AAVV - Quan tot semblava possible ...

L’àmbit de recerca havia creat a l’assemblea del 26 de maig de 1976 una sèrie de subcomissions temàtiques i havia incorporat l’anàlisi del paper dels museus, biblioteques i centres de documentació així com del català com llengua d’expressió científica. Es va concloure amb unes jornades sobre la recerca (25-27 de març de 1977) amb una àmplia participació. Aquí també es començava amb una contextualització històrica, amb èmfasi en la labor institucionalitzadora del noucentisme, però arribant fins a les polítiques de recerca durant els anys del franquisme. Sembla clar, doncs, que quan es passava dels continguts a la valoració dels instruments l’intent de fer oblidar el llegat noucentista es veia obligat a recórrer a la seva obra institucionalitzadora. Aquesta revalorització retrospectiva els permetia fer una crítica de la situació de la recerca a Espanya en el present i fer una reivindicació del paper que hauria de poder exercir l’Institut d’Estudis Catalans. La segona part la centraven a fixar una alternativa de política científica i a fixar uns criteris per a determinar els objectius prioritaris d’investigació en un intent de coordinar tots els àmbits. La darrera part es referia al català com a llengua d’expressió científica i s’hi al·ludia a iniciatives pioneres com la tinguda a la Universitat Catalana d’Estiu el 1973 (Oriol Casassas).

L’àmbit quart estava dedicat a la història. Cal tenir present que la història acompanyava a la llengua com un element fonamental de la reivindicació identitària i autonòmica de Catalunya, com el resultat de la dinàmica de l’antifranquisme i del lema «qui perd els orígens perd la identitat». 31La confecció de les Resolucions d’aquest àmbit va ser plural, i s’hi deixava notar el predomini que en aquells moments havia obtingut la història acadèmica (universitària) per sobre de la «historiografia nacional» (molt important des de la Renaixença vuitcentista i feta des de fora de la Universitat). Conseqüentment, des de bon principi s’hi destacava l’esforç fet per superar la «visió idealitzada» del passat i per fer-la «objectiva» i analítica, tot «superant la fase nacionalista de la nostra historiografia». Tot i això, la comissió redactora era força crítica: mancava continuïtat, eines, repertoris bàsics, coordinació, etc. Fins i tot arribaran a postular l’Institut d’Estudis Catalans com l’organisme flexible i idoni per portar-la a la pràctica. 32

L’anàlisi la dividiran per segments acadèmics: prehistòria, història antiga, medieval, moderna i contemporània, i per territoris on quedarà palesa la preponderància del Principat i del País Valencià. Entre altres coses constataran la major vitalitat dels estudis medievals, que atribueixen a la seva major vitalitat abans de la guerra, a la continuïtat del treball de grans mestres (Abadal, Duran i Sanpere, Rubió, etc.) o al fet que en estar centrats en èpoques llunyanes «eren considerats menys perillosos des del punt de vista polític». 33Després, en el desenvolupament dels actius en cada especialització trobarem encara un gran desequilibri a favor de la història medieval. 34En canvi, en arribar a l’etapa contemporània es limitaran a destacar la seva debilitat, el mestratge truncat el 1960 de Vicens Vives i el massa geogràficament llunyà de Pierre Vilar. Al marge lamentaran la manca d’una visió de conjunt que permetés orientar i dirigir adequadament les recerques que pensen que hauran d’arribar. Consideren que això es podrà salvar amb la institucionalització del sector i amb l’organització de debats col·lectius.

L’altre aspecte que centrava lògicament l’atenció de l’equip redactor era el de l’ensenyament de la història dels distints territoris dels Països Catalans, història prohibida i ocultada durant els anys de la dictadura. En paral·lel a això s’hi plantejava que calia que els mestres adquirissin la consciència clara de la necessitat d’aquest ensenyament.

Hi hagué un aspecte que en perspectiva sembla xocant. En la resolució final no es feu cap referència al que havia significat la commemoració del cinquantenari de la mort de Prat de la Riba i l’enrenou que havia portat la publicació del llibre de Jordi Solé Tura, Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967). Aquest episodi rellevant de la historiografia catalana del període contemporani durant el franquisme havia lligat un altre cop l’emergent historiografia acadèmica amb la nacional amb una intervenció principal de Josep Benet a Serra d’Or el 1968. Molt més espectacular, però, va ser la no citació de la polèmica historiogràfica desfermada el 1974 en el Col·loqui d’Historiadors organitzat a la Fundació Jaume Bofill el 3 i 4 de maig de 1974. En tres sessions s’hi havia parlar del moviment obrer, de les transformacions agràries i la industrialització i del nacionalisme català. Aquesta darrera sessió (la segona del col·loqui) va obrir una polèmica sobre la naturalesa social i política del nacionalisme que enfrontà les tesis de Solé Tura i de Josep Termes i que centrà el debat historiogràfic durant uns anys. Encara ben viu el 1977, i carregat d’implicacions polítiques, resulta sorprenent que aquest episodi no fos ni citat en les conclusions del congrés. 35

Potser del que es tractà, com més tard opinava Ramon Folch era d’un «exèrcit de patriotes mancats de formació militar», «oficials inclosos». 36Però el cert és que el Congrés va tenir la virtut de posar en comú i durant força mesos la feina de bona part dels professionals de l’àmbit català. Com afirmaria Patricia Gabancho s’havia assolit materialitzar la voluntat d’un país que es volia repensar a sí mateix i que tenia força per mobilitzar els seus quadres. 37El que sorprèn és la manera com el congrés va «desaparèixer» del relat que es feu del procés de la Transició. Tant sols quedaria la imatge de l’Assemblea de Catalunya convertida en mite però suplantada com el congrés pel protagonisme d’uns partits polítics que des del primer moment convertiren en prematurament obsoletes totes les instàncies unitàries.

1. Teresa Muñoz: J. M. Castellet. Retrat d’un personatge en grup , Barcelona, Edicions 62, 2006, p. 192.

2. Giame Pala: «La batalla de las ideas. Apuntes para una historia de los intelectuales catalanes en los años sesenta», Cercles , 16 (Barcelona, 2013), pp. 147-170.

3. Carme Ferré: «Intel·lectualitat i cultura resistent: Serra d’Or (1959-1977)», Cabrera de Mar, Galerada, 2000.

4. Jaume Fuster afirmarà molt més tard que la crida a preparar aquest congrés es va fer en una reunió clandestina al barceloní Hotel Colón el 14 de desembre de 1961, on sembla que assistiren Francesc Vallverdú, Joaquim Molas i Joan Triadú. Vegeu J. Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿què és i què ha estat? , Barcelona, Editorial Laia, 1978.

5. Jordi Carbonell atribuiria la idea del congrés a Castellet, el qual, en sortir d’una reunió clandestina, va dir-los que la idea li havia vingut de la convocatòria del Concili per part de Joan XXIII. Vegeu J. Carbonell: Entre l’amor i la lluita. Memòries , Barcelona, 2010, p. 96.

6. Joan Fuster sembla que es trobava a Barcelona per ser membre del jurat del Premi Sant Jordi de novel·la dins els premis literaris de Santa Llúcia (desembre de 1961).

7. G. Pala: El PSUC: l’antifranquisme i la política d’aliances a Catalunya (1956-1977), Base, Barcelona, 2016; Pala, Giame, Cultura clandestina: los intelectuales del PSUC durante el franquismo , Granada, Comares, 2016.

8. J. Ll. Martín Berbois: «La Residència Universitària de Sant Antoni i el Primer Congrés de Cultura Catalana (1964)», dins AA.DD.: L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona , Barcelona, 2016.