquesta situació generava una forçada unanimitat, en què les diferències s’havien d’obviar per posar l’accent en tot allò que podia cohesionar el nucli resistent, el que de manera potser exagerada Salvador Giner ha qualificat com a «comunió». 10Al marge de quin sigui el qualificatiu més adequat, aquesta excepcional unanimitat acompanyada per la idealització del passat cultural d’avantguerra esdevindrien elements centrals en les discussions que s’obririen a finals dels seixanta.

Si tornem, però, a la contextualització cronològica, és evident que la situació en què es van moure aquests nuclis resistents als anys quaranta no era la mateixa una dècada més tard. I, sobretot, no només havien canviat molt matisadament alguns dels condicionants, sinó que molt lentament el mateix món de la resistència també va anar experimentant canvis. Certament, en els anys cinquanta s’havia produït el retorn d’alguns exiliats, però aquest fet no impedia que la transmissió cultural s’hagués trencat, perquè els espais per refer els ponts eren mínims. Els joves formats a l’interior havien perdut el contacte amb els mestres exiliats, i els qui podien estudiar s’havien de conformar amb una universitat que amb prou feina arribava a mediocre, salvant comptadíssimes excepcions. Qualsevol vincle amb la cultura democràtica i catalanista, i amb una connexió amb una cultura lliure s’havia de buscar amb molt de voluntarisme i expressament, i passava per institucions com els Cercles de l’Institut Francès 11o algunes classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, 12activitats que arribaven a nuclis ínfims. No es produí, per tant, ni el relleu ni la pugna generacional, atès que s’hi vivia entre la necessitat de la supervivència i la indigència cultural oficial.

UNA CRONOLOGIA DECISIVA. ELS LLARGS SEIXANTA I LA CONSTRUCCIÓ D’UNA NOVA CULTURA

Aquest panorama va començar a canviar a mitjans de la dècada dels cinquanta, en paral·lel a la consolidació internacional de la dictadura i la progressiva superació de les penúries materials de la postguerra. Per dessota del Congrés Eucarístic, el pacte amb els Estats Units o l’ingrés a les Nacions Unides, i en paral·lel a aquests fets, la societat catalana, i molt particularment Barcelona, vivien l’habitual relleu generacional amb un component diferent, ja que la generació que començava a aparèixer en la vida pública era la primera que no havia participat (encara que l’hagués viscut) en la guerra civil. És aquesta base d’irrupció generacional la que explica moltes coses, però que no es produeix a tot arreu de la mateixa manera. En el cas barceloní convergiren petits moviments de naturalesa diversa i sense connexió.

Alguns tenen a veure amb el desengany amb la pròpia dictadura i el discurs falangista per part de joves idealistes que hi havien cregut. Aquest seria el cas dels promotors de Laye, 13que el 1954 van haver d’entendre forçosament quins eren els límits del règim, fins i tot per als qui eren els seus fills naturals, com per exemple Manuel Sacristán.

A aquests universitaris d’origen falangista s’hauria d’afegir un altre canal que hi aportava joves forjats en l’altre pensament oficial –el catolicisme– cap als afores de la dictadura. Un món catòlic omnipresent aleshores, i del qual sorgirien petits però significatius nuclis dissidents del nacionalcatolicisme. Possiblement el més rellevant des del punt de vista de la formació de nous nuclis intel·lectuals va ser el grup de joves que es van aplegar al voltant de la revista El Ciervo , 14amb els germans Joan i Llorenç Gomis o José Antonio González Casanova entre els noms més rellevants.

És clar que la jerarquia eclesiàstica seguia ben instal·lada en el nacionalcatolicisme, i que el catolicisme tenia moltes cares. També a mitjan dècada dels cinquanta es posava en marxa el CC (Cristians Catalans o Crist i Catalunya, el nom mai es va aclarir del tot), grup d’inspiració catòlica i catalanista, allunyat del discurs oficial, més abocat a donar cohesió a aquell sector i a l’activisme que no pas a la producció intel·lectual.