AAVV - Quan tot semblava possible ...

El que s’ha explicat podria semblar un plantejament pensat sobretot per a una història dels intel·lectuals, o d’allò que sovint anomenem alta cultura. Des de la nostra perspectiva, aquesta mirada seria incompleta si no es tenen en compte dues altres variables. Una de més específica, que és l’acció des del mateix règim. L’altra, més general, és la necessitat de tractar en paral·lel les diferents expressions de la cultura de masses, ja sigui la televisió, el cinema, el còmic, la premsa satírica i la cultura popular. No sols es tracta de l’anàlisi de nous llenguatges en la creació i la transmissió cultural, sinó que també esdevenen indicadors de consum cultural de sectors majoritaris de la societat. D’altra banda, es evident que massa vegades l’anàlisi de totes les formes d’expressió cultural (editorials, revistes culturals, premsa de masses, arts plàstiques, cinema, televisió...) es fa des d’una perspectiva molt interna. És lògic que això sigui així en un primer estadi de la recerca, però el nostre projecte s’ha plantejat des del propòsit d’arribar a una anàlisi conjunta de tots els estrats culturals, amb el convenciment que només així podem elaborar una veritable història cultural, considerada en tota la seva complexitat.

Des d’aquesta perspectiva, i en el marc del projecte de recerca «Las bases del cambio cultural en España (1960-1975)», els articles que s’apleguen en aquest volum tenen la voluntat d’incidir des de l’estudi de cas en el debat sobre els canvis culturals des dels inicis dels seixanta fins a la fi de la dictadura franquista. Tot i que en un projecte col·lectiu sempre són difícils d’establir les fronteres entre les diferents contribucions, grosso modo hi podem distingir entre un conjunt de treballs dirigits a examinar aspectes de la història intel·lectual i un altre grup de recerques adreçades a l’àmbit de la cultura popular, els mass media i les arts. És un projecte que aplega investigadors de cinc universitats, alguns dels quals ja han col·laborat en projectes anteriors, i dels quals cal destacar que s’aproximen a la temàtica proposada des de disciplines distintes (història, filologia, història de l’art, història de la comunicació), raó per la qual realment es pot qualificar el projecte com a interdisciplinari.

Pel que fa al primer bloc, i seguint des dels treballs més panoràmics fins a aquells altres més específics, el volum s’obre amb una proposta de qui signa aquesta introducció en què es prova d’explicar la significació cultural dels anys seixanta en la cultura catalana, tant amb relació als períodes anterior i posterior, com per explicar la forma en què persones i grups van fer néixer plataformes culturals d’intervenció, des de Serra d’Or a Edicions 62, que van protagonitzar un veritable procés de reconstrucció cultural. Resseguint les biografies i les realitzacions més rellevants, la presència pública i l’emergència d’una nova generació, s’analitza la forma i el contingut del cànon cultural que es va anar establint, en una conjuntura en què el món occidental vivia una enorme efervescència cultural, social i política, farcida de noves propostes, que els joves intel·lectuals catalans –amb enormes dificultats per tenir referències sòlides– havien de incorporar. En sintonia amb aquest plantejament, Jordi Casassas fa un balanç del desenvolupament cultural de l’àmbit lingüístic català mitjançant la comparació entre dues activitats que van ser una mena d’estats generals de la cultura. Ens referim als dos congressos de la cultura catalana celebrats en aquest període; el primer, que es feu clandestinament entre 1961 i 1964, i el segon, de 1975 a 1977, iniciat en ple franquisme, però dut a terme sobretot en els anys de la transició. El contrast entre aquests dos projectes permet avaluar el salt endavant que va fer la cultura catalana antifranquista en un lapse de temps molt curt.

Com ja s’ha dit, una de les qüestions centrals en aquest procés de reconstrucció era l’ús del passat i el paper de la tradició, aspecte tractat en l’article anterior, i aprofundit en els textos de Giovanni Cattini i Jordi Roca. L’article de Cattini ho analitza resseguint les activitats d’un grup de vells republicans que havien marxat a l’exili en acabar la Guerra Civil i que maldaven per mantenir una certa activitat pública després del retorn. Des de les aportacions literàries o intentant rememorar el món republicà a la premsa de l’època, el seu paper patia moltes limitacions. No podien explicar-se del tot per mor de la censura, i els costava connectar amb una nova generació forçosament ignorant del món de l’avantguerra. Tot i això, la seva producció tingué una certa difusió, especialment la literària, centrada en l’odissea de l’exili, la derrota de la guerra o les memòries lligades a la vida sociocultural d’abans de la guerra. És evident que una manera de mesurar el coneixement d’aquella història immediata entre el públic lector és saber el ressò que aquests continguts tenien en publicacions de referència. Jordi Roca tracta en el seu text precisament d’això, tot analitzant quin tipus de referència a la història contemporània d’Espanya es va fer en la revista setmanal Destino , sense dubte la publicació de quiosc predilecta dels lectors il·lustrats d’aquells anys. El treball de Roca estudia com l’aleshores director de la revista –Santiago Nadal– publicà i encarregà assaigs per escriure una història d’Espanya en què se subratllés el paper positiu que havia tingut la monarquia liberal parlamentària, clau per garantir un establiment futur d’un règim democràtic.

La dinàmica de canvi d’aquells fa aparèixer nous protagonistes i nous temes de debat, però també certifica l’interès envers el món dels vençuts de la guerra. En aquest sentit, l’article de Giovanni Cattini ens acostava als intents d’alguns republicans a mantenir la seva presència –més o menys camuflada–, mentre en el cas de l’anarcosindicalisme va ser diferent. Teresa Abelló ens aproxima a aquest món, l’opció que havia estat majoritària entre els treballadors catalans abans de la Guerra Civil, i que en els anys seixanta estava en una posició francament residual. Davant aquest declivi, una part important de l’energia que els quedava es va dedicar a rememorar el passat del moviment i de la seva organització més important, la CNT. En aquest sentit, la història es va convertir en el refugi –no exempt de pugnes– dels seguidors del moviment llibertari, que tot i assolir la seva reunificació organitzativa el 1961 ja formaven més part del passat que del futur.

Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per l’actitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits d’allò que es podia fer públic. En aquesta direcció s’encamina l’estudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. L’estudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de l’escriptor era «contribuir a la ruptura d’estructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». L’anàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, l’article utilitza les fonts de l’Oficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de l’escriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució d’August Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri d’Informació i Turisme des de l’arribada de Manuel Fraga, i molt especialment l’any 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi d’orientació, que el porta a concloure que al voltant d’aquell 1964 cal situar per al cas català les bases de l’anomenat tardofranquisme.