AAVV - Quan tot semblava possible ...

El segon bloc del llibre s’ocupa de la producció cultural de masses i la cultura popular, uns aspectes imprescindibles per disposar d’una panoràmica dels canvis culturals de l’època estudiada, caracteritzada per una irrupció sense precedents d’aquesta cultura de masses, que es va convertir també en objecte de debat. Aquest bloc s’obre amb dos articles que estudien el fenomen del còmic. Francisca Lladó analitza les revistes d’humor satíric com a gènesi del còmic adult, posant en relleu les interrelacions entre totes dues fórmules, alhora que es tractava d’un tipus de producció cultural nou, que emulava productes similars d’altres països europeus. El text destaca que els artistes que van tirar endavant aquestes propostes estaven absolutament compromesos amb la lluita antifranquista, i fa palesa la intencionalitat de les seves tries iconogràfiques, com per exemple que publicacions com Hermano Lobo o La Codorniz utilitzessin referents del Segle d’Or espanyol per convertir-los en icones dissidents. Certament, la novetat de l’ús polític d’aquelles vinyetes va ajudar perquè sovint escapessin del control oficial. Tot i que en principi estava dirigit a un públic diferent, el còmic infantil i/o juvenil va esdevenir una producció comercial pensada per a una gran difusió, que esdevé fonamental per entendre la conformació d’una mentalitat d’època. Antoni Marimon presenta una recerca sobre aquesta qüestió, en la qual analitza la renovació d’aquest sector editorial, que fixa en l’any 1968, procés en el qual va ser decisiva la importància de produccions francobelgues i nord-americanes, que van renovar les temàtiques i l’estètica d’una producció a la qual com més anava més se li reconeixia el seu valor cultural.

Si el còmic ens obre les portes a la cultura de masses, és evident que la televisió va ser la gran novetat d’aquesta cultura en el període estudiat. Teresa Serés dissecciona dues sèries televisives de gran impacte emeses per Televisió Espanyola, Si yo fuera rico i Suspiros de España , que tot i emetre’s amb només un any de diferència (1973 i 1974), transmetien uns valors col·lectius matisadament diferenciats; de por a la modernització de la societat, en el primer cas, més incorporats als canvis socials en el segon. En qualsevol cas, es tracta d’una anàlisi imprescindible perquè permet copsar com eren tractats els costums collectius en el mitjà de comunicació més influent aleshores, de titularitat estatal i amb una programació única. I perquè posa sobre la taula una reflexió sobre la relació entre els canvis estructurals i els canvis culturals en la societat espanyola de l’època. Una altra opció per analitzar aquests aspectes la trobarem en l’article de Mariona Visa, que concreta el seu estudi en la imatge de la dona en el cinema espanyol del tardofranquisme, i hi posa especial atenció a la representació de la maternitat, un aspecte que permet avaluar fins a quin punt el cinema de gran difusió divulgava una imatge de la maternitat com al·legoria per a perpetuar l’ordre patriarcal nacional-catòlic, que contrastava amb la difusió minoritària del discurs feminista.

Situats ja als inicis dels anys setanta, Joaquim Capdevila afegeix un nou element a l’ampli mosaic de la història cultural. El seu treball sobre les cinquanta hores d’art català celebrades a Balaguer el març de 1975, utilitza un esdeveniment particular per plantejar qüestions de fons sobre la dinamització de la cultura popular en un context de gran activisme de base, on conflueixen l’acció sociocultural progressista, la promoció popular de la cultura catalana i el món de l’ underground . Una combinació certament singular, de caràcter molt transversal, que només s’explica per les especials circumstàncies d’aquell moment i el potencial d’autoorganització dels grups especialment joves que eren darrere d’aquesta iniciativa. Des d’aquest enfocament, la cultura popular no apareix vinculada a un concepte tradicional i arcaic, sinó a una revitalització que anava de la mà de la mobilització cultural i social antifranquista.

Per acabar, no hem volgut deixar d’atendre les interaccions entre els canvis estructurals i el canvi de mentalitats. Sense dubte que un dels casos més significatius és el de l’illa de Mallorca, on el salt espectacular de la presència massiva del turisme va tenir un impacte notabilíssim. Sebastià Serra estudia no només la incidència en l’estructura econòmica, sinó en la cultura i les mentalitats dels habitants de l’illa, com mostren des d’allò que deia la premsa local mallorquina, fins el reflex en obres literàries, i fins i tot reflexions específiques des de l’Església sobre el fenomen turístic. Alhora, també s’hi analitza la imatge que es projectava de Mallorca en els turistes o residents estrangers, que des de començament dels seixanta comptaven amb publicacions específiques, com el Majorca Daily Bulletin (1962).

Tot amb tot, creiem que el conjunt de les tretze recerques que conformen aquest volum ofereixen una panoràmica prou àmplia d’una cultura en procés de transició, que afectava tant les formulacions ideològiques com les formes de les pràctiques culturals, en què eren igualment importants les discussions sobre els seus referents que arribaven a una petita minoria, com aquells productes culturals de difusió de masses. Oferir una reflexió conjunta sobre aquests dos àmbits massa sovint escindits ha estat el nostre principal objectiu. En realitat, uns i altres, de manera més o menys conscient, interactuaven, i van ser demostracions palpables dels canvis profunds d’una societat que institucionalment seguia vivint sotmesa a una dictadura.

Finalment, dediquem el present treball a la memòria de l’amic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.

Carles Santacana

Universitat de Barcelona

PRIMERA PART

CULTURES POLÍTIQUES I POLÍTICA DE LA CULTURA

ELS LLARGS SEIXANTA A CATALUNYA I ELS DEBATS D’UNA CULTURA EN (RE)CONSTRUCCIÓ

Carles Santacana

Universitat de Barcelona

No hi ha cap dubte que referir-se als anys seixanta del segle XX, als sixties , s’ha convertit en un lloc comú si volem identificar un període en què la història semblava córrer a gran velocitat al món occidental, on la cultura, les mentalitats, vivien moments de gran fluïdesa, amb expressions ben variades i noves. Tanmateix, aquest corrent que podria semblar general no va tenir ni les mateixes expressions ni la mateixa intensitat a tots els espais culturals occidentals, ni tan sols als europeus. Les circumstàncies específiques eren fortament determinants, encara més en el cas de societats sotmeses a dictadures polítiques com l’espanyola que feien gala precisament de la seva capacitat de sostreure’s a una pila de suposats perills que invariablement provenien de l’exterior. En aquest text ens proposem d’exposar un estudi de cas molt específic, el que fa referència al desenvolupament de la cultura catalana en aquesta etapa, amb uns enormes condicionaments interns, que explicarem més endavant, però sense oblidar que molts dels debats que s’hi produïren no s’expliquen només (i també) per tot allò que representava la implantació de la dictadura franquista, sinó que hi van confluir debats i discussions que tenien com a referents aquella dinàmica cultural del món occidental. Dit d’una altra manera, que malgrat el polisèmic significat de l ’Spain is different del ministre Manuel Fraga, per entendre la fase de la cultura catalana que va provar de superar l’etapa més estrictament resistencialista és imprescindible analitzar no sols les claus més internes i les dinàmiques en relació amb les polítiques de l’Estat, sinó que també cal prestar atenció a la recepció i metabolització que el món cultural català feia de l’explosió de projectes i noves formes d’expressió cultural que van emergir amb força en aquella dècada llarga.