AAVV - Quan tot semblava possible ...

PER FI UNA CULTURA A DEBAT

A les darreries dels seixanta era evident que el panorama havia canviat decididament. Els primers anys del decenni havien servit per avançar en una mínima presència pública i per posar en circulació uns determinats referents culturals, que al voltant dels fets de la Caputxinada ja s’havien conformat, amb els noms propis que ja hem vist que apareixen recurrentment. Posar l’accent en la configuració d’aquest nucli havia deixat en segon terme les diferents orientacions dels qui estaven protagonitzant aquest rellançament cultural, perquè s’actuava encara en clau de resposta a la dictadura.

Naturalment que això significava un empobriment en el debat. Serra d’Or , que intentava ser un espai compartit ho vivia d’una forma especialment significativa. Un exemple, ben evident, com indica Carme Ferré és que hi convisquessin dues línies de crítica literària ben definides i contraposades, representades per Joaquim Molas i Joan Triadú. No obstant, el creixement de l’activitat cultural comportava necessàriament que afloressin la seva pluralitat i, en conseqüència, les polèmiques. La irrupció d’aquestes és la mostra més evident del canvi de paradigma que s’estava operant entorn de 1967 i 1968. Una mostra irrefutable ho és que la revista que més havia fet per construir el cànon d’aquella nova Renaixença dels anys seixanta obrís el gener de 1969 una secció dedicada expressament al debat cultural. Les paraules amb què encapçalava la creació de la secció «Lletres de batalla», de títol tan expressiu, són molt eloqüents d’aquest tomb, i de la consciència que en tenien:

Als darrers temps les polèmiques han començat a manifestar-se entre nosaltres amb una freqüència que ens sembla creixent. [...] De fet, ens sap tan poc greu, que hem pensat reservar des d’ara a les nostres planes, un espai a les polèmiques, i li posem un nom medieval, ara actualitzat pel recull de «lletres de batalla». 49

Joan Triadú, un dels forjats en la resistència, aplaudia el que significava aquest canvi:

No ens podem pas queixar: d’un temps ençà les picabaralles i fins i tot les escridassades literàrio-culturals proliferen. Hom es bat a la vista del públic, a poca distància, d’una barricada a l’altra. Sovint des de la mateixa publicació (en tenim tant poques!). 50

Vist així, les polèmiques eren un signe que havia d’apropar aquella cultura a una certa normalitat, encara que molt limitada, amb pocs mitjans, però impensable deu anys enrere. Com ha dit Carme Ferré en el seu estudi sobre Serra d’Or , calia «acostumar-se al debat», un aspecte que documenta a bastament, encara que centrat sobretot en el camp de la literatura.

Vázquez Montalbán reflectia aquesta situació explicant-la com la «ruptura del código», a partir d’escàndols culturals. Citava com a exemples les polèmiques, de diferent tipus i profunditat, que s’havien produït en poc temps arran de la publicació de l’Antologia poètica de la poesia catalana de Castellet i Molas, l’aparició de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, el premi Sant Jordi de 1969, i la no autorització per part del Palau de la Música d’un concert de Pau Riba. Certament que eren polèmiques molt diverses i de significació molt desigual, però per a Vázquez Montalbán eren indicatives; encara més, el que era més rellevant era la simultaneïtat. Per això concloïa:

Lo evidente es que se ha roto el código sobreentendido de un renacimiento cultural armónico y mancomunado y que està planteada la cuestión de un poliformismo cultural catalán. No vamos a adentrarnos en la cuestión de si la situación de bilinguismo ha condicionado la aparición de una cultura catalana expresada en castellano y otra en catalán. Vamos a centrarla exclusivamente en que la unidad operativa de la cultura catalana ha desaparecido y que hoy se manifiesta a través de formas y contenidos tan distantes entre sí como la derecha y la izquierda, la vejez y la juventud, el conservadurismo y el progresismo. 51

Més veus insistien en aquest diagnòstic, i malgrat que just en la frontissa entre els seixanta i els setanta es comencés a parlar de crisi de la cultura catalana, certament havia aconseguit sortir de la pura resistència, i lògicament els problemes i les contradiccions eren totes unes altres. D’entre el gruix d’articles que ho manifestaven, el director de teatre Frederic Roda en va publicar un titulat «La capacitat d’autocrítica», 52en què considerava que aquesta capacitat era un signe de fortalesa cultural, contràriament a les cultures dèbils, alimentades pel triomfalisme i l’autosatisfacció. L’article sintetitzava la nova situació i feia una pregunta punyent: «No ens hem acostumat massa a la confortable incomoditat de les catacumbes?», i reblava el clau afirmant:

No menyspreem la nostra capacitat crítica malgrat que pugui semblar-nos fins i tot excessiva: ella és la única forma de convertir un folklore en una cultura i d’anar-ho fent dia a dia. I de revestir aquesta cultura d’una cuirassa (humor, sàtira, relativitat, humanisme en fi, invisible però indestructible.

En un sentit similar, el filòsof Octavi Fullat, atent a les cultures juvenils del moment, publicà l’article «Final o començament de les lletres catalanes», 53que creia que l’autocomplaença allunyava els joves escriptors de la cultura catalana:

A més, ens hem recreat massa en el pretèrit –feina, aquesta pròpia dels vells–, perdent futur. Aquesta darrera modalitat de «cofoisme esclerosat» ha estat causa especialment que la gent jove catalana no es reconegués en tal cultura, la qual responia a uns plantejaments d’«abans de la guerra», però que desconeixia l’esdevenidor.

Fullat introduïa en aquesta reflexió l’anàlisi del paper de la joventut en aquell context de transmissió cultural. Tot i que el cas d’una societat que vivia sota un règim dictatorial presenti unes característiques específiques, era una qüestió que en el context del món occidental dels seixanta anava molt més enllà, perquè el protagonisme dels joves va esdevenir una de les grans novetats d’aquells anys. 54És aquesta una qüestió que no podem tractar en aquest text, però que l’hauria de complementar, de la mateixa manera que tampoc podem abordar les característiques pròpies d’algunes produccions culturals emergents o amb tractament innovador, que s’hi van associar, com per exemple el còmic.

Sigui com sigui, els qui havien anat creant i protagonitzant uns nous espais culturals al llarg dels seixanta tenien plena consciència del camí que havien recorregut durant aquells anys. Al marge que el canvi de dècada en el calendari no havia de tenir cap transcendència especial, els protagonistes la observaven. No és casualitat que en el número d’octubre de 1969 de Serra d’Or coincidissin articles d’Alexandre Cirici, Joaquim Molas i Josep Maria Castellet que, sense posar-se d’acord prèviament, d’una manera o altra hi feien referència.

Castellet parlava de la sensibilitat «camp» de la nova generació, a la qual donava carta de naturalesa, i admetia des de la distància de saber-se d’una generació anterior que aquest gust camp de molts joves del moment «només vol dir que aquesta reclama un dret inalienable: el de viure plenament les contradiccions del seu temps, les quals poden fer d’un sarcasme la condició de la seva veritat». 55Aquesta era la gran novetat del final de la dècada, i la observació d’un dels principals animadors d’aquells anys.

Amb un to més de balanç, Joaquim Molas formulava un balanç agredolç: «Quin caramull de canvis s’han produït al país! I que lluny hem viscut, malgrat tot, del progrés real que ha menat l’home a la lluna o ha commogut tantes àrees oprimides!». 56I després de constatar aquesta distància entre els afers domèstics i els sotracs de la dècada al món, explicitava que la cultura catalana s’havia mogut en la tensió entre tres nivells: un de folkloricosentimental, un altre d’inspiració burgesa i un darrer que batejava com underground , que havia donat com a fruit principal la cançó. Vist el 1969 «la dècada començà amb aires de compromís i amb uns ideals de vida confortables; amb el temps, els ideals han fet crisi d’una manera espectacular i han deixat molta gent a la intempèrie».