AAVV - Quan tot semblava possible ...

50. Ibídem, p. 165.

51. Manuel Vázquez Montalbán, op. cit. , p. 23.

52. Frederic Roda: «La capacitat d’autocrítica», Tele/Estel , 166 (26 de desembre de 1969), p. 13.

53. Octavi Fullat: «Final o començament de les lletres catalanes», Tele/Estel , 171 (30 de gener de 1970), pp. 22-23.

54. En ple auge del marxisme en les ciències socials fins i tot es va plantejar si la joventut era una classe social, i molts dels intel·lectuals van dedicar-hi força atenció. Per exemple, José Luis L. Aranguren, Ocatvi Fullat, Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres, van escriure-hi profusament.

55. Josep Maria Castellet: «Mitologies de la nova generació», Serra d’Or , 121 (octubre 1969), p. 45.

56. Joaquim Molas: «L’adéu a la década dels seixanta», Serra d’Or , 121 (octubre 1969), p. 45.

57. Alexandre Cirici: «La generació dels seixantes», Serra d’Or , 121 (octubre 1969), pp. 48-51.

58. La revista Cuadernos para el Diálogo és fonamental, juntament amb Triunfo , per seguir les petjades del debat cultural espanyol dels anys seixanta i setanta. Vegeu la monografía de Javier Muñoz Soro: Cuadernos para el Diálogo (1963-1976). Una historia cultural del segundo franquismo , Madrid, Marcial Pons, 2006. Cuadernos sempre va tenir un interès en l’àmbit cultural català. Vegeu Javier Muñoz Soro: «El discurso del antifranquismo sobre la cuestión regionalnacional en la revista ‘Cuadernos para el Diálogo’», Spagna Contemporanea , 22 (2002), pp. 41-66.

59. «No es solo historia», Cultura Catalana. Perspectiva 70 , Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, p. 6.

60. Vegeu l’interessant article final del monogràfic: Jaume Fabre/Rafael Pradas: «Nuevas gentes, nuevas ideas», Cultura Catalana. Perspectiva 70 , Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, pp. 64-70.

ELS CONGRESSOS DE CULTURA CATALANA DE 1961-1964 I DE 1975-1977

BALANÇ CULTURAL I CANVI HISTÓRIC

Jordi Casassas Ymbert

Universitat de Barcelona

Sabem que hi va haver dos congressos de cultura catalana separats per la dècada que va de 1964 a 1975. La pregunta que cal respondre és si, malgrat el curt que és aquest interval entre un i l’altre, les dues iniciatives hi tingueren alguna relació; fins quin punt responien a una necessitat similar; i, més enllà, si eren la mateixa gent la que els impulsava i n’eren els protagonistes principals.

Una primera reflexió té a veure amb la determinació política que envoltà cada un d’aquests esdeveniments. El primer en relació amb la dinàmica interna de l’antifranquisme (i de la repressió dictatorial en contra de la llengua i la cultura catalanes); el segon, ni que sigui per la seva finalització «sobtada» el novembre/desembre de 1977 (primeres eleccions democràtiques després del febrer de 1936) l’hem de situar per relació amb la politització general que envoltà el final del franquisme i que, sobretot, va precedir aquestes primeres eleccions de la Transició.

Tot amb tot, el lapse històric entre una i altra iniciativa era ben curt i unificat per la pervivència de la dictadura (que seguirà matant fins el mateix 1975) com perquè les motivacions de fons i els protagonistes poguessin si més no aparentment variar en el fonamental, si més no els referents principals. Però una cosa és incontestable: la sensació de final d’etapa que es respirà de forma creixent i generalitzada després del desembre de 1973, i que en bona part era conseqüència de l’aparició en escena d’una nova generació, a principi dels anys seixanta només la podien compartir quatre optimistes recalcitrants. Aquesta diferència, bàsica, és la que ens permet pensar que el primer congrés mirava molt cap al passat, per tal de superar-lo si es vol, mentre que el segon esguardava cap a un futur (democràtic) que ja s’endevinava. La gent, ja ho hem apuntat, era quasi la mateixa en un món cultural força reduït; l’objecte a tractar el mateix –la cultura catalana–; però l’esperit del temps havia variat prou per diferenciar les dues iniciatives i poder afirmar que, malgrat la curta separació temporal, la segona no fou ni la continuació lineal ni la pretensió de culminar el fet una dècada abans i aleshores interromput policialment.

SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA D’UN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)

La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena d’estat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb l’europea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar l’estat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc. 1

Rere aquest objectiu hi havia un conjunt de motivacions molt variades entre les quals la lògica de la política d’oposició ocupava un lloc destacat. El món cultural català semblava voler renéixer després de vint anys de gran repressió i de veure’s tenallada per la censura, de contemplar l’opressió i baix to de la «cultura» oficial, de pair el drama de l’exili i de l’exili interior, de veure com l’ensenyament oficial imposava la desmemòria i atemptava seriosament contra la identitat catalana o de quasi habituar-se a la desaparició del debat cultural tant ric abans del 1939.

Aquesta nova «renaixença» la volien protagonitzar gent jove (la majoria no arribava a la trentena) que es considerava una nova generació no necessàriament catalanista que es coneix a les aules de la Universitat de Barcelona i que se sent destinada a superar la «gran ensulsiada» i els seus efectes i a integrar en la cultura a públics més amplis i heterogenis; una generació, a més, que entén la cultura com una acció política estretament connectada amb la lluita antifranquista i que no se sentia presonera de velles polèmiques i estretors culturals, que molts consideraven vertaderes limitacions provincianes.

D’aquí les exigències polítiques que determinaren la convocatòria d’aquest primer congrés. Aquesta «exigència» política es va centrar en la consigna llençada des de la direcció del PSUC a París que l’interior connectés amb el món cultural i el de l’oposició no comunista així com amb tots els sectors i iniciatives que semblessin d’interès dins la recuperació que s’apuntava. Aquesta intent de «sortida del gueto» dels comunistes s’encarregarà a J. Fontana (1931) i a Francesc Vallverdú (1935), amb la idea de generar nous paradigmes culturals que responguessin a la idea del triomf definitiu del catalanisme progressista. 2

Francesc Vallverdú dirà més tard que la idea de fer un «congrés de defensa de la cultura catalana» (segons la seva denominació) va partir de la taula de redacció de Serra d’Or . 3Aquesta revista montserratina va néixer per aplegar des del primer moment i per primer cop en molt temps gent molt heterogènia sota el paraigua montserratí. Es tractava de gent de procedències diverses (com Max Cahner o Ramon Bastardas) entre els quals no mancaven els comunistes. 4. El cert és que Serra d’Or (1959) era una de les primeres plataformes plurals en què hi participava gent del psuc (en el moment inicial de l’acostament d’aquest partit a Montserrat a través del pont que establia l’abat Escarré) i no és estrany que formalment es digués que era d’allà d’on havia partit la idea i que pogués presentar-se com una iniciativa unitària. 5