AAVV - Quan tot semblava possible ...

En aquell moment, el sector intel·lectual del psuc havia de comptar amb complicitats inicials de fora del partit o dels que aviat començaren a autoconsiderar-se com a «companys de viatge»: inicialment, Joan Fuster (1922), 6Oriol Bohigas (1925), Jordi Cots (1927) o Joaquim Molas (1930) i poc després J. M. Castellet (1926) i Jordi Carbonell (moltes de les reunions preparatòries es feren clandestinament al domicili d’aquest darrer). Pel que fa a Castellet com més anava més creixia la seva impotència, atès que era la persona amb més contactes internacionals: el Congrés per la Llibertat de la Cultura, la Comunitat Europea d’Escriptors o la Societat Europea de Cultura. 7

L’altre ambient en què es concitaren les primeres sinergies fou la residència de l’Escola Pia de la barcelonina ronda de Sant Pau/ronda de Sant Antoni (on havia estat alumne J. Fontana). Aquesta entitat estava dirigida aleshores per l’escolapi Octavi Fullat (1928) i pel director espiritual mossèn Ll. M. Xirinachs (1932). A la residència, s’hi feien cicles i xerrades, molt sovint clandestines, amb la participació de gent com ara Alexandre Cirici (1914), Jordi Nadal (1929), el mateix Fontana, Joan Triadú (1921), Casimir Martí (1926), Miquel Porter (1930), la primera conferència clandestina de Manuel Sacristán (1925), l’escolapi Francesc Botey (1931), la filòsofa Montserrat Kirchner (1925) o Antoni Jutglar (1933), entre altres participants que hi hagué en el curs 1960-61. 8

Cal dir que els impulsors de la iniciativa, que s’acabaria de concretar a l’Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, van connectar ben aviat amb gent que consideraven els referents més adequats per a la recuperació del passat que ells volien protagonitzar i per a donar-li una dimensió sincrètica que pogués ser acceptada per tothom: Victor Català (Caterina Albert, 1869), 9la primera a qui anaren a veure tots els promotors inicials en grup, Jordi Rubió (1887), Salvador Espriu (1913), Pere Quart (Joan Oliver, 1899), J. V. Foix (1893), Clementina Arderiu (1889), Pere Bohigas (1901), Joaquim Carreras i Artau (1894), Josep Alsina i Bofill (1904), Josep Carner (1884), a qui anà a cercar-li la signatura Jordi Carbonell a Brussel·les, Ramon Aramon (1907), Eduard Fontserè (1870), Ramon d’Abadal (1888), l’abat Antoni M. Escarré (1908), J. Llorens i Artigas (1892), Joan Miró (1893), Jaume Pahissa (1880), Francesc de Borja Moll (1903), Agustí Pedro i Pons (1898), Maurici Serrahima (1902), 10Felip Solé Sabarís (1915), Josep Trueta (1897), Pau Vila (1881), Ferran Soldevila (1894) i J. Ferrater Mora (1912). Jordi Carbonell apuntà en les seves memòries que també es contactà amb Pau Casals. Totes aquestes personalitats constituïen la Comissió d’Honor i encapçalaren el manifest de convocatòria alhora que esdevenien la coartada o el paraigua per als qui realment volien innovar o tant sols donar-se a conèixer. Alguns apuntarien més tard que a la direcció del PSUC l’únic que li interessava era l’obtenció d’aquestes prestigioses signatures.

Més enllà de les motivacions més estrictament polítiques, però, la iniciativa congressual de principis dels seixanta perseguia també una finalitat de revisió i posada al dia culturals en un moment d’evident canvi de conjuntura. I, com no podia ser altrament, aquesta revisió no podia ser neutra, mancada d’una intencionalitat que respongués a la cosmovisió i al posicionament polític dels seus impulsors principals. A l’altura de 1960, la influència «científica» i europeïtzant de gent com Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona donava en molts camps del saber una preponderància que l’acadèmia no havia pogut reivindicar en dècades. Paral·lelament, pels mateixos anys el predomini del marxisme i del PSUC era ja evident entre la nova generació universitària, amb una voluntat clara de relegar en un segon pla (i en alguns casos d’esborrar-la) l’anterior presència dels sectors cristià i catalanista.

Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb l’exili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural d’abans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons s’estava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de l’anterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de l’exili i «congelada» a l’interior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat. 11

Des del món de Franciscàlia i en la segona etapa de Criterion (en procés de radicalització social sota la direcció del pare Basili de Rubí), trobem un fragment molt il·lustratiu del que diem. Es tracta de l’opinió del compositor Narcís Bonet (1933) quan afirma que

Nosaltres som l’última anella de la cadena de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra civilització, i si bé som els últims, paradoxalment som els primers; situats, per la nostra jovenesa, en primera línia, som els qui hem d’obrir pas a la continuïtat de la nostra tradició; fruit d’un sediment secular, som, al mateix temps, porta oberta a un esdevenir que està a les nostres mans, i del qual som responsables davant de Déu, davant dels homes, i davant de nosaltres mateixos. 12

Tot i la convocatòria del Concili Vaticà II el 1959 (la primera sessió s’obria el 1962), el món renovador cristià no va tenir la força acadèmica per a contrarrestar la influència marxista.

La iniciativa del congrés va ser, doncs, responsabilitat del sector intellectual interior del PSUC i la va recollir la plataforma plural que representava Serra d’Or . A poc a poc anà implicant-hi més gent que treballaren fins l’any 1964 en què es fixà la celebració de l’acte. Abans d’això entre el grup impulsor del congrés s’havia creat Edicions 62, ben aviat sota la direcció cosmopolita (no catalanista) de Castellet. Al sí d’aquesta editorial es creà la col·lecció «Antologia Catalana» sota la direcció de Francesc Vallverdú. Aquesta tenia la voluntat de recuperar els elements de la pròpia identitat cultural i evitar que caiguessin a mans del catalanisme «conservador» (el 1960 amb un cert prestigi ciutadà gracies als «Fets del Palau» i a la repressió dels seus promotors), i de situar la cultura catalana a Europa i, al capdavall, de consolidar un nou cànon cultural. La primera llista de llibres a publicar la va fer Joaquim Molas. Les tasques preparatòries del congrés varen comptar amb l’ajut «europeu» del Congrés per la Llibertat de la Cultura. 13

El procés congressual va consistir en la constitució de ponències per àmbits culturals (acadèmics) que anaven creant materials per al debat, que es va planejar a llarg termini. Per la seva banda, tant J. Fontana com F. Vallverdú seguiren col·laborant amb el congrés fins i tot quan la direcció parisenca del PSUC se’n va desentendre (possiblement arran de la crisi Claudín-Semprun). Dividides en trenta-dos àmbits, les ponències havien de conformar un document en què es parlés dels antecedents, de la situació present i de les perspectives de cada matèria. Entre altres hi havia Enric Casassas per les ciències físiques i químiques, Oriol Bohigas per arquitectura, J. Fontana per història, F. Vallverdú, J. M, Castellet i Joaquim Molas per literatura (J. Triadú es queixà del fet que l’esquema explicatiu només se centrés en una tendència, en clara referència a la marxista), 14Alexandre Cirici per art, M. Teresa Boada per biblioteques, Martorell per música, etc. Cal dir que la majoria de les ponències es van endarrerir, i que alguns àmbits quedaren desfasats i quasi despenjats. Tot i així algú ha recordat que s’hi arribà a aplegar un miler de pàgines, que restaren inèdites.