AAVV - Quan tot semblava possible ...

QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE...

ELS FONAMENTS DEL CANVI CULTURAL

A ESPANYA (1960-1975)

QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE...

ELS FONAMENTS DEL CANVI CULTURAL

A ESPANYA (1960-1975)

Carles Santacana (coord.)

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquest llibre es publica inscrit en el marc del projecte de recerca finançat «Los fundamentos del cambio cultural en España (1960-1975)» HAR2014-52882-P.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Dels textos: els autors, 2018

© De la il·lustració de la coberta: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

Coordinació editorial: Juan Pérez

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: J. Pagà, 1968

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-338-7

Joaquim Capdevila i Capdevila. In memoriam

SUMARI

PRESENTACIÓ, Carles Santacana

PRIMERA PART CULTURES POLÍTIQUES I POLÍTICA DE LA CULTURA

Els llargs seixanta a Catalunya i els debats d’una cultura en (re)construcció, Carles Santacana

Els congressos de cultura catalana de 1961-1964 i de 1975-1977: balanç cultural i canvi històric, Jordi Casassas Ymbert

La lluita per sobreviure a l’amnèsia: republicans catalans a l’Espanya de l’any seixanta, Giovanni C. Cattini

‘Destino’ i la història contemporània d’Espanya: entre la tradició liberal i la renovació historiogràfica des de l’esquerra, Jordi Roca Vernet

Nous temps, nous reptes: la CNT davant el desafiament de la reorganització sindical de començaments de la dècada dels seixanta, Teresa Abelló Güell

La repressió de les lletres catalanes: el cas de Manuel de Pedrolo (1962-1972), Francesc Foguet i Boreu

Una rectificació del franquisme sobre el català, August Rafanell

SEGONA PART CULTURA DE MASSA. CULTURA POPULAR

Figuració narrativa i revistes d’humor satíric: connexions i enriquiments mutus, Francisca Lladó Pol

La renovació del còmic infantil i juvenil en el tardofranquisme (1968-1975): la producció local i la difusió del material estranger, Antoni Marimon Riutort

La representació de la maternitat i l’educació sexual en les pel·lícules populars del cinema tardofranquista, Mariona Visa Barbosa

La sàtira de costums col·lectius en les telecomèdies del tardofranquisme: ‘Si yo fuera rico’ i ‘Suspiros de España’, Teresa Serés Seuma

Xocs culturals i canvi social a partir del turisme. La Mallorca dels anys seixanta, Sebastià Serra Busquets

L’estudi de la cultura popular a la Catalunya dels setantes. El cas de les 50 Hores d’Art Català (1975), Joaquim Capdevila Capdevila

PRESENTACIÓ

No hi ha dubte que quan parlem dels Sixties en el món occidental tothom els associa a una etapa marcada per la idea de novetat en tots els àmbits, tant en el camp científic i tecnològic com també en les pautes de relació social i en la irrupció de nous moviments socials. Més enllà del significat d’una data concreta com el 68, o millor dit, dels 68, l’home va arribar a la Lluna, els hippies difonien una nova iconografia i fins i tot es debatia si la joventut era una nova classe social. Des de la revifalla de l’intel·lectual compromès, amb un Sartre com a gran icona, fins a la minifaldilla de Mary Quant, tot semblava que empenyia cap a un nou món. Tot semblava possible quan es posava l’accent en les concepcions més heterodoxes i alternatives. Clar que es pot discutir fins a quin punt aquest marc cultural, de canvi de mentalitats, incidia en sectors més o menys majoritaris de la societat, però en qualsevol cas apareixia a ulls de tothom com el signe dels temps; en realitat, sabem que tant importants són els canvis reals com la percepció que en té la societat. En clau espanyola, aquella onada de novetats es trobava d’entrada amb una limitació evident. La dictadura franquista seguia fent adaptacions cosmètiques, però va mantenir-se fins al final com un règim que sabia que només podia subsistir des d’un ferri control de la societat i aplicant les distintes formes de repressió sobre les diferents formes de dissidència, entre les quals la de naturalesa cultural hi tenia un paper rellevant. Malgrat això, en els anys seixanta petits sectors socials van aconseguir obrir escletxes impensables uns anys abans. Uns nuclis que van anar creixent especialment en el món cultural, un espai per al qual la dictadura no oferia cap model atractiu, sinó únicament control, censura, multes..., en definitiva, repressió. Tanmateix, la dictadura es va veure incapaç de frenar l’arribada dels aires que arribaven d’Europa i els Estats Units; podia intentar minimitzar-los, però no podia aïllar el país d’aquell context general. Per això va ser decisiu per a la dinamització cultural democràtica la connexió amb tot allò que des de l’exterior minava les bases de la cultura oficial franquista. I en aquest sentit tant valien les propostes més alternatives, com aquelles que podien furgar en les contradiccions d’una dictadura proclamada catòlica, però desbordada pel significat d’un Concili Vaticà II que impulsava el compromís dels cristians amb els problemes terrenals des d’una òptica ecoumènica.

És en aquest nou i complex context, condicionat també per la guerra freda, que va irrompre una nova generació que va començar a forjar una cultura emergent i democràtica al marge o obertament en contra del món oficial. Un dels objectius de la nostra recerca ha estat precisament analitzat a partir de diferents casos concrets com es va generar una cultura democràtica en la societat espanyola i catalana en particular. Una construcció en què òbviament es manifestaven diferents sensibilitats ideològiques, però en què també són importants alguns debats que esdevenen transversals. Per exemple, el pes específic que en aquesta reconstrucció hi va tenir el relleu generacional, tenint en compte que en aquest cas la lògica successió de les generacions no era innòcua, ja que la que emergia en els anys seixanta era la primera formada en les claus ideològiques del franquisme, i per això mateix la primera que havia perdut el vincle amb l’anterior, relegada a l’exili, ja fos a l’exterior o a l’interior. Més enllà de contactes particulars, certament el trencament havia estat molt contundent, i refer els ponts era molt difícil. Una dificultat que s’engrandia perquè les coordenades culturals i ideològiques europees i internacionals de la dècada de 1960 poc tenien a veure amb les de la dècada de 1930. S’estava davant universos culturals prou diferents, i per això mateix els vincles intergeneracionals eren més difícils, i els paradigmes i referents de vells i joves eren massa allunyats. Certament, el món va experimentar el que Hobsbawm va dir en el seu Age of extrems una revolució cultural i una revolució social, amb múltiples manifestacions que afectaven la mateixa estructura social en el món occidental. En tot aquest procés, el paper dels joves, i especialment dels universitaris, fou decisiva. La generació que estava cridada a protagonitzar la reconstrucció cultural presentava unes característiques ben particulars: formada en una dictadura que combatia la raó democràtica, i amb unes influències estrangeres que els impulsaven vitalment i culturalment en un sentit ben diferent. Tot plegat en plena efervescència de l’esquerranisme i el marxisme en el món occidental, i de tot allò que fos o pogués semblar heterodox.