AAVV - Quan tot semblava possible ...

A Madrid havia succeït un fet similar un any abans, però això no passa per alt que a ulls de les autoritats la rebel·lia d’aquella minoria d’extracció social benestant causés sorpresa i estupor. Els estudiants es van plantar ni més ni menys que davant Torcuato Fernández Miranda, director general d’ensenyament universitari que es va desplaçar expressament a Barcelona, preocupat perquè després dels fets a la Universitat de Madrid de l’any anterior començava a veure que la universitat se li n’anava de les mans.

Els sis-cents estudiants presents a l’Assemblea del Paranimf 21van posar en qüestió el SEU i tot l’entramat oficial, i van marcar un punt d’inflexió, el pas de les conspiracions a una acció opositora. Eren molt heterogenis ideològicament, però tenien en comú l’aversió a la dictadura. Els líders més destacats a l’interior del Paranimf van ser el carlí Domingo Madolell i el socialista Francisco Foncillas, noms que posteriorment van passar bastant desapercebuts. L’assemblea del Paranimf va posar de relleu el paper temorenc dels professors, i sobretot la manera en què es va tramar una protesta tant precària com il·lusionada. Les percepcions d’alguns dels seus protagonistes són molt eloqüents: Ramon Garrabou explica que «era molt emocionant, tenies la sensació que estaves fent una gran transgressió» i Luis Goytisolo reconeix que «l’èxit del tancament va ser inesperat».

Hi ha dades molt significatives de l’època, com que després de la lectura del manifest, l’estudiant Foncillas va començar a resar un pare nostre, que va ser seguit per la majoria dels congregats. I d’altres que formen part de l’èpica de la protesta, amb Núria Sales fent repicar les campanes de l’edifici. La confrontació era molt dura, i per això la repressió també ho va ser. La policia va entrar a la universitat per primer cop des de la instauració del franquisme i tots els qui havien estat al Paranimf van passar per la comissaria: 270 estudiants van ser suspesos d’estudis per un any, 300 van ser obligats a pagar una doble matrícula, i 22 van ser detinguts i jutjats. A més, els nois van rebre un segon càstig en incorporar-se al servei militar, degradats de les milícies universitàries a soldats rasos. Joaquim Marco explica que el tinent coronel el va rebre dient-li que era «un mal estudiante y un mal espanyol».

No hi ha dubte que l’assemblea del 1957 va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns fins i tot afirmen que hi ha una generació del Paranimf. No obstant això, la força de la Caputxinada de 1966 ha eclipsat massa sovint la rellevància d’aquella assemblea pionera. En qualsevol cas, la protesta del Paranimf, reprimida per les autoritats, posava de manifest l’emergència d’una generació estudiantil capaç d’articular-se en contra de l’ofec ideològic i organitzatiu del SEU, amb un discurs clarament antidictatorial. Aquell fet, en una universitat molt petita on la major part dels estudiants pertanyien a famílies benestants, i on s’havia de formar la futura elit dirigent del règim, va tenir un impacte certament molt notable.

Pel que ara ens interessa, l’Assemblea del Paranimf fou significativa per diverses raons: d’una banda, el seu sorgiment molt poc orgànic, d’experiència liminar d’una nova generació, amb grups molt poc estructurats, i també, per la pluralitat ideològica dels seus participants. Aquella acció de protesta va aplegar molta gent, uns sis-cents estudiants, d’un univers molt reduït. I òbviament, hi van participar joves que en poc temps esdevindrien peces importants de la cultura catalana dels seixanta. Només com a exemples podem citar Max Cahner, que posaria en marxa poc temps després Edicions 62 i altres projectes culturals; escriptors com ara Luis Goytisolo, Feliu Formosa o Luis Izquierdo; teòrics del dret com José Antonio González Casanova; Joaquim Jordà, que seria una peça bàsica de l’escola de cinema de Barcelona; professors com Joaquim Marco; el filòsof Xavier Rubert de Ventós; Ricard Salvat, que fundaria de seguida l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual; o Jordi Solé Tura i Francesc Vallverdú, dues peces fonamentals del nucli intel·lectual del PSUC; o Salvador Giner, pioner de la sociologia. Ara bé, el que més ens interessa d’aquest noms no són les seves carreres professionals en la seva maduresa, sinó el paper que tindrien immediatament després dels fets del Paranimf i el seu protagonisme en diverses plataformes culturals i polítiques dels anys seixanta.

De fet, entorn d’aquests anys centrals de la dècada de 1950 arrenca una generació que assumeix tot el protagonisme en el procés de construcció d’una nova cultura catalana, que trobarà diversos espais de confluència, des del consell de redacció de Serra d’Or fins al Congrés de Cultura Catalana celebrat en la clandestinitat el 1964. Un procés que va elaborant un cànon i que es defineix també per l’activisme contra la dictadura, ben visible amb uns sospitosos habituals que signen tot de manifestos crítics i compromesos, i participant en accions com la Caputxinada de 1966 o la tancada de Montserrat de 1970. El gruix dels seus impulsors i protagonistes comencen a ocupar un espai social, encara molt limitat, just a mitjans dels cinquanta. Òbviament, viuen immersos en un món canviant, que assisteix a transformacions que es perceben com a trepidants, i tenen molt pocs instruments al seu abast. Han de definir-se, però, respecte d’algunes qüestions: quin és el paper del passat, quin protagonisme han de tenir els joves, quines són les fórmules culturals que es volen promoure, en un context de creixent politització. Observarem, tot seguit, algun d’aquests aspectes.

EL PASSAT ÉS NOSTÀLGIA?

Una de les necessitats ineludibles en la relativa irrupció pública de la cultura catalana dels anys seixanta era l’establiment d’un cert cànon que l’identifiqués. El quadre de situació incloïa elements molt diversos: la diàspora de 1939 i el paper de l’exili, el trencament de la tradició a l’interior, la dificultat per connectar amb els corrents de pensament que es produïen fora de l’Espanya franquista, i l’empenta de les noves generacions que apareixen públicament al final dels cinquanta, amb escassíssims punts de referència intel·lectuals, pràcticament sense mestres. Com va dir Jordi Solé Tura en les seves memòries en referir-se a l’activisme cultural i polític dels primers anys seixanta:

Amb la distància, tot allò pot semblar una febre d’adolescents, però en realitat era un esclat d’energies que no tenien punts de referència a casa nostra i els havien de buscar allà on fos, sense gaires elements per distingir entre la realitat i allò que ens presentaven com a tal, entre la necessitat de donar forma i contingut general a la nostra pròpia batalla i l’estretor de les nostres possibilitats immediates. 22

Tenint en compte tots aquests condicionants, s’havia de plantejar quins havien de ser els ingredients de la nova cultura catalana.

Quina havia de ser la base per a una hipotètica reconstrucció cultural? Començava una nova Renaixença, com va dir algú? Si una de les característiques principals de l’etapa resistencialista era la conservació de tot allò que identificava el pòsit de la cultura catalana, ara es plantejava fins a quin punt la referència al passat era fonamental. Naturalment, aquesta pregunta es pot analitzar des de diferents perspectives. Quina és la conclusió si analitzem el catàleg d’Edicions 62, una de les principals mostres de la construcció de la nova cultura catalana? I encara més, pensarem el mateix si analitzem el catàleg del que en diem ficció o el de l’assaig? I si repassem la programació teatral de l’Agrupació Dramàtica Barcelona? Vist en perspectiva no hi ha una única resposta, perquè en el context dels seixanta el paper d’aquest passat no despertava unanimitats. D’antuvi, perquè hi havia diversos passats als quals referir-se, però també perquè tot plegat (el canvi generacional, el passat immediat vist com un fracàs, un context internacional amb una forta càrrega de futur,...) impel·lia a pensar més en el futur i a deixar en un paper més residual els referents (quins?), del passat. No obstant, encara que fos només com un referent moral, alguns joves cercaven alguna autoritat moral. Per exemple, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana celebrat clandestinament entre 1961 i 1964 és significatiu que els joves que lideraven la iniciativa van buscar el recolzament d’uns referents de la generació d’abans de la guerra, que hi feien la crida a la participació. En un sentit semblant, els líders estudiantils que van promoure la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), fundat a la cèlebre Caputxinada de 1966, també van voler associar a la seva iniciativa persones com Jordi Rubió, depurat de la Biblioteca de Catalunya el 1939, Joan Oliver, que havia tornat de l’exili el 1948, o Salvador Espriu, que era un referent de la literatura resistent. Una altra qüestió és en quina mesura el reconeixement moral a qui havia patit la repressió, molt especialment Rubió, tingués a veure amb un mestratge intel·lectual, que segurament només ho era en casos concrets. De fet, els contactes que es podien produir en plataformes clandestines com els Estudis Universitaris Catalans 23eren només testimonials, del tot minoritaris, i estructures semiclandestines com l’Institut d’Estudis Catalans 24eren percebudes exclusivament com un refugi de vells resistents.