AAVV - Quan tot semblava possible ...

Finalment, en aquesta telegràfica radiografia, cal tenir present la creació de la primera cèl·lula comunista a la universitat, de la mà d’uns joves estudiants que serien la llavor d’una nova intel·lectualitat comunista.

Més enllà del que significava per a cadascun d’aquests sectors, interessa remarcar la pràctica simultaneïtat amb què s’hi van anar desencadenant. El tancament de Laye es va produir el 1954, el mateix anys que es va formar el CC i la primera cèl·lula universitària del PSUC; El Ciervo es va fundar el 1951, i va abraçar clarament una línia d’apertura, el que González Casanova anomena com el «Ciervo preconciliar», el 1958. Complementàriament a aquests moviments de joves de postguerra, un dels pocs joves d’avantguerra que havia aconseguit refer-se, publicava la primera reflexió important sobre Catalunya editada legalment des de la fi de la guerra. Era Jaume Vicens Vives 15que treia al carrer aquell mateix 1954 la Notícia de Catalunya , al temps que es fundava l’Agrupació Dramàtica Barcelona, 16una notable aposta per la renovació teatral que toparia de seguida amb el poder.

La coincidència de tots aquests moviments inicialment inconnexos ens permet situar en aquells moments un punt d’inflexió entre la resistència de postguerra i l’inici d’una nova fase que podríem anomenar de construcció d’una nova cultura, amb totes les dificultats inherents a la pròpia dictadura i al trencament de 1939, però estimulada pel dinamisme cultural internacional, que a més s’estava obrint a unes influències molt notables en el terreny de la cultura de masses; eren, doncs, molts ingredients que calia encaixar. Aquesta etapa és la que podríem denominar des de la perspectiva cronològica com els «llargs anys seixanta», que pràcticament es perllongarien des de 1954/56 fins a 1970. El punt d’arrencada sembla prou ben justificat amb la concurrència entre 1954 i 1957 de molts elements nous, que hem indicat sumàriament més amunt.

Situem la segona fita cronològica el 1970. En aquells moments els instruments culturals creats a l’inici del període (editorials com ara Edicions 62, entitats com Òmnium Cultural, el paper dels col·lectius democràtics als col·legis professionals, publicacions com Serra d’Or , etc.) s’havien consolidat, s’havia produït la liesson de la cultura i l’antifranquisme, i a més aquests sectors se sentien prou sòlids no sols per ser alternatius a una cultura oficial en franca decadència, sinó també i sobretot per a poder permetre’s un debat més obert a expressar les discrepàncies dins el magma heterogeni de la cultura antifranquista.

Naturalment, el plantejament d’aquest marc cronològic ben segur que pot grinyolar en algun sector específic, però creiem que és útil en termes generals. D’aquesta manera, podríem diferenciar entre una primera etapa resistencialista, una segona de construcció de la nova cultura, de creixement públic malgrat les restriccions, i, finalment, una tercera etapa a partir de 1970 marcada per un compromís polític més clar del món cultural i una diversificació de propostes i projectes.

En el seu estudi sobre la cultura catalana, l’equip dirigit per Salvador Giner també distingeix entre l’etapa marcada clarament per la postguerra, en què l’activitat cultural al marge del règim es caracteritza pel seu caràcter implícit, introspectiu i minoritari; diferenciat d’una nova fase identificada amb la dècada de 1960, quan va aparèixer una nova concepció de la cultura catalana, en bona mesura perquè «una novetat cabdal que aportà el decenni dels anys seixanta a la interpretació de la cultura catalana fou la irrupció del pensament marxista a les ciències socials». 17I posa com a exemple les diferències entre les interpretacions de la cultura catalana elaborades als anys cinquanta per Ferrater Mora o Vicens Vives, que «tenien un caire essencialista, encara que ho fossin només metodològicament», 18i la sociologització dels discursos sobre Catalunya dels seixanta, amb l’exemple omnipresent de Jordi Solé Tura amb Catalanisme i revolució burgesa .

Més específicament, en una anàlisi de la cultura centrada fonamentalment en la literatura en llengua catalana, Mercè Picornell 19situa el final del resistencialisme just en el vèrtex 60/70, entre el final d’un decenni i l’inici del següent. La importància d’aquest vèrtex es fonamenta en què justament en aquell moment les majors possibilitats d’expressió de la cultura catalana havien portat a constatar-ne les diferències. S’hi hauria trencat un cert pacte tàcit de consens, i es començava a parlar de crisi de la cultura catalana, alhora que s’obrien pas unes polèmiques inimaginables en una etapa de resistència. Certament, la proposta de Picornell és interessant; encara més perquè centrant-se en el camp de la literatura, la irrupció de l’anomenada generació dels 70 justifica més encara la seva tesi. Per a nosaltres el que l’autora mallorquina anomena vèrtex 60/70 és innegablement decisiu i útil, i de fet ho utilitzem en el nostre quadre cronològic. Vist des d’una perspectiva més general, no centrada en el territori literari, però, creiem que és útil diferenciar una etapa de resistència més estricta, de postguerra, d’una altra fase de presència pública molt més notable, que serien aquests llargs anys seixanta.

Així, doncs, sembla força operatiu poder referir-nos a l’etapa 1954-1970 com una fase ben definida en l’evolució de la cultura a Catalunya, que d’altra banda es veu enormement influïda per una dinàmica d’un món occidental en ple auge econòmic, amb l’inici de la Comunitat Econòmica Europea, i amb tensions com la produïda per la descolonització. No és per casualitat que fets aparentment allunyats de la realitat política catalana i espanyola com l’aixafament soviètic de la revolta d’Hongria (1956) o Praga (1968), o el Maig francès, tinguin a veure amb el sorgiment de generacions dissidents diferenciades. 20En qualsevol cas, l’arrencada d’aquesta fase es produeix amb un absolut protagonisme d’una nova generació on confluïen joves que procedien sobretot de famílies benestants, amb alguns poques excepcions. Molts d’ells havien començat ben instal·lats en les instàncies oficials de la dictadura, incloent-hi les eclesiàstiques majoritàriament complagudes amb el règim. El fet que molts d’aquests joves abandonessin a poc a poc el seu destí prefigurat com a futures elits de la dictadura suposava un fracàs de les instàncies oficials, incapaces d’oferir res atractiu malgrat disposar de tots els ressorts i mecanismes del poder. Potser una mica exageradament, Josep Maria Castellet va explicar que després de la desaparició de Laye , el 1954, tots els seus amics, independentment de la ideologia, ja s’havien convertit en antifranquistes. Una cosa semblant explicava Joan Gomis, d’ El Ciervo , a les seves memòries, quan posa l’èmfasi en la procedència benestant dels joves universitaris que començaven a promoure aquesta nova fase.

ELS ESTUDIANTS AL PARANIMF, MOSTRA PLÀSTICA D’UNA NOVA ETAPA

S’iniciaven, doncs, projectes culturals que anirien construint-se en parallel, utilitzant tant la clandestinitat com els espais legals, però explorant sempre quins eren els límits permesos per les autoritats. En aquest context té molta rellevància la primera acció que va desbordar aquests paràmetres, ja que va combinar totes dues línies d’acció alhora. Es tracta de la primera assemblea convocada pels estudiants de la Universitat de Barcelona al marge del Sindicato Español Universitario (SEU), la organització falangista a la qual havien de pertànyer obligatòriament. Es tractava, doncs, d’una convocatòria que depassava la pura conspiració i saltava a l’arena pública, amb tota la càrrega política que suposava reunir-se al marge de les instàncies oficials. Més encara, fer això al sí d’una institució que estava destinada a ser el lloc on s’havia de formar la futura elit del règim, en la qual es donava molta importància a l’enquadrament polític dels estudiants a través del SEU. Això significava que la petita minoria que havia de forjar la futura elit formada en els principis ideològics de la dictadura es rebel·lava contra l’estructura del règim que els era més pròxima, el SEU.