AAVV - Quan tot semblava possible ...

En aquest sentit convé recordar, encara que telegràficament, que habitualment descrivim com a principals característiques del món occidental sorgit de la Segona Guerra Mundial un ràpid auge econòmic (fins i tot miracle) i l’extensió de l’estat del benestar, elements que serien fonamentals per a l’estabilització de sistemes democràtics a bona part d’Europa, coincidint en el temps amb l’alineament de blocs provocat per la guerra freda. D’altra banda, és evident que les societats europees van viure en aquest llarg període transformacions molt rellevants tant des del punt de vista de l’estructura social, amb la progressiva minva de la classe obrera industrial tradicional, com també des de la perspectiva cultural, amb fenòmens rellevants tant des d’una mirada cultural en sentit ampli –canvis en els costums i relacions interpersonals– com en la força de productes culturals nous, especialment en camps com la música; tot plegat, en un context comunicatiu que va fer un salt decisiu amb la preeminència del vehicle audiovisual. El conjunt de fenòmens que hem citat molt sumàriament, i molts d’altres interrelacionats, han fet que historiadors com Eric Hobsbawm es referissin en el seu citadíssim Age of extrems a una revolució social i a una revolució cultural, fenòmens en els que adquiria un gran protagonisme la irrupció de la joventut com a grup social i el desenvolupament d’una societat de consum. És obvi que els processos socials i culturals es van gestant més o menys lentament, i que resulten difícils d’ubicar molt concretament en el temps. Aspectes com la terciarització econòmica i el progressiu accés a l’educació superior de sectors que abans la tenien vedada no tenen un dia i hora concrets. A més, els ritmes i la intensitat difereixen entre països, o entre les zones rurals i les més urbanitzades. No obstant això, en allò que denominem món occidental la dècada de 1960 està identificada com el moment central en el desenvolupament d’aquestes transformacions sòcio-culturals, i també en la seva percepció social. 1Certament que hi ha algunes fites concretes que poden servir de recolzament, però el més rellevant és la idea de procés; 1968, amb tots els seus significats i la seva irradiació, pot actuar en canvi com una referència còmoda però distorsionadora. Situats en aquest marc general convé afegir una altra consideració. Tenint en compte que en la Europa occidental dels seixanta hi havia dues dictadures molt consolidades –Espanya i Portugal– i una de caràcter més episòdic –Grècia–, fins a quin punt podem considerar que aquest procés de canvi sociocultural es equiparable al dels països que es desenvolupaven en un sistema democràtic. Certament, les diferències en l’evolució de la base econòmica era molt contrastada, però en canvi s’hi observa que tot i la diferència en els ritmes, la tendència de fons era similar, immersos tots en l’economia occidental i en un mateix bloc polític. De fet, alguns autors han cridat l’atenció en relació amb arrítmies que de vegades resulten exagerades, assenyalant que l’acceleració del procés de modernització estructural espanyol dels seixanta va reduir significativament algunes diferències; en qualsevol cas, es tracta d’un element de fons que no podem negligir. 2La qüestió més interessant es planteja, però, en relació amb els canvis de tipus cultural, en els quals l’existència o l’absència de llibertat d’expressió i difusió d’idees és una variable fonamental. Seria interessant analitzar, en aquest sentit, les diferències entre països mediterranis com ara França i Itàlia, contrastats amb Espanya i Portugal. No és una qüestió que pertoqui analitzar en aquest moment, però sí que convé constatar que les interrelacions eren més importants del que podria semblar inicialment, ja fossin produïdes de manera més o menys espontània, o generades per àmbits on hi havia un mercat cultural amb prou força per imposar una lògica comercial pròpia, com ara el cinema o la música. Dit d’una altra manera, en la dècada dels seixanta les polítiques oficials d’un estat dictatorial com el franquista seguien tenint una gran capacitat de condicionar, i fins i tot de prohibir, determinades manifestacions culturals. No obstant això, ja no podien impedir la «contaminació» del clima d’època internacional, que arribava per múltiples vies i es manifestava de formes molt diferents, des de les modes i les mentalitats que penetraven en forma de música o cinema o els nous ídols juvenils, sense oblidar la clivella en una visió monolítica de la religió catòlica que va suposar el Concili Vaticà II. Tot plegat, canvis estructurals, influència del marc internacional i progressiu canvi de mentalitat van anar de la mà concentrats en molt poc temps. 3

Centrat aquest text en la cultura catalana, 4car fer-hi una darrera consideració introductòria. El desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 i la implantació del franquisme no va tenir els mateixos efectes a les diverses cultures que es desenvolupaven a Espanya. 5En el cas de la cultura castellana és obvi que el desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 va tenir uns efectes intensíssims en el seu ecosistema cultural, amb la repressió de les seves expressions democràtiques i progressistes i, en general, de totes les que no s’ajustaven a la política oficial de la dictadura; i també va patir l’exili dels seus creadors més rellevants. La cultura oficial franquista va esdevenir un botí de guerra en favor de les posicions més reaccionàries. La cultura castellana, però, no va ser qüestionada com a tal. Per una banda va veure amputada una part de la seva riquesa, però per una altra banda una part dels seus autors i de la seva tradició esdevenia la cultura d’un estat autoritari i tenia totes les possibilitats de desenvolupament. Clar que aquesta consideració només era vàlida per al món cultural que s’identificava amb els valors i la mentalitats dels guanyadors.

Pel que fa a la cultura catalana, la seva amputació va ser doble, ja que la política oficial no només va condemnar-ne les expressions progressistes i democràtiques, sinó que també va negar inicialment tota la producció pel simple fet de ser escrita o difosa en llengua catalana, atorgant una significació pejorativa a qualsevol producció simplement pel fet de ser vehiculada en aquest idioma. Més endavant, la restricció més absoluta hi va ser substituïda per una política que pretenia modificar les significacions de les restes autoritzades; d’aquesta manera ho convertia tot plegat en un espai cultural arcaic i residual, amb una connotació folklòrica i localista, allunyada dels debats culturals de la modernitat. En aquest procés el paper assignat a la llengua catalana esdevenia una qüestió central.

Valguin aquestes línies per indicar simplement que no podem oblidar aquests aspectes a l’hora d’endinsar-nos-en en una focalització específica, a saber, el del desenvolupament de la cultura catalana en el context espanyol i europeu en la dècada de 1960.

EL PUNT DE PARTIDA: ENTRE LA HOSTILITAT OFICIAL I EL RESISTENCIALISME

És prou conegut que la seqüència cultural que s’havia iniciat el segle xix amb la Renaixença i havia continuat amb el Modernisme, el Noucentisme i la voluntat de democratització i popularització expressada durant la Segona República va quedar bruscament tallada amb la instauració del franquisme. 6Des d’aquell moment, el panorama cultural català es va caracteritzar per la uniformització en relació amb la cultura oficial promoguda des de les estructures culturals, educatives i periodístiques dirigides directament i/o controlades per l’Estat. Ben poca cosa va quedar del que s’havia construït fins aleshores, amb un trencament molt fort, certificat amb un nombrosíssim exili d’agents culturals i la desaparició de les plataformes i espais que havien promogut la dinamització cultural, des de diaris a associacions o la mateixa acadèmia, amb l’Institut d’Estudis Catalans. Òbviament, la desaparició d’aquest ecosistema cultural va ser substituït per un altre que li ho devia tot al fet d’haver-se situat, per grat o per força, en el bàndol guanyador de la guerra. Era, en realitat, una part del botí de guerra. Disposaven de tots els instruments al seu abast, i en molts casos comptaven amb enormes possibilitats per ocupar el buit deixat pels expatriats i pels exiliats interiors. No cal dir que la implantació d’aquest projecte cultural franquista posava l’accent en una cultura espanyola que en bona mesura s’identificava amb la cultura castellana, a la qual calia sumar en cada lloc el seu ingredient local. 7La imbricació entre la cultura unitària oficial i aquests elements locals va esdevenir una qüestió clau, relligats tots per un valor superior que els agermanava, la tradició. No obstant això, hi havia territoris on aquesta tradició havia estat un vector important, encara que no exclusiu, de projectes polítics que no encaixaven amb la visió de l’Espanya franquista, com ara el cas del catalanisme. En casos com aquest calia seleccionar quins elements d’aquella tradició podien ser digerits correctament dins el projecte cultural franquista. 8En aquest cas, les accions empreses es van moure entre la tergiversació i la instrumentalització d’elements culturals que construïen un discurs oficial que parlava d’una Catalunya real, que es confrontava amb la Catalunya ideal que hauria propugnat la cultura del catalanisme.